Jordi Solà Coll (1963), escriptor i fotògraf, va rebre el premi de poesia Miquel de Palol 2023 per la seva obra: L’ombra de les hores (Proa, 2023). Ha publicat dos altres llibres de poesia: Ulls de glaç (Pagès Editors, 2017), que va obtenir el premi Miquel Martí i Pol 2016; i Ira (Tanit Poesia, 2019). També ha escrit un extraordinari llibre d’aforismes, entre la reflexió, l’adagi i la dimensió poètica: La mirada perifèrica. Dietari d’aforismes (Editorial Afers, 2021). Té poemes esparsos publicats en revistes i llibres col·lectius, i poemes traduïts a l’alemany i al castellà. Ha viatjat i treballat durant molts anys pel continent asiàtic i l’Amèrica del Sud. Ha compaginat diverses tasques professionals, des de la fotografia, l’escriptura, la docència o la traducció, publicant nombrosos articles en diaris (El Punt-Avui), revistes culturals (El temps, Serra d’Or, Núvol) i revistes de viatge (Descobrir Catalunya, Altaïr, Rutas del Mundo). Va col·laborar en el mític programa Els viatges de la gran anaconda de Catalunya Ràdio. Té diverses obres inèdites de poesia i d’assaig, algunes a punt de publicar-se.
En el teu anterior llibre de poesia, vas deixar uns versos colpidors: “Fas olor de sudari només néixer”.
Són part del meu segon llibre de poemes, Ira, un recull que té com a eix poètic la Xoà. Sense cap dubte és el meu llibre més iconogràfic, amb poemes impactants i força breus. És un vers molt sensorial, com una pinzellada sobre un llenç, que cal contextualitzar en la duresa del conjunt d’aquesta obra.
Potser és una pregunta previsible, però em resulta obligada. Provens del món audiovisual. Com vas iniciar el teu procés personal cap a l’escriptura poètica?
Jo soc fotògraf de formació. M’hi vaig dedicar molts anys professionalment fins al punt d’il·lustrar els meus escrits amb instantànies meves. A partir d’aquí, l’evolució cap a la poesia fou un procés natural. La curiositat per descobrir nous territoris i la innegable relació entre el fenomen fotogràfic i el fet poètic van fer tota la resta.
Si no tota la fotografia és poètica, tampoc tota la poesia és imatge. Com es pot mantenir aquest equilibri o no? Com ho treballes?
Pel que fa a mi, en poesia, hi ha un equilibri inconscient entre la imatge i la paraula. En un principi, no cerco crear una instantània, sinó que, a mesura que esbosso el poema, deixo que el traç de les paraules vagi perfilant la seva potència iconogràfica… I, segons les necessitats finals, aquesta serà més o menys palesa.
Ha de ser un honor i un repte de cara al futur, haver guanyat un dels premis de poesia de més prestigi de la poesia catalana.
Sempre he tingut una gran estima pel premi Miquel de Palol. Guanyar-lo, a més de ser un honor, vehicula la teva obra i et fa visible en un grau que malauradament no és pas possible sense el concurs d’un premi d’aquesta importància. Hi ha un reconeixement fonamental a la teva labor poètica i això és cabdal.
S’hi van presentar seixanta-cinc originals. Com ho vas viure? La trucada inesperada, l’alegria del treball fet.
No cal dir que fou una gran alegria! Abans t’he comentat la qüestió del reconeixement a la feina de tants anys. Jo escric per una qüestió vital. És com respirar. Però poder anar més enllà de la teva individualitat, el fet de compartir en el context d’un premi com el Miquel de Palol, tot plegat esdevé una veritable celebració.
En el primer poema, demostres la teva tècnica, de construcció depurada, amb destacades expressions: “Què oculta el món, sinó penombra, incendi?”
A L’ombra de les hores he treballat l’element formal com en cap altre llibre. I, per tant, allò que en poesia crec que és imprescindible: l’íntima fusió entre fons i forma. A més de ser concisa, la meva poesia cerca en el món de les idees la seva concreció… És curiós que triïs aquest moment poètic. T’ho dic, en tant que és un vers on m’interrogo i és que en el decurs del llibre uso la maièutica com a mètode d’indagació habitual. No cal contestar sempre. Tan sols convé saber quan has de preguntar. Percebre en quin punt l’enigma que es desplega en el poema convida a interrogar-te.
