Anna Roca (Manresa, 1983) és des de fa més d’un any la directora de l’Agulla Daurada Edicions, un segell independent nascut l’any 2022 amb la voluntat de dotar el panorama literari en català amb noves veus, veus que conviden els lectors a revisar la realitat que vivim sota una panoràmica més àmplia i diferent.
Nascuda amb força i una bona embranzida, en només un any de vida en L’Agulla Daurada han publicat tretze títols i continuen fent catàleg. En part, això és possible perquè naixen sota el paraigua de la comunitat KULT–una cooperativa compromesa des de fa més de deu anys amb el pensament crític i l’acció transformadora– i perquè, a més, formen part de l’associació d’editorials independents de Catalunya Llegir en Català, que justament ara compleix deu anys.
“Aquesta manera de treballar dins d’una comunitat i amb objectius compartits és molt estimulant i facilitadora alhora”, explica en aquesta entrevista Anna Roca, qui va visitar València amb motiu de la Plaça del Llibre de València, on l’editorial va presentar algunes novetats i on Roca va conversar amb l’editora de Sembra, Mercè Pérez, sobre publicar narrativa en l’actualitat i com confeccionar un catàleg amb trets distintius.
Anna Roca és una persona inquieta -se li veu de seguida- darrere d’unes ulleres de pasta quadrades hi ha uns ulls que no paren i ho escorcollen tot. Ve del món de la Història de l’Art i del disseny, però fa deu anys es va convertir en empresària, quan va muntar a Manresa la llibreria de segona mà Papasseit amb Miquel Sanchis, que és qui, a hores d’ara, la du endavant, però a la qual encara continua molt propera Anna Roca com a sòcia.
Vinculada al món de la comunicació i al món del llibre des de fa temps, no va dubtar a presentar el seu projecte quan va sorgir l’oportunitat de crear una nova editorial, dins del grup KULT, que ella ja coneixia. Des de llavors, en L’Agulla Daurada fan apostes literàries “arriscades”, publiquen autors d’orígens i realitats culturals ben diverses, tantes dones com homes, i estan creant un catàleg amb personalitat. Publiquen veus fortes, crítiques i discordants, veus que des de la ficció incomoden, pertorben i ens fan fer-nos moltes preguntes. Parlar amb Anna Roca t’encomana l’entusiasme amb què ella mateixa treballa. “Publicar és molt més que fer llibres, és també la part de contacte humà que tens amb els lectors i amb els autors”.
Recentment L’Agulla Daurada s’ha vestit de celebració, una de les seues autores, Tsitsi Dangarembga, ha estat guardonada amb el Premi La Veu Lliure 2023 del PEN Català, un guardó atorgat a Ddangarembga pel seu compromís amb la llibertat d’expressió, el feminisme i la lluita anticolonial. “Una notícia així sempre esperona i dona ganes de continuar, assegura Roca, sobretot si ets una editorial jove que a penes comença”. Per a l’editora, i així ho conta, “ha estat un dels moments més bonics d’aquesta primer etapa dedicada en cos i ànima a L’Agulla Daurada”.
No és casual que aquesta editorial duga per nom el títol d’un dels llibres de Montserrat Roig. De fet Roig és veu inspiradora també d’aquest projecte, perquè en L’Agulla Daurada creuen fermament en la idea que l’escriptora deixà per escrit: “La nostra tasca, la dels periodistes, dels escriptors, dels artistes, és aclarir les zones fosques de la memòria col·lectiva dels nostres pobles”.
La primera vegada que vaig veure un llibre de L’Agulla Daurada em van cridar l’atenció tres coses: primera, el nom de l’editorial; segona, el disseny de les seues cobertes, un disseny diferent, fresc i atractiu; i tercera, la seua aposta per una autora que admire i llig des de fa temps: Maryse Condé.
De tot això i de moltes més coses hem conversat aquesta mati de diumenge al Jardí Botànic de València, en un racó tranquil, entre sol i ombra.
Va vindre a València per presentar algunes novetats a la Plaça del Llibre. L’editora de Sembra, Mercè Pérez, i vostè van tenir una conversa sobre publicar narratives i com confeccionar un catàleg amb trets distintius.
