Acabem de finalitzar la tertúlia del Tastallibres, ací a Sella. I tenim la sort de tindre un convidat molt especial, l’autor de la novel·la Totes les cançons parlen de tu: Xavi Sarrià, i també d’Històries del Paradís i d’El País de l’olivera, aquest il·lustrat per Aitana Carrasco. És un plaer tenir-te ací.
En la teua novel·la Totes les cançons parlen de tu parles de la idiosincràsia dels barris perifèrics de València, per què el marc d’arrancada es 1992? Què significa per a tu aquesta data?
És una data important en la nostra historia, perquè és un moment de grans canvis. Començava aquest món global que ara coneixem. Havia caigut el mur de Berlín; va ser l’any, també, dels grans esdeveniments com són Barcelona 92 i l’expo de Sevilla; i al País Valencià és l’ època de tota una generació de joves, que no havien crescut amb el franquisme, que havien pogut estudiar en valencià. Per a mi és un poc l’inici de nosaltres com a generació a l’hora de fer coses, de construir històries, de relats… Aquesta novel·la explica un poc com va començar tot.
S’agraeix molt aqueixa consciència política a l’hora d’emmarcar un moment determinat, per a després aprofundir més en les biografies que vas triant i desenvolupant en la teua novel·la.
Crec que el món on vivim –la societat, el país, els nostres pobles o, en el cas de la novel·la, el barri on passa)– la història social és important a l’hora d’explicar les històries dels personatges. La història del llibre, en realitat, parla d’un creixement de conflictes personals, però amb un marc i un embolcall que és el context dels anys noranta, que també és el context del nostre país. En la novel·la també es parla dels anys seixanta i setanta. Per tant, parla de mirar endarrere per a entendre qui som.
La novel·la va eixir al mateix temps que estaves fent els últims concerts de comiat d’Obrint Pas. Com va ser aqueixa transició?
Vaig escriure primer Històries del paradís l’any 2008 o així. I volia escriure una novel·la però no m’eixia. Em costava molt passar del món de les cançons i els contes, que són relats curts, a un relat llarg, que és la novel·la. Després del disc Coratge, al qual vaig dedicar molt de temps, molt d’esforç, vaig necessitar canviar d’aires i posar-me a escriure la novel·la. A partir de cançons del disc, com ara “La vida sense tu”, va nàixer la idea de fer una novel·la que parlara d’aquells temes. Tenia temps per a fer-la, perquè ja havíem fet el disc i anàvem a parar el grup. I vaig dir: mentres fem el comiat vaig escrivint.
De fet, un dels temes que es tracta també a la novel·la és la motivació a l’hora de crear: la necessitat, l’impuls creatiu. Ens agradaria preguntar-te per l’ofici, com ha sigut el procés creatiu? Com has determinat l’estructura i els personatges?
Em va costar passar del món del relat curt. La cançó també és com un relat curt. És una història que expliques en poques paraules, una idea que té poques paraules i té força pel significat que li dona al lector. Però una novel·la és molt diferent; és com tota una arquitectura pròpia, té moltes històries relacionades. Has de dissenyar-la abans d’escriure-la. Vaig començar primer a crear els personatges, i a partir d’això vaig explicar les històries que m’anaven dient els personatges que havien viscut. Però jo, realment, volia parlar de la història que conta la novel·la: que és una història universal de sentiments, de creixement, d’aprendre a viure. Em va costar molt de temps fer-la per això, perquè no havia fet mai una novel·la i és complicat, però per a mi és apassionant. És com fer una pel·lícula del que tu vulgues. En aquest cas jo vaig triar fer-la d’allò que havíem viscut. Era apassionant anar escrivint i recordant paisatges, moments, situacions, objectes.
I contextualitzar les teues cançons en un moment determinat.
Això és, sí. Les meues cançons parlen d’això. “La vida sense tu” per exemple, parla molt d’això. Tot i que va prenent vida pròpia. Ara mateix tinc una cançó nova que es diu “Música, ràbia i amor”, que també parla d’això. Totes parlen de coses semblants, però diferents. I el llibre té vida pròpia. Sembla que els personatges –que ja fa temps que estan allí– hagen viscut i hagen tingut la seua vida. Això és el que té de màgic la literatura: que la ficció sembla real, i al final ens parla també de nosaltres.
