Com es relacionen la literatura i la història? Pot la primera ser una bona eina didàctica per a l’aprenentatge a les aules? A tot això pretén respondre el llibre Llegir la història: repensar les fronteres, reinventar les pràctiques. En ell, diversos especialistes intenten fomentar el lligam entre les dos disciplines mitjançant tot un seguit d’unitats didàctiques. Hem parlat sobre l’obra amb Vicent Galiana, qui junt amb Alejandro Llinares s’ha encarregat de la coordinació.
Quines necessitats heu detectat en les aules que vos han portat a dur a terme el llibre?
Darrerament, s’ha viscut un procés de canvi educatiu que s’ha centrat en allò metodològic, en com s’ensenya la història: digitalització, competències, treball cooperatiu, etc. Però, malgrat això, segueix explicant-se igual que fa trenta anys. Es transmet d’una manera positivista, jeràrquica, amb la nació com una unitat històrica…
D’eixa manera, les majories socials són meres espectadores dels processos històrics, les quals veuen com unes persones determinades –l’elit home, blanc, heterosexual, etc.– els dirigeixen.
Nosaltres partíem de la hipòtesi que a través de la literatura podem tindre accés a realitats més enllà de les explicacions tradicionals, al ser aquestes una concatenació natural i ordenada cronològicament de fets político-bèl·lics.
Per tant, una de les idees claus del llibre és que la literatura permet percebre les realitats ambientals que queden fora dels manuals escolars, les de les majories socials en cada moment històric.
En l’obra podem trobar 24 unitats didàctiques. Sembla que la intenció que teniu és eminentment pràctica, que es trasllade a l’aula.
Partim de la certesa que la història és poc sexy. La gent acaba coneixent-la per la sèrie o el llibre de moda, però la que s’escriu a les facultats o s’edita és molt poc accessible al públic general. Més que unitats didàctiques, són propostes perquè qualsevol persona puga aproximar-se a processos històrics a través de la novel·la. I, a més, s’hi inclouen una sèrie de preguntes o reflexions que permeten abordar la novel·la de la manera que entenem més útil per a entendre la història. Però tampoc és un llibre pràctic, sinó una contribució teòrica, sobretot el capítol introductori, que és més dens. Ja després, s’intenta la translació pràctica d’això.
Des de finals del segle XVIII, quan es constitueix la història com a ciència i l’historicisme s’assenta a les acadèmies a Europa, es dibuixa una frontera infranquejable entre aquesta i la literatura, la qual cosa és fictícia perquè antigament no existia. La gent havia d’aprendre-la a través de refranys, cants i històries populars, literatura de canya i cordill, etc.
Això respon, essencialment, a un model educatiu dirigit a instruir l’elit social. D’ací naix la història particularista, de personatges claus en moments concrets i que se centra més en l’esdeveniment que en el procés.
Crec que les fronteres entre literatura i història haurien de repensar-se, redefinir-se i ser més permeables. La història ha d’arribar més a la literatura i la literatura ha d’ajudar a conservar la història.
Quina relació diries que hi ha entre els dos elements que conformen el llibre, la literatura i la història?
La relació no és fixa. Una cosa és la teoria i l’altra la pràctica. En les facultats es pot defensar que la història és una ciència en constant transformació i que viu allunyada de mites, però la gent percep més la realitat d’Isabel II o de la Guerra Civil per sèries, pel·lícules i novel·les exitoses que pels manuals d’història. Enfront d’això, cal intentar entendre per què la societat és més permeable a obres cinematogràfiques que als teus llibres d’història, assumir que són menys atractius i, a partir d’ací, intentar treballar i revertir-ho.
Una altra cosa és el que hauria de ser, però actualment és així. Nosaltres hem pretés afrontar-ho mitjançant obres de literatura que permeten conéixer una història més democràtica, justa, àmplia, etc., i centrada més sobre el procés que sobre el fet, intentant incloure així les majories socials.
La nostra percepció de la història està reflectida en els llibres que utilitzem, els quals no són biografies de reis, ni històries de grans generals, sinó que reflecteixen la vida de les majories anònimes, que pensem que són les grans absents de les explicacions històriques.
Quina capacitat creus que té la literatura com a mecanisme per a transmetre la història?
Crec que en té molta més de la que ens pensem. Sobretot, perquè pot transmetre contextos ambientals que queden fora dels llibres. Els rerefons expliquen moltíssimes coses de la realitat social del moment, la qual cosa impacta més en les mentalitats que un llibre que pretenga explicar-ho de manera científica o tècnica. Hem de triar entre si reutilitzar aquestes obres perquè la gent aprenga història o refugiar-nos en els manuals insofribles, plens de paraules complexes que ningú entén.
La realitat és que, hui en dia, anem perdent. Qui aconsegueix arribar és la literatura de masses o els dispositius de comunicació audiovisual –com ara els canals de YouTube o TikTok– que són més senzills, pràctics i efectius per a acostar-se a la gent jove. Per contra, l’explicació històrica sempre és més avorrida, complexa i densa.