Sí, amb la Mercè i amb l’equip de Sembra ens entenem molt bé, tenim punts en comú i coincidim en molts aspectes en la manera de veure el llibre i el món editorial. Al final vas fent catàleg i veus que els llibres parlen per si sols. Totes dues editorials formem part de la plataforma Llegir en Català i sentim que tenim afinitats quant al catàleg i a la línia editorial.
Com va sorgir L’Agulla Daurada?
Ara fa poc més d’un any vam fer els primers llibres i tot ha anat molt ràpid, però perquè, de fet, no sorgíem del no res. Naixíem dins de la cooperativa KULT, que és una comunitat de cultura. No naixíem com un bolet. Dins de KULT hi ha l’editorial Tigre de Paper, especialitzada en assaig, Bellaterra edicions, de temes acadèmics, la Fira Literal i nosaltres, L’Agulla Daurada, centrats en la narrativa. Abans Tigre de Paper publicava assaig i narrativa també, però ara ja s’han abocat exclusivament a l’assaig. De fet la reedició de la novel·la de Maryse Condé que ells van publicar en el seu moment, Jo, Tituba, la bruixa negra de Salem, la reeditarem en L’Agulla ara.
Parlem de Condé, ja que l’esmenta, una autora de les Antilles que fins fa poc no podíem llegir en català. Jo coneixia fins ara només els seus llibres de memòries, que trobe que són magnífics, però ara que ja he llegit Tituba, la bruixa negra de Salem i Travessa del Manglar tinc una visió molt més àmplia i profunda d’ella i veig i entenc la connexió entre la seua vida i la ficció que escriu.
Condé és complexa com a novel·lista, cada novel·la d’ella és molt diferent de l’altra, no s’assemblen gens en quant a l’estil i cada llibre és un plantejament diferent. De vegades la lectura de les seves novel·les incomoda perquè hi vas perduda, amb tant de personatge i tota l’acció que corre sense parar endavant i endarrere en el temps, com és el cas de Travessa del Manglar. El lector hi va perdut, però trobo que aquest embolic literari no és gratuït i que és propi de l’embolic vital i històric en què han viscut a les Antilles. De fet, nosaltres havíem preparat una pàgina que anava al final de la novel·la amb una explicació de qui és qui, volíem fer-li-ho fàcil al lector, i ja la teníem maquetada i tot, però a última hora vaig decidir que no calia, i que millor seria deixar el lector perdre’s en aquell panorama de cafès i personatges, el qual, al capdavall, és el reflex literari de la societat de Guadalupe que l’autora hi retrata.
Treze títols en un any de vida no és poca cosa, van ràpids, vostès.
Bé, el que ocorre és que hem nascut dins de la xarxa KULT, com et comentava, i això ens dona molt de suport perquè no comencem de zero, sinó dins d’un engranatge que ja funciona molt bé, si no fos així, no podríem.
Vostès estan molt implicats en el terreny social i cívic?
El naixement de KULT va anar lligat a la creació de l’editorial Tigre de Paper i sempre amb l’objectiu d’esdevenir una eina transformadora, de transformació social, una xarxa d’intercanvis, de trobades i de sinèrgies compartides.
A més de la voluntat d’estar presents en molts punts del territori català, més enllà de Barcelona…
Per descomptat, aquest és un dels pilars del projecte, la descentralització i la deslocalització respecte a Barcelona. De fet, treballem i tenim les oficines a Manresa, i no és per casualitat, sinó que hi ha una intenció d’estar fora de Barcelona. Podríem haver-nos-hi traslladat i en alguns aspectes seria més fàcil, però no és aquesta la idea ni la filosofia del projecte. Per això organitzem cicles de debats entre artistes i anem a punts de la geografia ben diferents, de vegades estem a Berga, d’altres al Delta de l’Ebre. Fem molts debats i tertúlies a tot arreu; després, arran de la Fira de Tàrrega d’arts escèniques, a Tarragona, hem preparat moltes trobades.
