Anna Montero (1954) ha aplegat recentment tota la seva poesia publicada, amb l’afegit d’un recull inèdit. Gavells. Poesia completa (1988-2023), un petit volum, discret, de dues-centes cinquanta pàgines, és una de les obres referencials de la poesia catalana dels últims anys. S’inclouen vuit llibres, de composicions breus que van llaurant els sentits. Llicenciada en Filologia Francesa per la Universitat de València, ha exercit la docència com a professora de francès al llarg de la seva carrera professional. Ha traduït obres de Charles Baudelaire, Guy de Maupassant o François Poulain de la Barre, i també de diversos poetes quebequesos.
Vas aprendre a llegir i a escriure en francès a l’escola. Com va anar aquest fet biogràfic, lingüístic, de vital importància?
Sense cap dubte, aquest fet va determinar tant la meua formació com la meua evolució. Sempre agrairé als meus pares haver pres la decisió d’enviar-me a l’Alliance Française de València, on vaig cursar l’ensenyament primari per fugir tant de l’escola pública franquista com de la religiosa. La importància que s’hi atorgava a l’ensenyament de les humanitats a través de la lectura de les escriptores i escriptors canònics francesos va fer que abans dels deu anys freqüentara autors com ara Colette, Verlaine, Hugo, etc. I això marcaria el meu futur.
D’altra banda, com que a casa eren castellanoparlants, aquest contacte precoç amb una segona llengua em va obrir les portes per accedir amb facilitat, temps desprès, al català. I alhora em va permetre dedicar-me de manera natural a una de les activitats que més m’agrada, la traducció.
El teu pare era professor de filosofia. Un altre fet que et va marcar, de viure en un entorn cultural.
Vaig tenir la sort de nàixer al si d’una família en la qual la vida estava estretament lligada a la cultura. No només per la professió del meu pare, sinó també per l’ambient que hi regnava. Recorde, per exemple les reunions que se celebraven habitualment a casa nostra o a la d’algun amic els dissabtes a la nit on es tractaven tota mena de temes: cinema, literatura, música, art, política també òbviament –parle dels anys sinistres del franquisme– i a les quals jo assistia des de molt menuda –fins que m’enviaven a dormir.
Vaig créixer en un entorn d’una gran llibertat de pensament i d’una amplitud de mires que inevitablement va xocar amb el món que vaig trobar quan vaig haver de continuar els meus estudis en l’ensenyament públic de l’època.
A casa jo tenia accés a la biblioteca familiar sense restriccions i anava llegint tot el que em queia entre les mans, Txékhov, Faulkner, Tolstoi, Strindberg, Zweig, tot ho llegia amb voracitat i una comprensió que canviava al llarg del temps, naturalment.
Com van ser els teus inicis amb la poesia i amb l’escriptura?
El meu primer contacte amb la poesia va tenir lloc a l’Alliance Française. A casa no es llegia molta poesia, tot i que el meu pare era un machadià fervent. Encara conserve el seu volum de l’obra completa d’Antonio Machado, totalment subratllat i anotat i, significativament, el seu darrer llibre, una mena d’autobiografia filosòfica, Caminos sobre la mar. La meua mare era una apassionada pel teatre i la narrativa.
Així els meus primers poetes foren els francesos, més tard vaig llegir molta poesia espanyola i no va ser fins que vaig arribar a la universitat quan vaig descobrir la cultura catalana, vaig adonar-me de tota la riquesa que fins aleshores se m’havia amagat.
Les meues primeres provatures poètiques van ser en castellà, tret d’algun vers de l’adolescència en francès –curiosament, un poema que van publicar en un volum d’homenatge al poeta Víctor Sunyol em va “eixir” en francès”.
Va ser gràcies a l’encoratjament d’algunes persones properes que em vaig decidir a llançar-me a la publicació dels meus versos en català. El resultat en va ser el meu primer volum, polsim de lluna, d’una gran imperícia però que va fer-me continuar en el camí de la poesia.
La teva obra reunida també és una retrospectiva cap a tu mateixa. Com t’hi veus reflectida?
El cert és que aquesta revisió de tota la meua obra em va provocar una mena de vertigen. Entre la jove que escrivia fa més de trenta anys i la dona que soc hi ha diferències notables, tot i que en tornar enrere he trobat bastants punts comuns que no m’esperava. En cada època, tanmateix, he observat una actitud diferent, més meditativa, més abocada a l’experiència interior, al principi, que progressivament va anar obrint-se al món i que es va tornant més narrativa.