En aquest poema descrius la claror antiga, una forma de recerca a la llum inconeguda.
“La nit de l’alba” és un poema sobre l’alterirtat i la idea de camí… El camí com a via de coneixement i l’“altre” com a mirall on el jo es reflecteix. Al capdavall, no som sinó en el “tu” que hi ha en el “jo”. L’alteritat és una recerca, un encontre, una trobada: “l’alta llum inconeguda”, que en el poema sorgeix “dedins el bosc”. Pot semblar una idea moderna, però, en realitat, pel que fa a la tradició catalana, la construcció de la pròpia identitat a partir d’aquesta recerca troba en Ramon Llull el seu punt de partida.
Ens parles de la brevetat i de l’eternitat. “Aquesta llum tan breu, per sempre eterna”.
El temps és una magnitud física que els poetes podem afaiçonar a través de la paraula fins al punt de reunir en un mateix enunciat sense contradir-nos el sentit de finitud del ser existencial i, a la vegada, la sensació d’eternitat que inferim del pas del temps. Com si aquest transcórrer fora un incessant flux que se’ns escapa, raó per la qual esdevé, el fet en si, un inevitable motiu de reflexió poètica.
Hi ha fragilitat, bellesa sonora en els teus poemes. Sonen com càntics ancestrals.
La poesia de L’ombra de les hores cerca en la melodia el seu puntal on erigir determinada estètica. El ritme, en la disposició accentual, i també l’elecció de vocables específics i la combinació entre sintagmes. En definitiva, tot un seguit de paràmetres que tenen com a objecte l’oïda del lector. L’harmonia, en tant que vehicle del sentit de cada vers.
En la teva expressió hi ha força, però en el teu significat es desprèn tristesa, gairebé derrota, com si fos nostàlgica.
Hi ha una malenconia vital que res té a veure amb la derrota. Quan escric: “no germina la vida sense dol” o “la pluja esborrarà les teves cendres” l’únic que faig és constatar una evidència, i és que l’existència és evanescent. I és aquesta una veritat que va més enllà de la mera contingència. I reconèixer-ho és alliberador. El límit ens projecta a l’infinit.
L’últim poema del recull, “L’arbre de la ciència”, determina l’horitzó d’aquesta dualitat.
Fas un treball de cerca, de buscar una resolució: la memòria.
La memòria és un refugi que pot esdevenir un monstre. Al capdavall, Proust ja fa bé de recordar-nos que oblidar situacions concretes pot resultar saludable. Convé anar amb compte amb la memòria. Sobretot quan s’imposa com un lema ideològic per convertir-se en un simulacre deslligat de la seva funció primigènia, això és, espiritual. “No hi ha avenir sense memòria”, no hi ha camí sense l’herència que ens relliga al món.
“No germina la vida sense dol”. Un vers magnífic.
L’evanescència que comentava abans, la vida com a dimensió temporal incorpora el fet de sentir dolor, allò que ens fa conscients de ser. No solament com a individus, sinó en l’àmbit del proïsme. La dialèctica, en aquest cas, reuneix oposicions complementàries: la bellesa no emergeix sense una visió clara de la nostra finitud.
La mort ja existeix abans de la vida. Aleshores què podem viure? Què podem cantar?
Amb tota la humilitat, no puc contestar aquesta pregunta. Seria pretensiós de la meva part. Viure intensament sense que la por ens paralitzi…
El món clàssic grec, la poesia de Rilke, una pintura de Klee, l’obra de Novalis o un vers del poeta valencià Antoni Ferrer, són alguns dels teus referents d’aquest llibre.
Els referents són importants, hi estableixo un diàleg continuat. Hi ha un vincle amb la tradició anterior a la meva obra. El meu llenguatge és deutor del seu llenguatge, la seva veu ha estat la meva saba. A més, en el cas de l’Antoni Ferrer expresso un homenatge a un poeta immens de les nostres lletres.
En els teus poemes ens parles de somnis, d’un món gairebé antic, mític.