Hi ha veus que alerten del perill de tergiversació que conté la literatura, a l’utilitzar-la com a transmissió de la història. Comparteixes aquesta preocupació?
El risc és evident i inqüestionable. Ara bé, risc i oportunitat són dos cares de la mateixa moneda. Per això, el llibre es presenta com un conjunt de propostes per tal de llegir els recursos culturals que conté.
Per exemple, en La bona lletra de Chirbes, la història en si és el de menys. El que importa és la realitat social que reflecteix. No pots llegir una novel·la per conéixer la història, però sí que pots utilitzar la seua lectura per aproximar-te a una realitat històrica. I crec que això és fonamental.
A mi m’agrada recordar la famosa frase de Spinoza que diu “ni riure ni plorar, sinó comprendre”. Nosaltres no venim a fer judici sobre qui té raó i qui no, qui és bo o dolent o quina cosa és veritat o mentida. Tota història té una part de veracitat i una d’ocultació, un prisma des del qual la vegem i fixem el que pretenem explicar. A partir d’això, hem seleccionat les lectures que entenem que poden ajudar-nos a entendre els processos històrics.
Al llarg de les unitats didàctiques sobrevola la intenció de fer visibles protagonistes que no són tinguts en compte pels grans relats: dones, prostitutes, moriscos, etc. Segueix sent una assignatura pendent en l’ensenyament?
El currículum de hui en dia, malgrat tota la innovació tecnològica i metodològica, és el mateix que fa 40 anys: un cos de noms propis ordenats cronològicament que sempre evoluciona cap avant, té un relat natural i es pot explicar com un conte en què A implica B i B implica C. Per tant, si hi apliques la lògica no podia passar cap altra cosa. Això fa que es reduïsca l’acció humana a la intranscendència, perquè el desenllaç era inevitable.
Molts llibres d’història tenen un apartat dedicat a les perifèries o minories, en què es parla de les dones, la dissidència sexual o l’oposició política. La reflexió és fins a quin punt això és minoria. Si són un subjecte perifèric de la història o un subjecte seu en si mateixa. Si eliminem reis, grans generals i protagonistes que copen els grans relats històrics, darrere hi ha una majoria social completament oblidada. Amb les obres que hem seleccionat pretenem demostrar que aquesta està present i que la seua força és la que transforma la història, la qual ha estat relegada pels manuals de secundària.
El teu capítol té com a eix central la presència de la memòria democràtica a les aules. Creus que s’està transmetent a l’alumnat de manera que permeta complir amb els seus objectius?
Primer hauríem de definir què és la memòria democràtica, la qual sol ser un concepte conflictiu. Tot i que s’ha avançat, el relat que està difonent-se a les aules està lluny de ser el que jo intente transmetre. Per eixe motiu, he seleccionat l’obra de La buena letra per al meu capítol.
Diria que hem passat d’un moviment memorialista residual, marginal i profundament polititzat a una reivindicació amb una hegemonia social relativa, en què a ningú se li nega el dret a recuperar els cossos dels seus familiars i a enterrar-los en un cementeri. Però això només és una part del franquisme, de la qual s’escapen moltes metodologies repressives que va implementar: la repressió laboral i econòmica, l’estigma social, l’espoli, etc., i que se n’ixen de les xifres amb què sovint s’intenta explicar el procés. Treballar La bona lletra em permetia posar nom i cognoms a les persones que patiren aquelles violències i, a més, problematitzar el concepte de víctima: a qui es dona o nega un treball per ser fill de qui és, a qui no se li permet entrar al cinema, etc.
Són esferes del franquisme excloses d’allò que el currículum diu que és memòria democràtica. La realitat és un poc més complexa i això fa que queden algunes preguntes per respondre: qui finança el colp d’estat del 1936, qui li dona suport ideològic, quin paper hi juguen l’Església o l’oligarquia, etc.
És un camp obert que s’està transformant contínuament i més encara arran de la caiguda del Botànic, amb els retrocessos que està introduint el govern actual de la Generalitat.
Quina valoració fas dels hàbits de lectura dels joves? Creus que un llibre com el vostre podria fomentar-los l’interés per la lectura?
Com a persona que fa docència en secundària i que està en l’equip de dinamització de la biblioteca del seu institut, percep que els hàbits de lectura són baixos. I, el poc que es llegeix són publicacions molt mainstreams, comercials. També és il·lús pretendre que algú que cursa 3r o 4t d’ESO, sense hàbit de lectura previ, es pose a llegir de colp. Sobretot quan estan acostumats a un consum cultural immediat i ràpid. En eixe sentit, tenim l’esperança que allò que s’ofereix al llibre siga útil per a fomentar la lectura com a valor intrínsec. Creiem valuoses les novel·les seleccionades perquè són accessibles per als estudiants, al no ser massa llargues ni denses i haver-hi varietat: des del còmic fins al manga passant per la novel·la gràfica.