T’has deixat alguns fets per escriure, que penses que hauries pogut escriure?
Més que fets concrets, m’agradaria poder expressar les frustracions que em provoquen molts fets de la nostra actualitat. Admire la poeta Chantal Maillard, per exemple, que és capaç d’escriure sobre tragèdies que tenen lloc al món sense caure mai en la sensibleria o la complaença i amb una força expressiva que trasbalsa.
La teva unió amb el traductor, assagista i professor Vicent Alonso ha estat una altra circumstància de pes, significativa?
L’encontre amb Vicent Alonso va ser fonamental. Ell va ser el primer que va llegir els meus poemes i va animar-me a escriure en català. Les nostres primeres traduccions les vam fer junts –Petits poemes en prosa i Els paradisos artificials, de Charles Baudelaire. Més tard, sempre ens hem consultat els dubtes i dificultats en les traduccions que ha fet cadascú pel seu compte. Per a mi és una sort tenir a prop una persona amb qui intercanviar diferents punts de vista. És el meu primer lector i el crític més avisat.
Si la convivència de parella ja pot resultar difícil, com resulta conviure amb un altre poeta a casa?
No crec que siga més difícil que amb una altra persona. De fet, sempre he considerat que una parella és més sòlida quan més interessos comparteix. I el Vicent i jo tenim moltes aficions i espais comuns: la literatura, el cinema, l’art en general, els viatges…
Vas publicar el teu primer llibre cap a l’any 1984, amb trenta anys.
Havia escrit versos abans, en castellà i esporàdicament en francès. Aquest primer llibre, en català, va ser resultat de l’encoratjament d’algunes persones –Vicent Alonso, Marc Granell, Jaume Pérez Montaner…– que trobaven que els meus versos tenien algun interès i van pensar que era una manera d’animar-me a continuar.
Els estic molt agraïda, tot i que aquell poemari era enormement primerenc i, de fet, l’he eliminat al recull de l’obra completa.
Hi ha composicions meravelloses, on ja es pot intuir la teva evolució i el teu caràcter de poeta de la suavitat.
Tot i que crec que la meua poesia ha evolucionat bastant al llarg del temps –sobre tot a partir del llibre el pes de la llum, crec–, hi ha característiques que s’han mantingut. La veu és la mateixa malgrat que inevitablement l’expressió canvie segons les circumstàncies personals i de l’entorn.
Enric Sòria, en el pròleg, concreta que “dius paraules poderoses sense alçar mai la veu”.
Per a mi, la poesia és l’àmbit de la introspecció, de la mirada interior, i això exigeix calma i deixar de banda la cridòria i el brogit, malauradament massa presents en altres espais.
Hi ha una poesia que crida?
Jo diria que hi ha una poesia en “to major”, característica que André Breton va atribuir als versos d’Aimé Césaire i que al seu entendre és un dels trets distintius dels grans poetes. En aquesta categoria inclouria els poemes de Walt Whitman, de Victor Hugo, per exemple. Els seus versos volen expressar la veu d’un poble, d’un país. Al contrari, hi ha els poemes en “to menor”, una veu que murmura a cau d’orella.
Si traslladem aquesta oposició a altres terrenys, podríem citar el cinema de Bernardo Bertolucci o Luchino Visconti enfront del de Ettore Scola o Nanni Moreti, per exemple. O en el terreny de la música, una simfonia d’Anton Bruckner i una Gymnopédie d’Eric Satie. Totes aquestes obres provoquen una emoció, igualment profunda malgrat els diferents mitjans que l’artista empra i el poder d’evocació que susciten.
Sempre s’ha atribuït el to menor als meus poemes. S’ha parlat de la reticència dels meus versos. Tanmateix, en un text de Maria Josep Escrivà sobre un dels meus poemaris –serenitat de cercles, potser– deia que els meus poemes li feien pensar en les restes que el temporal deixa sobre les platges. Segons ella, el temporal s’hi endevinava. Em va fer reflexionar molt aquest text. I crec que al llarg del temps els temporals interiors han anat aflorant.
Has estat seleccionada en diverses antologies de poesia catalana. Com veus la situació al País Valencià de la poesia?