El somni és com una realitat paral·lela. Què és vetlla i què és oníric? Sovint, fins i tot si els teus sentits estan desperts, es fa difícil de traçar una línia clara que separi ambdues dimensions. A “Nut”, un dels poemes de L’ombra de les hores, es dona aquesta situació de trànsit que ens eleva a una dimensió transcendental de l’existència.
Escrius, per exemple: “Habito en el vestigi”. La teva poesia és així de forta. Busques la centralitat, una arrel.
“Tot és fragment, res no és sencer”, que deia l’estimat Bartomeu Fiol. L’arrel, el centre del qual tu parles també és fragmentari. Habitar en el vestigi, en la ruïna, en la paraula, no és res més que una conseqüència d’aquesta visió. En art i en poesia, el problema de la unitat entre les parts és encara un problema irresolt.
Hi ha una exploració amb l’espai i els astres –que anomenes dialogia– amb notables encavallaments. “Abans de mi, quants noms haurà copsat, l’obac cabal etern que du a l’oblit”.
Del poema “Nut”, aquest vers connecta amb el tòpic literari de l’ubi sunt, la pregunta inevitable sobre el destí dels homes, generació rere generació. Per descomptat, l’oblit, el revers de la memòria, es contraposa a la noció de cabal etern. Un altre cop l’eternitat se’ns fa present en contrast amb la fugacitat del ser. D’aquesta revelació en plena nit, mentre solcava les aigües del riu Nil en una vella falua de vela llatina, per força havia de brollar-ne un poema.
La teva història personal denota una gran aventura. Has viatjat durant molts anys pel continent asiàtic i també per l’Amèrica del Sud. Grans experiències i grans ensenyances.
El viatge és una escola… Jo sempre he viatjat i he tingut la sort que la feina de fotògraf em va impulsar a conèixer món. Conèixer forma part de l’aventura de la vida. Aprendre a desaprendre… Viatjar és com el mirall d’Alícia. Un cop l’has travessat se’t fa present el teu revers. I, és clar, res ja no és igual.
A més, has viscut en diversos llocs del món: l’Índia, Birmània o Bolívia.
Viure en els llocs significa empeltar-s’hi. Però sí, hi he passat anys a tots aquests països que esmentes. La meva cultura, les meves arrels, s’endinsen en unes coordenades que, lluny de casa, m’han configurat per tenir encara més present que de llar només n’hi ha una.
Has recorregut el Tibet durant tres mesos. El Tibet ja és tot un llibre, una biblioteca sencera.
No debades, la fotografia de la coberta de L’ombra de les hores, és de la vall de La Chu, a més de 4.500 metres d’altitud, un paratge de bellesa inhòspita que forma part de la via de pelegrinatge del mont Kailas. Una geografia on la vida i la mort es donen de la mà i et guaiten fit a fit.
Tornant als teus poemes, descrius l’impuls de retornar al naixement com un ideal.
Sempre estem tornant. De fet, la idea de retorn és consubstancial a la idea de viatge. I que no és la vida sinó un viatge? A l’Odissea, Ulisses torna a Ítaca, igual que torna als orígens la llavor que cau de l’arbre. Tornar és renéixer. La mort és un retorn. D’alguna manera, sovint de manera inconscient, seguim el nostre impuls natural.
També ens parles d’espais d’aigua, de rius, de mars. L’aigua és una constant en els teus poemes.
I els miralls, l’element on reflectir-se i poder-se reconèixer. L’aigua es troba a l’origen de moltes cosmogonies. És un element esmunyedís, escàpol, que simbolitza fortament la idea d’absolut inaprehensible. Sempre se’ns escola de les mans… En un llibre on la idea de fugacitat esdevé un continu, l’aigua n’és part imprescindible
El teu vocabulari ric és mesurat. Sona molt bé. “L’esquer del món et repta sense treva”.
Intento mantenir lexicogràficament aquest sentit de la mesura. Ric, sense arribar a ser ampul·lós. Cisellar un poema, vers a vers, és també saber triat el vocable just en funció del sentit del ritme i del significat. És a dir, trobar l’alquímia, el punt de fusió, entre les dues dimensions que configuren el poema: forma i fons. El poeta, en aquest sentit, ha de meditar, paraula a paraula, la construcció de la seva obra.