Arran d’això, la música i la literatura quin vincle tenen amb tu? Els conceps de la mateixa manera?
Jo sempre dic que primer vaig començar a escriure que a fer cançons. Jo escrivia molt. El que més m’agrada o com més còmode em sent, és escrivint. De fet, vaig estudiar filologia, treballe editant llibres i m’agrada molt escriure. En fixe molt en l’escriptura. En canvi la música és com una passió que tens davant. Jo no he estudiat música, tot ho he fet com a autodidacte, però sempre l’he sentida molt endins. La música sempre m’ha acompanyat des que era xicotet; m’ha ajudat en moments difícils; escoltar cançons era el meu refugi… I llavors, crear cançons i fer el grup i tot el que va significar va ser el motor de la meua vida, la música. Està per a mi molt relacionat. La música té el seu llenguatge propi. No és literatura, però al final, tot va d’expressar sentiments, donar-li forma i buscar la manera de plasmar això. En la música estic més limitat, perquè no n’he estudiat. Però, vaig trobar els acords ací i allà quan era adolescent. És el que fa l’Ivan –personatge principal de Totes les cançons parlen de tu–: buscar-se la vida per a fer cançons.
Heu fet història també
(Riu) Sí…
Quins són els teus referents literaris?
D’una banda estan els clàssics. Sobretot llegia molta poesia per a escriure cançons. Està Estellés, de qui jo llegia més quan era xicotet, perquè no tenia molt més accés a llibres. Tenia un llibre d’Estellés i era com: Uah! Què canyer, això! Parla com jo. Té un llenguatge proper, les paraules, retrata un món quotidià. I això em cridava molt l’atenció; encara que era una altra època i retratava una altra època, semblava molt proper. Era com aquella València en blanc i negre que manté aquell amor i odi que sentíem. També he llegit a Maria Mercè Marçal, Joan Margarit, que m’agrada molt.
Hi ha un autor italià que es diu Nanni Balestrini, que va escriure el llibre Los invisibles, que té aquell punt més polític, més canyer, que parla dels moviments autònoms italians, dels conflictes humans que hi ha darrere dels conflictes polítics. És un llibre que no té ni punts ni comes i em fa pensar que també es pot escriure transgredint les normes. A l’hora d’escriure Històries del paradís em va ajudar a escriure més com ho sent. No trencar les normes, però sí donar-li un ritme més viu a la narrativa. Intentar que sone la música, que tinga un ritme més musical la prosa. I a partir d’aquestos, molts altres mestres.
Tant en les lletres d’Obrint Pas com en el llibre, es nota la teua motivació per la cultura del carrer, l’antifeixisme, els moviments socials, la identitat, la llengua. Quina seria la teua anàlisi de la cultura actual?
Crec que al País Valencià tenim una gran història de lluites populars. Hi ha una gran escola de molts anys de resistència cultural, política, social. De molts moviments que han estat treballant des de la base. Que a vegades no els donem prou importància, però que han sigut el motor de moltes coses que avui en dia tenim, com per exemple l’ensenyament en valencià. Però també molts drets que s’han aconseguit. La música en valencià va a ser possible gràcies a tota aquesta xarxa de moviments socials, entitats que van fer possible que grups com nosaltres començàrem a tocar. Avui en dia continua aquest treball, però hem de valorar-ho. Hem de tindre més estima, de dir d’on venim, de quina llarga lluita. Hem de seguir en aquest camí.
Els joves que continuen mobilitzats, continuen fent coses, per a mi són molt importants. Crec que realment hi ha tota una xarxa d’entitats, d’associacions, de pobles, com ací a Sella, de molta gent fent coses de manera voluntària. Treballant per la cultura, pel poble. Tenim molts moviments com ara els sindicats de barris, com ara els joves de Pego que van plantar cara al feixisme. Al País Valencià sempre hi ha gent, que treballa des de baix, encara que no es vegen i que no estan en grans titulars. Sempre estan ací, aquesta és la nostra sort i allò que hem de seguir cuidant.
I el panorama musical en valencià, com el veus?