Crec que la poesia està molt viva al nostre país. Hi ha molts poetes joves i molts no tan joves. I tenim editorials dedicades exclusivament a la poesia, dirigides per persones entusiastes que fan una gran tasca, a banda de les històriques com Tres i quatre o Bromera, per exemple. I innumerables trobades, festivals, etc. Crec que el nostre problema –que no només és nostre– és la presència insignificant de la poesia dins de les aules –sobretot a l’ensenyament secundari. Jo vaig treballar en un institut i vaig comprovar com els alumnes eren molt receptius cap a la poesia si els la feies arribar. El problema és que el professorat que ensenya literatura, habitualment, reconeix que no llig poesia, que no hi entén res i, per tant, a l’aula hi passen de puntetes, limitant-se a algun poema de Vicent Estellés –dels considerats “fàcils”. És un error greu i una situació que, francament, no sé com es pot resoldre.
“Amaga l’arbre un bosc”, ens dius. La poesia d’Anna Montero què oculta?
Oculta totes les veus que porte a dintre i que el poema cerca pels viaranys interiors. La més gran victòria és quan en trobe una i la faig expressar-se. Per a mi, és l’única manera de conèixer-me, de saber qui o què soc en el món. I de trobar en el procés una calma passatgera.
Quin país som o ets?
Tenim una enorme riquesa cultural i física i, tanmateix, al nostre País Valencià falta el reconeixement d’aquesta riquesa i l’orgull de les nostres arrels. Ens ha costat molt arribar a la situació actual i de tant en tant encara sembla que tot pot anar-se’n en orris d’un moment a l’altre, per causa d’uns governants que consideren la cultura una mena d’espectacle absolutament prescindible, i als quals no els interessa gens ni mica la promoció i la defensa del nostre patrimoni cultural.
Jo soc un país on les fronteres són camins, on la paraula construeix mons que eixamplen els horitzons, on la vida té una escala humana, lluny del brogit i la cridòria.
La fugacitat és un dels teus grans eixos.
Crec que és un tema recurrent en la poesia, el carpe diem i la constatació del caràcter efímer del món que ens envolta. Segurament molts poemes es construeixen sobre aquesta certesa, en un intent d’afirmació contra el pas ineluctable del temps.
La memòria va lligada al pas del temps. “Res no queda sinó el gebre del desig”. Una reflexió colpidora del teu primer llibre que ens porta cap al títol del teu darrer recull de poemes.
La memòria, la gran mentidera. Diuen que és la matèria de la poesia. Hi estic d’acord des de la perspectiva de Jose Àngel Valente. Segons aquest gran poeta, la poesia conté tres nivells de memòria: la memòria de la matèria –Material memoria–, la memòria del grup i la memòria individual.
Possiblement, l’únic que queda quan s’apaga la memòria individual és la memòria de la matèria –també la memòria del grup és provisòria. I això al capdavall és molt reconfortant.
Hi ha notables cites de Tristan Tzara, Jorge Guillén, Paul Valéry, Luis Cernuda, Maria Mercè Marçal…
Quan comences a escriure, necessites crosses, veus sobre les quals recolzar la teua. Vols expressar les teues admiracions i el lloc on vols estar en el món de la poesia. Després, almenys en el meu cas, les citacions són més escasses i responen bàsicament al reconeixement del poeta citat o a una indicació del sentit del poema. En algun cas, l’epígraf representa el desencadenant dels versos.
Un cas a part és la meua relació amb Maria Mercè Marçal. La vaig conèixer l’any 1980 a la Universitat catalana d’estiu a Prada de Conflent, quan jo no hauria gosat mai pensar que acabaria escrivint i publicant en català. La seua presència era lluminosa i els seus versos em van obrir uns camins que mai no havia transitat abans. Era un persona d’una gran generositat i va ser un privilegi comptar amb la seua amistat. Vam tractar-la molt quan Vicent va publicar la seua obra completa, Llengua abolida, a l’editorial Tres i quatre.
“El temps esdevindrà petit com un somriure”. Antològic, això fa vibrar el silenci.
Trobar l’infinit en el minúscul. Algú va dir que la poesia és un microscopi: ens permet engrandir les coses més petites. I alhora, funciona en sentit contrari: ens acosta a l’inabastable.
Hi ha versos que irrompen com una gran onada. “T’he donat el nom més bell.”
Aquest vers pertany a un llibre de la primera època. Amb la relació amorosa naix la necessitat d’anomenar el sentiment i alhora la impossibilitat de fer-ho.