Amb una posició existencial, moral i metafísica: “La mort ens justifica”.
I: “com és l’espai del pou / el ser de l’aigua”, continua el poema. El context d’un primer vers com el que esmentes m’és vital per a la seva comprensió. En tot cas, tornem a la noció de límit, de temporalitat de l’ésser, on la finitud és el factor que dona vàlua a les coses, a la vida, en tant que existents.
La mort és un dels temes centrals del llibre. Com ho planteges, com un avís, com una realitat, com una evidència?
Com una evidència. Així i tot, deixa’m dir que en els meus poemes no hi ha cap ordre moral ni ho pretenc. Tan sols hi ha un poeta que medita sobre el fet en si.
També cerques el temps perdut. “L’antiga olor del somni a trenc de dia”.
Rememorar, representar-nos en la ment allò que ha estat, és un procés habitual entre nosaltres, els humans. Per descomptat, poetitzar-ho és una altra cosa… D’altra banda, no t’ha passat mai que en sentir una olor a l’atzar, de sobte, tota la infantesa et retorna? La poesia té una capacitat d’evocació enorme.
Acollir, habitar, tornar, vagar, descobrir, reconèixer, cosir, perdurar. Són verbs que descriuen la teva poesia.
Cada poema et demana uns verbs en funció d’allò que has de dir. Són verbs que, d’una manera o altra, defineixen les meves accions. Alguns, com per exemple “habitar”, tenen una importància ontològica. I de “tornar”, ja n’hem parlat abans. “Vagar” i “descobrir”, dos verbs amb una relació subtil, estarien connectats amb “reconèixer” i, en el meu cas, amb qüestions epistemològiques: no hi ha coneixement possible sense desplaçar-se. El viatge, així doncs, en tant que forma de saber.
Hi ha una sèrie de quatre poemes en què parteixes d’una cita de Sòfocles: “No néixer tot el compte supera”. Com ho podem explicar?
Aquesta citació prové de la tragèdia Èdip a Colonos, en la traducció d’en Carles Riba. Es tracta d’un passatge que recita el cor en l’escena III de l’obra en què el lament per haver nascut només es pot salvar retornant a l’origen… No néixer, vindria a dir l’epígraf, és la millor de les sorts. La figura d’Èdip es troba al centre d’aquesta reflexió. En la sèrie de poemes, intitulat “El cicle de la vida”, delibero sobre la qüestió plantejada. El temps, la impermanència de les coses: “com un edèn perdut que s’erigeix / estrany a tot allò que vàrem ésser”.
I després, en aquest mateix poema, afegeixes: “En el silenci moren nit i dia”. Un vers molt colpidor.
Llum i fosca, vida i mort, tornem a la dialèctica on les oposicions complementàries són cabdals per copsar la naturalesa de les coses. Heràclit n’és el responsable!
Hi ha moments que fa la sensació que vas cap a una retroalimentació de la mort.
Tu ho has dit, tan sols es tracta d’una sensació. No es realimenta res, es fa avinent una veritat que poèticament discorre sobre la qüestió de la temporalitat. I ho fa amb un to de veu molt contingut, gens greu. La mort és a la vida com el riu és a la llera. Ni més ni menys que això.
Busques les metàfores dels grans conceptes de la poesia: oblit, silenci, memòria, incertesa, origen.
He de reconèixer que m’hi sento còmode. Una vegada, poc després de publicar Ulls de glaç, el meu primer recull, li vaig mostrar a la Teresa Pascual un poema encara inèdit de caràcter filosòfic. I ella, que és una poeta que treballa a fons idees i conceptes, un cop llegit, va i m’etziba: “els meus temes!”. Però, en tot cas, val a dir que qualsevol concepte, per a mi, és el fonament per abastar altres esferes de la realitat més física i tangible.
També tens composicions breus, de tres o cinc versos, més essencials, entre la natura i l’hermetisme simbòlic.