La nostra idea és fer xarxa, crear comunitat, vertebrar i connectar el territori a través de la cultura i per això busquem veus, espais i moments diferents i dispersos, perquè la gent s’hi aplegui: és fer de la cultura un mecanisme de transformació social. Amb això també busquem donar ver a totes les ruralitats. Amb tot, un projecte més global, més fidel al territori. Evidentment que les xifres han de sortir, però no ens ho prenem com un negoci pur i dur, sinó que també hi ha comptat molt un rèdit social, un retorn social.
Aquesta visió, la poden dur endavant perquè són una editorial independent?
Som una editorial independent i tenim aquesta visió i la podem dur endavant per això i sobretot perquè tenim xarxa al darrere. En el nostre cas les línies que ens generen benefici van destinades, en part, a mantenir tots aquests altres projectes. No ens interessa fer llibres perquè sí, sinó que més enllà del llibre hi hagi una continuïtat social i cultural. I en això ens concebem i actuem de manera diferent de la cultura hegemònica, que no mira cap a allò que no entra en els cànons.
Nosaltres intentem fer una cultura que no està interioritzada ni per les institucions ni pel mercat, i això no ho perdem de vista. Dins de Llegir en Català hi ha altres editorials amb què convivim i ens entenem molt bé, algunes tenen aquest compromís social que tenim nosaltres i altres no. Amb Raig Verd, per exemple, si que tenim una forta connexió i harmonia, ells són una editorial potent en tots els sentits, també ideològicament, i amb un compromís social i ecològic fort.
Com veu el panorama editorial català, després d’aquesta eclosió de segells independents en els darrers deu anys?
El panorama del llibre és complicat, hi ha aquests grups que tenen molta força i és molt difícil competir amb altres projectes editorials, però potser tampoc és aquest el propòsit. I el que fem en Llegir en Català és treballar com a grup per anar a una fira perquè cadascú pel nostre compte no podríem anar-hi, o per tenir una web conjunta, per vendre llibres o compartir contactes. És una xarxa de suport molt important, formada per editorials petites, amb una infraestructura comuna compartida. Ens permet comparar dades, com ara el preu del paper, assessorar-nos entre nosaltres. Compartim recursos i ens ajudem els uns als altres. D’altra manera no seria possible fer tant amb tan poc.
Què ha significat per a vostés ser els editors de Tsisi Dangarembga, guardonada amb el darrer Premi Veu Lliure del PEN català?
Ha estat un honor molt gran i una empenta ben forta. La veritat és que estic molt contenta amb la Nova Junta del PEN Català, crec que faran moltes coses. I aquest és un dels premis més importants a nivell conceptual, com també ho és el Premi Llibreter, perquè són premis que atorguen altres lectors i per causes ben justes i grans. És una motivació molt forta. Em ve a dir: “mira, Anna, potser no t’estàs equivocant tant a l’hora de triar els teus autors” [riu]. I m’encoratja amb el catàleg que estic fent. Perquè al principi comences amb un catàleg i hi vas provant una mica a cegues, i alguns llibres funcionen molt bé des del començament, i d’altres no tant, i premis com aquest et donen una tranquil·litat molt gran.
A més, té un factor humà afegit molt bonic, que et permet passar un temps amb l’autora, conèixer-la, i per a mi ha estat una experiència molt humana, inoblidable. Tsisi Dangarembga és una persona que du llum, molt inspiradora i amb una pau interior admirable. Una persona agraïda, poc bel·ligerant, i dius: quina manera més bona de caminar per la vida i tot això ha estat possible gràcies al PEN i el vincle amb Kosmopli i el CCCB. M’omple d’orgull i agraïment com a editora.
Editar és assaig i error?
És complicat saber si un llibre funcionarà o no, el mercat és molt complex. En una editorial que comença necessites temps, i anar veient quines veus acabaràs tenint al teu catàleg; forma part del repte inicial. Les editorials independents mirem de tenir una relació propera amb el lector final. És un vincle sòlid, de llarga durada i fort, però tardes a construir-lo.