La maternitat apareix en el llibre La meitat fosca.
La veritat és que l’experiència de la maternitat em va fer emmudir durant un temps, probablement per la magnitud de la situació i la meua dificultat per posar-hi paraules. Em va passar també quan va morir el meu pare. No va ser fins passat un temps que vaig poder expressar tot el remou interior que aquests cataclismes vitals em van provocar. La mort del meu pare ha anat sorgint al llarg dels poemaris puntualment, fins i tot en un dels darrers li dedique un poema.
Curiosament, quan va morir la meua mare vaig poder expressar-ho en una secció del llibre el pes de la llum. Supose que jo havia madurat literàriament i personalment i això va possibilitar el sorgiment d’aquells poemes.
És el mateix que amb el naixement del meu fill. Al principi, li vaig dedicar els poemes que cites: “nou paraules per a guillem”. I també, com en el cas del meu pare, han anat sorgint poemes nascuts d’una relació que ha anat creixent i transformant-se.
Sempre diuen que tenir un fill és el millor poema que pot escriure un poeta.
Tot i que en tot dos casos es tracta de creació, no crec que siguen experiències comparables. El procés creatiu del poema no és diferent a la concepció d’un fill –això és una altra mena de miracle. La meravella de tenir un fill és que trobes una persona que va canviant mentre tu també canvies. En ell veus trets teus i altres del seu pare i, alhora, cada vegada més va sorgint una persona amb la seua identitat que sempre conservarà alguna cosa dels progenitors. Va esdevenint cada vegada més ell. El poema, que també té molt de tu i alhora acaba esdevenint autònom, és una recerca de tu mateixa i la teua relació amb el món. És una experiència profundament individual.
Quan l’amor uneix, el temps es dimensiona?
Quan l’amor uneix es redimensiona tot, el temps, l’espai, el pensament, tota l’existència. Parle d’un amor que envaeix tota la persona, el cos, l’ànima –i crec que és una de les situacions en què l’ànima es revela. L’amor –l’eròtic, l’espiritual, el maternal– et fa prendre consciència del fet de pertànyer a la natura, de ser natura, de formar part dels cicles de la terra, de l’aigua, de l’univers. Almenys així és com jo concep l’amor.
Escrius poemes d’amor ben explícits, sexuals, escrits “amb la tinta vermella del desig”.
Als primers llibres hi ha alguns poemes on l’erotisme és molt palès, sense que jo en fora molt conscient. De fet em va sorprendre Encarna Sant Celoni quan em va incloure en l’antologia Eròtiques i despentinades, que recull poemes escrits per dones. No pensava que tenia prou poemes d’aquest caire per a formar part de l’antologia.
En els primers temps de l’amor, l’explosió dels sentiments i sensacions fa escriure aquest estat inèdit i meravellós, i cercar les paraules per expressar aquesta plenitud. Més tard, apareix l’erotisme de l’esperit. L’erotisme de la complicitat, del plaer de compartir espais i situacions, de la mirada, l’erotisme del gest. D’aquest erotisme crec que els meus llibres n’estan plens.
Utilitzes un llenguatge precís, elegant. No t’agrada, oi, la poesia molt retòrica, encarcarada o buida?
Tot i que admire molts poetes que practiquen el joc amb les paraules –pense en algun poeta de casa nostra digne descendent de l’Oulipo i dels patafísics francesos–, per a mi la poesia ha de revelar un món interior. La paraula n’és l’element constructor, un element que crea el sentit i l’eixampla en direccions inesperades. El llenguatge hi ha d’aconseguir la màxima precisió, tot i que mai no podrà expressar absolutament el món que m’habita, m’obri camins per continuar intentant-ho.
Hi ha poemes de viatges per ciutats europees. El poema sobre un pont del Sena, dedicat al teu company, és meravellós.
A París sempre m’he trobat com si tornara a casa. Una casa mítica, supose que pel fet, entre altres raons, que quan estudiàvem a l’Alliance Française de València, París era la ciutat somiada. Vaig anar-hi per primera vegada quan era una adolescent i immediatament vaig sentir que la ciutat m’acollia com a una filla pròdiga. Cada vegada que hi vaig, en arribar, hi retrobe la llum, les olors, els colors tan particulars i tan evocadors per a mi.