Són els haikús i les tankes de l’apartat del llibre, intitulat “Neu orba”, que versa sobre la Xoà, un tema que vaig tractar en profunditat a Ira. Representen el contrapunt, entre naturalista i simbòlic, de poemes més punyents com ara “Sobibor” o “Només l’oblit”.
Dels llibres que he pogut llegir de poesia catalana en aquests darrers mesos, la teva poètica em recorda de la Laia Llobera.
La Laia Llobera és una poeta que penetra en l’essència de les coses. Una poeta tocada per la gràcia, una rara avis, una fada d’aigua. La tinc en gran estima. Ella i jo tenim estils diferenciats. Però és veritat que ambdós cerquem fusionar filosofia i poesia. Així i tot, en la tradició catalana, aquesta connexió l’han conreat tot un seguit d’autors. No és pas estrany, al capdavall, allò que perdura ho funden els poetes, si se’m permet parafrasejar Hölderlin.
Ens parles de l’artifici davant la natura. Fins on està arribant la nostra relació amb el medi?
El poema “Natura morta” expressa una preocupació: la destrucció del medi natural per construir una casa. És un dels poemes del que jo anomeno “cicle moianès”. De fet, vaig veure com talaven un arbre de capçada ben frondosa per tal de començar a bastir uns fonaments. Una llar que s’omplirà de llum i vida. És una paradoxa i fa de molt mal dir. L’explicació que dono és sintètica, però la percepció és que ens trobem en un punt de no retorn.
Et sents atret per la bellesa de les valls. En alguns poemes indiques els noms d’alguns llocs –Vall d’Albaida, Vall de la Gallinera o les Bordes d’Arnui.
En la meva poesia sempre hi ha hagut una relació entre els llocs i l’origen dels poemes. Quan poso data i especifico l’indret, hi ha una certa voluntat de biografiar l’ecosistema poemàtic. A voltes és el títol, com passa amb “Nut” o bé “Les Bordes d’Arnui”. Sovint, una idea sorgeix d’una passejada en unes coordenades concretes… No debades, el camí és una font d’idees inesgotable fins al punt que esdevé, el camí mateix, objecte poètic.
Hi ha un desig exprés de voler-se perdre. “Saber desaparèixer en el silenci”.
La idea de perdre’s és una constant de la meva etnografia. Els meus alumnes bé que ho saben. Extraviar-se per trobar en el camí l’inesperat. “Saber com perdre’s i fer via sense pressa”, en el món d’avui, on predomina la inquietud, em sembla un veritable repte.
La teva poesia excel·leix quan descrius els camps, l’olor del blat, les obagues, els roures i les alzines, els camins fressats de solitud.
L’element naturalístic és el teló de fons de L’ombra de les hores. El contrapunt imperatiu a les idees que desplego en el recull. És un joc d’espills, en què la natura complementa i, a la vegada, és motiu d’inspiració. I tot i que es tracta d’una orografia experiencial, és a dir empírica i real, per voluntat pròpia he traçat un itinerari oníric on el llenguatge de caràcter més simbòlic predomina per damunt de qualsevol temptació descriptivista.
Són fotografies. Fotografies de paraules.
No he vist mai els meus poemes com a fotografies. Domino les dues disciplines i puc dir que es tracta de processos diferents. Això sí, convé recordar que la poesia sempre suggereix imatges, la icona és una part substancial de l’estructura interna del poema.
Parlem del teu llibre anterior: La mirada perifèrica. Dietari aforístic (Editorial Afers, 2021). En el pròleg ja apuntes una consideració molt interessant. Parles de les obres que no escriuràs, que deixes en formes de fragments aforístics. “No hi ha cap mena de nostàlgia en el que dic: tan sols constato un fet: no n’hi ha prou amb la durada d’una vida”.
Tot just ara parlàvem de la relació entre fotografia i poesia. Un tret que tenen en comú és que ambdós són gèneres fragmentaris. I és en el fragment, com ho és el límit en un llenç, on tens la possibilitat de sintetitzar tot un univers en unes poques línies; aquesta és l’extraordinària qualitat de l’aforisme com a forma literària. I sí, no n’hi ha prou amb la durada d’una vida!