A L’Agulla Daurada tenim l’avantatge de formar part de la cooperativa KULT, amb una llarga trajectòria en el món de l’edició i el pensament crític, i això ens ajuda molt. De fet, la relació amb el lector és clau. Imagina que Tigre de Paper funciona, en part, gràcies als subscriptors, i això suposa uns ingressos fixos durant l’any, els subscriptors són un vot de confiança i tenen un paper important. Avalen decisions i aprecien si continues amb coherència en la línia que has començat.
Quins són els seus llibres preferits dins del catàleg?
Tots els puc defensar, però A finals d’estiu em va colpir molt, i aquesta carta de promoció que vaig enviar als lectors i als mitjans de comunicació era una carta que anava més enllà de la promoció, era un escrit més personal, més humà. Volia connectar d’una manera especial amb el lector potencial.
Com que també soc llibretera, soc molt conscient dels vincles humans que s’estableixen amb les persones a través dels llibres. Llegir és una activitat que ens fa implicar-nos molt i demana molt de la persona. Hem de ser benèvols amb nosaltres mateixos i tenir també moments de no llegir, el problema és que la gent no llegeixi mai, que la lectura no formi part de les seves vides. Socialment això sí que és un problema global. Hi ha moments per a tot i cal trobar-los.
En una entrevista amb Magda Gregori, autora del llibre de converses amb editores Les nostre editores, afirmava l’autora del llibre: “Les editores no són escriptores frustrades, són grans lectores”. Què hi té a dir, vostè?
Les editores som pont, som connexió. Jo vaig estudiar Història de l’Art i no em sento frustrada per no ser pintora. Com a editora soc intèrpret, facilitadora, igualment que un comissari d’art. La meva feina és fer apostes, fer catàleg, però per res del món té a veure amb la frustració, més amb el paper de facilitadora. Vaig estudiar Història de l’Art, i vaig fer un grau en Disseny i un postgrau en Art i Cultura Digital. Estic molt posada en el món digital i per això he treballat des de fa temps en tasques de comunicació, promoció i gestió cultural.
Fa deu anys vaig fer un gir i vaig obrir junt amb un soci la llibreria Papasseit a una plaça al centre històric de Manresa. Vam néixer al mateix temps que Tigre de Paper. El meu soci de la llibreria havia anat a escola amb un dels fundadors de Tigre de Paper. Des d’un primer moment, per vincles personals, de seguida ens vam entendre. Trobo que al bell mig de tot això ha estat important la meva mirada de llibretera i lectora, he estat gran lectora des de sempre, i la meva vocació social també. Estic fent una feina on els meus ideals tenien un lloc on encaixar.
Només venen llibre vell a la llibreria?
No exactament, venem també llibre nou, però només editorials independents que ens permeten saltar-nos la distribució. Per descomptat llibres de Tigre de Paper i de L’Agulla Daurada, però també de l’editorial laBreu, perquè ens envien els llibres ells directament. El llibre nou i vell funcionen de manera ben distinta. A Manresa no hi havia cap llibreria de segona mà i ha anat bastant bé.
Parlaven vostè i l’editora valenciana Mercé Pérez sobre com confeccionar un catàleg de ficció diferent, amb una vocació de literatura amb compromís social i fora del cànon. Va ser una conversa molt engrescadora.
Mercè és molt “consciençuda”, treballadora i organitzada, treballa amb rigor, amb dades, amb excels. Li agrada tenir-ho tot molt previst i organitzat. Sap en quines llengües estan publicats certs llibres, en quines no, gestiona molta informació i això està molt bé. Jo no soc tan organitzada. Treballo més per parcel·les i així acabo donant cert equilibri al catàleg. És clar que les meves predileccions i el meu criteri s’hi nota, però no és només això, si fos així acabaria fent llibres només per a mi. I no és el cas.