He escrit molts poemes a i sobre París. Al poemari on els camins s’esborren hi ha el poema “ciutat líquida”, escrit allà i que representa una mena de constatació de qui soc, qui he arribat a ser, en aquest ambient carregat de cultura i de records. El poema que esmentes, “pont dels arts” és la resposta a un poema que Vicent m’havia dedicat al seu llibre Cercles de la mirada, “Saint-Michel”. Al poemari Del clam de Jasó, al seu torn, respon al meu poema del pont amb el seu “Diàleg”. Joan Navarro va recollir tot l’intercanvi a la seua revista digital sèrieAlfa.
Hi ha composicions de vint o trenta versos on t’esplaies més amb la història narrada, però no acostumes a parlar de llocs, de fets biogràfics, del context.
Sobretot a partir d’el pes de la llum, com ja he dit adés, els meus poemes guanyen en narrativitat. En aquest llibre, per exemple, hi ha una secció dedicada a la mort de la meua mare, a totes les reflexions i sentiments que va desencadenar aquest fet. També els poemes dedicats al meu fill són més explícits, i més lligats a situacions i a llocs concrets, que els que vaig escriure quan va nàixer. De tota manera és cert que els contexts tenen un caràcter bastant ambigu. Tanmateix, als darrers llibres crec que s’expliciten clarament l’entorn físic i mental que són l’origen del poema –i pense particularment en “ciutat líquida”– dins d’on els camins s’esborren.
Els teus poemes d’amor desprenen fragilitat i transparència. “La nit em porta a tu com un vaixell travessa els dics.”
Fràgil i transparent, com una copa de bon vi. Embriagador. I a vegades, perillós.
Ens parles de postes, de l’aigua, del mar, que res no atura res.
En algun poemari antic parle de les coses que estime, el que flueix, el que canvia, el que s’escola. L’aigua, el moviment de les ones a la mar, la pluja. En el sentit dels núvols baudelerians o del desglaç marçalià. La poesia és el contrari de la immobilitat, de la petrificació. La poesia és moviment, trànsit.
“Bec el temps sobre els teus llavis”.
El temps, el gran escultor, segons Marguerite Yourcenar. També el gran destructor que, com el déu Xiva, destrueix per reconstruir. El temps que es deté, s’allarga, es transforma al llarg de la relació amorosa i et situa enllà del moment, enllà del temps.
Alguns crítics han parlat de la teva poesia, com a espiritual. T’hi sents així?
Fa anys que practique el ioga i la meditació. I potser això incideix en la manera com em veig i com veig el món i, per tant com l’expresse en els meus poemes.
En realitat, crec que la poesia té molt a veure amb la meditació, amb la recerca interior per entendre la realitat. Excepte pel fet que la poesia necessita el llenguatge i la meditació en prescindeix –o tracta de prescindir-ne. Però al capdavall tot és una qüestió de ritme: el de la respiració en la meditació, el de les paraules en el poema.
Ens parles d’un Déu. Quin és? Com el perceps?
No soc creient, aleshores quan parle d’un déu ho faig, en algun cas, com al poema “a (la manera d’) anise koltz”, atribuint a aquest “déu” la veu interior que a vegades em sorprén amb imposicions, normes, sentiments, que mai no han estat meus però que he interioritzat inconscientment. Li dedique el poema a la gran poeta Anise Koltz, a qui vaig traduir i conèixer personalment i que, com a conseqüència d’una educació religiosa molt repressiva, té una relació molt dura amb la divinitat. Els seus poemes sovint increpen un déu injust i cruel cap a la humanitat. També puc utilitzar “els déus” en un sentit animista de la natura, una entitat poderosa que ignora els nostres patiments individuals i col·lectius.
Centres l’expressió des de l’inici del poema, i després ens obsequies amb construccions fondes, lligades a la locució verbal i rítmica.
El poema sol iniciar-se amb una imatge, una sensació, un gest. Així arriben els primers versos, després les paraules et porten per vies que no havies previst. El ritme, la sonoritat provoquen aliatges que no hauries imaginat i que susciten sentits inesperats i alhora molt evocadors, obrin vies de reflexió.
La mort és percebuda en alguns dels teus millors poemes.
No va ser fàcil per a mi enfrontar-me a la mort i parlar-ne en els meus poemes. El dolor en un primer moment es indicible. Quan va morir la meua mare, potser pel fet que va ser un procés molt llarg –tenia la malaltia d’alzeimer– vaig anar assumint-ho a poc a poc. I vaig trobar les paraules per dir-ho. Aquesta experiència –personal i poètica– em va permetre concebre la idea de la mort en general i també la meua. Diuen que la filosofia és una preparació per a la mort, en el meu cas, la poesia fa aquesta funció.
