La ineludible existència dels angles morts en la conducció d’un vehicle impedeix al conductor el domini dels 360° que l’envolten –la claredat de la metàfora no l’afebleix. Aquest espai inassumible ocupa aproximadament 120° distribuïts en angles de 60 a dreta i esquerra del pilot. Si duem aquesta circumstància de manera anàloga a la novel·la, què trobarem en els angles morts, quins contextos quedaran fora de l’abast dels personatges-protagonistes?
Això és si no moltíssim, quasi moltíssim, excessiu d’inventariar. En paraules de Xavier Pla a El soldat de Baltimore, si bé en referència a l’autoficció, a la ficció autobiogràfica:
encara que la vida quotidiana sigui tan evident, tan transparent, té una presència fugaç, segur que rere la seva superfície amable i acollidora, pot amagar importants zones d’ombra, secrets insospitats, misteris de la nostra pròpia existència. (…) Vivim tan immersos als rituals de la quotidianitat, que al final no els veiem. ¿Com podem accedir, per tant, al significat que alhora ens ofereix i escamoteja la vida quotidiana?
Tres personatges protagonistes, dos en la maduresa encara activa de la vida: un professor universitari, de lletres, i una obstetra en un hospital públic de Barcelona. No tenen fills. El tercer, un nebot nord-americà de visita per Europa en circumstàncies sabàtiques que, de retruc, posarà de manifest que els angles morts han ocupat els 360° del trajecte moral dels dos primers, una constatació no prevista ni desitjada.
Un procés semblant s’esdevé amb la trama, contaminada pel flux mental dels protagonistes, diluïda en l’arbitrarietat dels nombrosos personatges secundaris. I sobretot envaïda per una voluntat d’omnisciència de la veu narradora duta al paroxisme. Justament perquè en la translació d’angles morts a la novel·la, això és, la literatura com a model de tot procés de la realitat, el resultat no pot ser sinó llenguatge. Obvi. En la dimensió, però, dels angles morts, el llenguatge no respondrà a les convencions del discurs narratiu: elàstic, deforme, contradictori, extenuant, simultani –i més–, farà ús de tots els registres, de tots els graus de la ironia, de totes les provatures d’intrusió del pensament en la narració –i més.
la trama, contaminada pel flux mental dels protagonistes, diluïda en l’arbitrarietat dels nombrosos personatges secundaris. I sobretot envaïda per una voluntat d’omnisciència de la veu narradora duta al paroxisme
El discurs és torrencial –com si no?–, nega la pàgina sense treva ni bancs d’arena on el lector repose, i s’obri camí fora de la llera en diverses solucions d’organització discursives, com ara els parèntesis concatenats abusivament o les extenses notes a peu de pàgina. I més. Baules: perquè l’anecdotari, en un angle mort, no es consumeix, es propaga, de vegades en l’interior successiu d’una matrioixca, de vegades en composició fractal.
Lectura aclaparadora, per tant? Aclaparadora a la manera de Foster Wallace per citar un referent pròxim en el temps? No, però aclaparadora ho és.
A Sis propostes per al pròxim mil·lenni Italo Calvino apostava per la lleugeresa com un dels valors a què no podia renunciar la literatura del “tercer mil·lenni”. Pot semblar que la novel·la de Bagunyà, després del que he exposat, es situe als antípodes d’allò suggerit per una de les veus literàries preclares del segle XX –de fet, soc testimoni de l’abandonament de la lectura per part de diversos lectors superats per la contundència de la prosa. Si bé, no soc la persona més indicada per desfer l’entrellat, provaré de demostrar que un pes pesat es pot moure com una ballarina –un Mohamed Alí literari?
un ritme que ja el voldria en la improvisació un músic de jazz, i que durà el lector a l’interrogant de si tot es consumeix en exercici literari o si en l’exploració del llenguatge s’arriba enlloc
En l’aproximació a la proposta calvinista, adduiré dues consideracions: la primera, el desplegament de la ironia damunt l’intent fracassat, si no de la felicitat, sí d’un cert equilibri, d’una confortabilitat burgesa; hilarant a trams, ferotge en altres, dislocadora en tots els quadres de la vida resolta. Enveja de les sandàlies de Mercuri, no m’estendré en les potències volàtils de la ironia.
Calvino, a més, reclama la presència d’imatges que transmeten agilitat, que assumesquen la lleugeresa com a valor emblemàtic. Si de discrets desencants de la burgesia anem llastrats, Bagunyà torpedina la narració amb un gir de guió que fa saltar pels aires la realitat pètria: una luxació de les lleis naturals, un caprici morbós de la genètica que recorrerà la novel·la. Un apunt de subgènere, de sèrie B, que no n’és pedra angular, però que resta gravidesa a la tediosa conclusió: no som més que angles morts quan la renda no és problema? Una aberració de la creació velada per un ritme que ja el voldria en la improvisació un músic de jazz, i que durà el lector a l’interrogant de si tot es consumeix en exercici literari o si en l’exploració del llenguatge s’arriba enlloc. Enlluernat encara per la lectura, convidaria Bagunyà a sopar, i més, per refer la novel·la a partir de la darrera línia.