Al capdavall les editorials petites tractem d’arribar als lectors com fa el petit comerç, d’una manera més directa, més fàcil, més de proximitat. I això ho fem també a través de Llegir en Català. Per exemple, en abril passat vam baixar a La Fira del Llibre de València per reunir-nos amb llibreters valencians i conèixer-los, vam estar amb les responsables de la Repartidora de Benimaclet i de la llibreria Fan Set. I a banda d’això, jo de vegades ho faig pel meu compte, me’n vaig a les comarques per saber qui és o qui són els interlocutors, és interessant saber qui té els teus llibres. És la part humana de fer un llibre, fer un llibre i seguir-lo com un fill, estar a prop d’ell, no treure’l al món i deixar-lo a soles i ja està, sinó acompanyar-lo i cuidar el contacte amb els autors, els llibreters i els lectors.
Als grups grans no els resulta fàcil tractar un llibre així, ells ocupen un espai molt fort i van per xifres, i si no surten les xifres, abandonen ràpidament. No els queda aquest marge d’error i de risc que els petits ens permetem més sovint, perquè sabem que farem equilibris entre uns llibres que aniran millor i els altres que no tant.
En tot això ajuden també les xarxes una mica?
Sí, però també molt el feedback que et donen els amics i les relacions a través de la lectura. Des de la llibreria jo he fet amics, i aquestes connexions i relacions són importants i necessàries en un món com el que vivim, excessivament individualista.
Parlàvem abans dels llibreters. La figura del llibreter a França, per exemple, és ben distinta. Allà són vistos com a gestors culturals i tenen un prestigi social fort.
Exactament, i aquí són botiguers i prou. Aquesta cosa del botiguer és molt nostra, de la nostra cultura i manera de veure el món. Com a llibretera, no em veig com una botiguera i punt. I aquí tenim una feina pendent de fer, perquè els assumptes gremials acaben sent bombolles de lobbies i de pressions. I sovint quan tens una llibreria estàs pensant en la teva supervivència i et costa mirar més lluny.
A França, a més, es llegeix més, es venen més llibres, i els llibres, allò que vens, te més valor social, i per tant, allò que tu fas com a llibreter també és més important i està millor considerat i et posiciona de manera diferent dins de la societat. A França el llibre no és vist com un simple bé o producte a comercialitzar i punt, sinó com un actiu de canvi social i cultural.
Quina és la importància que donen vostés a la imatge i a les il·lustracions en les cobertes dels seus llibres?
El llibre és un objecte de desig, tant pel contingut com el continent. Per això convé que es reconeguin amb facilitat. A mi m’agrada molt la tècnica del collage i no s’utilitza molt en el món del llibre, però això precisament la vaig triar. A més, amb la il·lustradora amb què treballem m’entenc molt bé. És de Ciudad Real i no pot llegir en català, però jo li explico els elements del llibre i de seguida connectem, tenim una comunicació fluida, ella ja havia treballat amb Tigre de Paper, i quan va fer les primeres cobertes per a L’Agulla Daurada, la de Passolini i Condé, vaig veure que funcionaria molt bé amb ella. La meva idea és que la coberta d’un llibre funciona com els opennings d’una sèrie, com una entrada que et dona a pensar en què vindrà després, al darrere.
Com va arribar a L’Agulla Daurada?
Ells van generar el projecte. Van fer-hi una convocatòria i m’hi vaig presentar. En aquell moment jo era autònoma i treballava en tasques de comunicació amb projectes diferents. Era un bon moment per fer un canvi de rumb vital, perquè no estava del tot contenta amb la feina que feia, i desitjava centrar-me en un projecte; ara continuo fent tasques de màrqueting, gestió econòmica i comunicació, però centrada en un projecte cultural que em motiva i m’agrada molt més. Promocionar un llibre és de lluny molt més motivador que no pas promocionar la consulta d’un dentista, per ser clars. I continuo sent sòcia de la llibreria, però hi estic una mica més al marge.
L’Aguda Daurada té una presència clau d’autores.
Volia que la meitat del nostre catàleg fossin autores dones, però també ho volia així amb els traductors, els prologuistes. Les quotes són molt perilloses. Acaben demanant-te que vagis a un lloc pel fet de ser dona i no pel fet de ser qui ets. Les quotes són delicades, però d’altra banda està bé que existeixin. Ara bé, no te les pots agafar com una llei divina perquè al capdavall acabaries fent el mateix. La igualtat és més una qüestió de mirada que de quotes o números.