Els aforismes, escrits entre el 2006 i el 2020, estan agrupats temàticament per ordre alfabètic. És un llibre que s’ha d’anar llegint. Hi ha molta densitat i concentració.
La primera part del llibre és la que està endreçada a manera d’un diccionari filosòfic. Per contra, en la segona part, l’ordre de La mirada perifèrica és més aleatori… L’aforisme, per la seva brevetat, és dens per naturalesa. Per contra, com que no hi ha una sinopsi, un llibre d’aforismes trenca amb el principi de linealitat del text. En altres paraules: tot i no recomanar-ho, pots començar el llibre pel final!
“Enamorar-se és un error, probablement inevitable”. Brillant.
Si se’m permet fer broma, l’Elies Monxolí està enamorat d’aquest aforisme. La ironia n’és la clau de volta. Cal dir, però, que l’entrada sobre l’amor inclou quatre aforismes més… Una altra vegada el context és important a l’hora d’interpretar el significat últim d’una sentència tan lacònica.
La definició que fas de l’art és esplèndida. Pot generar debat. “No hi ha art si la idea no es disfressa amb l’artifici de la forma”.
També hi dic: “l’art és la matèria de l’esperit”. Inevitablement, la capacitat de concisió ha de despertar ganes de debatre. Reduir el pensament complex a unes poques línies és un repte. György Lukács, un dels grans teòrics de l’assaig, ubica aquest gènere entre la poesia i la ciència. Assajar, ni que sigui aforísticament, també implica prendre riscos.
En algun poema ens parles d’artifici davant la natura. Podríem relacionar aquest artifici entre art-literatura i desfeta de la natura.
Fas referència al poema “Natura morta”, on l’artifici és la destrucció del medi natural a fi d’erigir una casa. L’home contra la naturalesa. L’art, d’altra banda, busca l’artifici com a via per a contraposar-se a la mimesi. Per tant, hi ha un cert paral·lelisme. No es tracta d’una idea moderna ni contemporània. Baudelaire no n’és l’instigador, ja que antiga és la voluntat de voler-se allunyar de la mera imitació de la realitat. Comptat i debatut, en poesia, la mètrica és artifici pur.
Si no anéssim vestits, existiria l’amor romàntic?
Hi hauria de pensar, honestament…
Hi ha altres moments brillants que voldria destacar: “Inútil la bellesa si ningú no la celebra”.
Sigui quin sigui el concepte de bellesa, la seva fita és el plaer dels sentits i la raó. La joia en la seva plenitud. L’èxtasi. L’experiència del sublim. Celebrar-la és un manament, si no, és que alguna cosa no va bé.
Les obvietats no resulten gaire originals, però potser ho acaben sent molt més del que ens pensem. Hi ha aforismes que remarquen aquesta necessitat d’expressar el que sabem i no diem.
Les obvietats ni m’agraden ni són originals… Per això en faig esment quan afirmo que sovint caiem en el lloc comú del tòpic per explicar una realitat força més complexa. En aquest sentit, la meva crítica a la banalització del llenguatge té com a rerefons un punt de vista irònic… Però també la necessitat d’elevar el matís a la seva veritable categoria a l’hora d’interpretar l’ordre de les coses. La uniformització del pensament és un risc real que ens empobreix a tots.
Tractes una infinitat de temàtiques, des de l’absurd, l’amistat, l’amor, l’anonimat, l’atzar, la buidor, la complexitat, el compromís, la confiança. Hi ha moments que totes les temàtiques lliguen.
M’agrada que te n’hagis adonat… Aquest era una de les meves preocupacions bàsiques. Que el conjunt de La mirada perifèrica tingués un ordre intern. I això, en el meu cas, va venir per relacionar íntimament cada aforisme. O si bé no tots, gairebé. Concatenar-los de forma que, d’alguna manera, es poguessin relacionar entre si. Cosir-los, aquell verb que abans has destacat a L’ombra de les hores, amb el propòsit que l’obra mantingués fins al final una estructura formal sòlida.
Què et va fer crear aquesta obra, tan metòdica i tan pacient.
És una obra encara en construcció, un edifici inacabat… La idea original és una trilogia. D’altra banda, com a gènere, l’aforisme és també una manera de pensar. Un mètode a fi de poder determinar quin és el camí a seguir en una època de la teva vida.