Ens parles d’eternitat? Com la veus?
El poema tendeix a l’eternitat, esborra els límits del temps. Mitjançant el poema trobe l’eternitat en la llum que ens banya, en el moviment de les ones, en el cicle del retorn de les aigües, en els camins de la nit, en la paraula que ho diu i que ens porta enllà de nosaltres. Alhora l’eternitat s’allotja en nosaltres: quan morirem, les nostres cèl·lules retornaran al cicle etern de la natura i formaran part qui sap de quin ésser, animal o matèria. Formem part de l’eternitat.
En alguns moments, percebo un petit desig, ocult, una utopia lenta en els teus poemes, un magisteri del saber, una saviesa feliç.
Potser aquest siga l’objectiu últim de la –meua– poesia: aconseguir una saviesa que no depén de les circumstàncies, que troba l’harmonia de les coses enllà del moment.
Ens dius que la vida, la llum, la bellesa, és silenci, un intent de cerca i moviment.
Amb aquestes paraules, defineixes el que s’esdevé amb la meditació. Silenci, moviment en la immobilitat, copsar els ritmes interns i els externs. I si vols expressar-ho amb paraules, brolla el poema.
“Un cop més esclatarà la llum sobre els somnis perduts”.
Llum i ombra són les dues cares de la realitat. Malgrat la pèrdua, malgrat l’obscuritat que ens encega en alguns moments i la nostàlgia pel que hauria pogut ser, tornarà la llum com una allau sobre els moments de desànim. El caràcter contradictori de la llum: pot reflectir l’harmonia del món o provocar un xoc amb la realitat.
Hi ha bastant llum als meus poemes. I bastant obscuritat també.
Fas descripcions oníriques o metafísiques de paisatges, amb una gran cura.
El paisatge representa una gran metàfora poètica. Ja des de molt menuda acompanyava els meus pares tots els caps de setmana a fer excursions per la muntanya. I sempre he practicat aquestes caminades per la natura. Els boscs, les platges, el seu silenci, el seu moviment, la seua llum són espais on la ment s’envola i el ritme de les passes afavoreix la meditació i a vegades, per ressonància, el sorgiment del poema.
Ens parles del ressò del passat.
Inevitablement, el passat sempre ressona en el present. El record, l’absència impregnen el present per a bé o per a mal. En el passat està la llavor del que som o del que creiem ser. I la poesia ho recorda.
La teva poesia respira i fa respirar al lector.
Només puc escriure des de la serenitat. Maria-Mercè Marçal diu que la poesia la porta a l’ull de l’huracà. Quant a mi, he d’esperar que l’huracà amaine per poder parlar-ne.
Ens deixarem moltes temes. Però el verb “quedar” formar part de la teva marca poètica.
Amb el temps, cada vegada més m’interessa l’empremta que deixem sobre la terra. L’empremta com a escriptora i l’empremta com a ésser humà. De fet és el títol del meu darrer poemari, inclòs a l’obra completa, el que queda. I això em porta a una meditació sobre l’existència, sobre la paraula que deixem, la paraula que serem quan ja no serem res. I aquesta meditació em provoca aquesta serenitat que, segurament, és el que cerque en la poesia.
Quins llibres estàs llegint?
Habitualment llig un parell de llibres alhora, segons el moment del dia o l’estat d’ànim en què em trobe. Ara estic rellegint una poeta espanyola que sorprenentment he descobert fa poc, malgrat que sembla que és molt coneguda i ha rebut moltes distincions: Olvido García Valdés. Trobe la seua poesia profunda i magistralment expressada a través dels fets quotidians aparentment més insignificants. D’una gran riquesa d’evocació.
I paral·lelament, una altra dona, Esther Kinsky, alemanya. El seu llibre Arboleda –que estic llegint en castellà, algú hauria de pensar a traduir-la al català–, és una mena de diari del seu viatge per Itàlia. S’hi barreja la presència del paisatge amb la presència / absència del M., el seu company, mort fa poc i amb qui havia d’haver viatjat. I la memòria d’altres viatges per Itàlia que va fer amb els seus pares. Al seu llibre el paisatge és el protagonista. Se l’ha relacionada, molt encertadament crec, amb Claudio Magris.