Bé, molt bé. Molta gent jove als concerts, molts grups amb molta qualitat, molta diversitat. Crec que era impensable quan vam començar. A vegades només veiem el punt de vista d’ara, i dius, ostres, però recordem d’on venim. I tindre una valoració sense tindre en compte que fa trenta anys, no hi havia res. Aleshores tot el que s’ha construït és molt potent. Jo sempre dic que cal treballar per a no perdre aquesta cultura de base. No se sap cap a on aniran les coses i la música en valencià ha sobreviscut gràcies al treball, com deia, de tanta gent. Està molt bé que vaja creixent i agafant noves formes, però que hem de seguir mantenint la cultura de base als pobles, festes, coses alternatives. Aquesta xarxa de baix que ha fet que si, en algú moment, torna una època en la qual hi ha censura, que no hi ha suport públic, que pugam mantindre eixa força.
Per al teu segon disc en solitari, Causa, vas compondre una cançó, “No s’apaguen les estreles”, tema central del documental La mort de Guillem. Què simbolitza, què significa per a tu Guillem Agulló?
Guillem va ser, primer, un jove dels nostres cercles de València, en una època en què érem molt poca gent, i per tant ho vam viure de molt a prop. Les meues amigues estaven amb ell quan el van assassinar i, per tant, va ser molt dur. No només per l’assassinat, sinó també perquè donava a entendre que estàvem molt indefensos. El feixisme era impune, els mitjans ens criminalitzaven, a Guillem i a nosaltres. La justícia no feia justícia. Va ser un moment de dir: ens tenim a nosaltres per a fer front a això, estem sols en això, però ens tenim a nosaltres.
Front al feixisme vam ser capaços, moltíssima gent, en aquell moment, d’articular una resposta que va ser ajuntar-nos i no tirar arrere i tirar endavant. I ara tants anys després, farà ara trenta anys, és un orgull que aquell assassinat no caiguera en l’oblit com volien que caiguera, i que no quedés impune. Almenys que quede l’exemple de Guillem per a les noves generacions, d’entendre d’on venim, qui som. Que les coses no són senzilles i que cal continuar combatent el feixisme i construint el nostre projecte.
Arran d’això, del fet que ara estiga la ultra dreta en les institucions, quina anàlisi es podria fer?
En aquest país no hi ha hagut una ruptura amb el franquisme, per desgràcia. El que era el règim s’ha anat camuflant en unes altres formes i això continua i perdura. Continua en les estructures més o menys visibles, però sempre han estat ací. Una prova és, com dèiem, l’assassinat de Guillem i els trenta, quaranta, cinquanta anys de violència política que hem viscut ací completament impune. I que ningú feia res. I per què? Perquè interessava que això estiguera i ja està. Això és la evidencia de que tot el que ve del franquisme ha anat contra tots els que pensem diferent. La sort és que sempre ens han tingut de cara.
Per acabar, en quins projectes estàs ara? Tens en el cap alguna novel·la?
M’abelleix fer una novel·la, la veritat, però com que estic continuant amb la música, em xucla totes les forces. A nivell creatiu, per a mi és molt difícil fer les dos coses. Ara estic molt retornant a totes les sensacions de quan estava en Obrint Pas. Ara està el disc nou, la veritat és que funciona molt bé. És com un tornar a començar. Per a mi es com un nou aprenentatge en la música. Coses que no hi havia fet mai. I tot això m’està, un poc, apartant dels llibres. Perquè és tan intens avui en dia, la música, la banda. Tinc una filla.
Tot ha canviat, ja no és com quan érem tan joves. Però sí que m’agradaria trobar un temps i tornar als llibres. Pense en aquest llibre i em costa veure que el vaig fer jo (Riu) Jo és que, quan m’obsessione amb alguna cosa, soc d’estar molt de temps amb això i ara com he estat tant obsessionat amb el disc nou… Que ara pense: “com anava això d’escriure?” Ara la narrativa es com… És el que em va passar quan vaig tornar a les cançons. És el que passa quan vas canviant de registre. No sé si ara continuaré amb els llibres o amb els discos, però sempre està ací i tenim encara molt de temps per a fer projectes.
-
Ressenya de: ‘Totes les cançons parlen de tu’, de Xavi Sarrià