“El camí és la gran metàfora del món”.
La vida és un camí, sempre m’he estimat aquesta analogia.
Creus que el llenguatge ha creat aquest món tan estrany i contradictori, i que les metàfores han fet percebre la realitat de forma esbiaixada.
Un abús de les metàfores pot esdevenir retòric en excés. Evitar-les, sobretot en poesia, o si més no mesurar-ne el calibre, és un dels grans reptes del poeta.
També ens parles d’escriptors. Aristòtil, Plató, Epicur, Pascal, Hegel, Nietzsche, Baudelaire, Goethe, Faulkner, Céline.
En la primera part de La mirada perifèrica, cada lletra de l’alfabet se significa arran de la presència d’un filòsof, novel·lista o poeta. Autors que a còpia de lectures m’han imbuït del seu bagatge. Al capdavall, els escriptors només som el resultat de la nostra herència literària. Recorda, no hi ha avenir sense memòria…
És un treball que has anat fent de viatges, converses, lectures, records. Un llibre que has anat fet durant quinze anys.
És veritat, molts dels aforismes han sorgit dels meus viatges, converses i lectures… El pensament no deixa de ser empeltar-se de les coses que t’envolten. Hi ha un correlat, i a tu et pertoca assajar amb veu renovellada. El temps et proporciona el plaer d’escriure sense cap mena de pressió. A poc a poc vas fent camí, el pensament flueix en llibertat, l’esmenes tant com cal fins a trobar la forma justa.
“Que la por no ens faci esclaus de l’esperança”.
Hi ha aforismes on no convé afegir res més, l’enunciat ho deixa tot ben clar.
Com va anar a parar el teu llibre a l’editorial valenciana Afers? Una editorial destacada que hauríem de valorar per totes les obres que està publicant d’assaig, de narrativa, de memòria, d’història.
La meva vinculació amb el País Valencià hi té a veure… Tampoc és aliè el fet que Carles Camps Mundó hi publiqués Memòria de la inquietud. I això em mena a parlar d’en Vicent Olmos i d’Afers. Perquè darrere d’aquesta editorial hi ha un esforç ingent que ha donat com a resultat la configuració d’un catàleg que és tot un referent. I, és en aquest sentit, que cal un major reconeixement, sobretot al Principat, a una labor dedicada a l’assaig i ara més enllà. A títol personal, Vicent va arriscar-se amb mi i jo sempre li estaré agraït.
La lucidesa l’expresses de forma prudent, fonda, sense gaires escarafalls, amb ordre.
Igual que en la meva poesia, em desagrada tot el que és sobrer. Tampoc crec ser prudent en l’expressió. Així i tot, quan es tracta de fixar idees amb paraules no està de més, fins i tot quan veig que em contradic, treballar amb un cert mètode. Pensar demana llum i la lucidesa és la llum del pensament.
Hi ha aforismes il·luminadors. “Gris és el color de l’existència humana més comuna”.
Malauradament, perquè el potencial de l’ésser humà, cal dir-ho, és enorme.
Des de la teva condició d’home que has viscut en diverses parts del món, quines ensenyances podries compartir, ens podrien donar.
No hi ha cap ensenyança, tothom n’extreu les seves conclusions… Tot és experiència, que diria Diderot.
Després de tants segles d’art i de literatura, creus que la bellesa encara no l’entenem o respectem?
La bellesa és una noció merament humana. I celebrar-la, tal com deia abans, és un pas imprescindible cap a la consciència de la nostra humanitat. Potser el problema rau que hem reduït el concepte de bellesa al món de l’art. Però tenir cura del proïsme, la bona educació, saber escoltar la veu de l’altre, viure amb el just i necessari, tot això i d’altres coses són també formes de bellesa que considero imprescindibles.
Quins llibres estàs llegint?
El Baudelaire, de Sartre, el Càndid, de Voltaire, La Iliada o el poema de la fuerza, de Simone Weil i Quimera, l’últim llibre de poemes de Pere Joan Martorell, entre altres. Sempre he llegit més d’un llibre a la vegada.
