Carme Cruelles (1971, la Ràpita) va publicar el seu primer llibre de poesia l’any 2017. Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Tarragona, és docent en un institut ebrenc. Ha rebut el reconeixement de diversos premis poètics, com ara el Joan Teixidor. En poc de temps, ha publicat dos llibres: Caldrà la pluja (Pagès, 2025), amb el premi Jacint Verdaguer de Calldetenes; i Aiguatge (Onada, 2025), amb el premi Terra de Fang de Poesia de Deltebre.
Has publicat dos llibres de poesia molt seguits. És un fet meritori, i també tot un repte.
El fet de publicar gairebé simultàniament dos llibres de poesia en poc temps es deu a aquelles vicissituds que de vegades hem de patir els autors en un país on no sempre es premia la qualitat i el bon fer, per dir-ho amb paraules suaus. Caldrà la pluja va saber esperar gairebé quatre anys per ser publicat en una editorial consolidada com és Pagès Editors.
De fet, vaig renunciar a l’editorial que em proposava l’organització del premi Jacint Verdaguer de l’any 2021, ja que no tenia a penes distribució i penso que va ser un encert: la publicació guanyava en qualitat i presència a Pagès Editors, als quals agrairé sempre la confiança.
Aiguatge va ser un premi ex aequo del XXVII Premi de Poesia Terrade Fang i Onada Edicions també va apostar per aquest treball justament el 2025, coincidint en el temps amb Caldrà la pluja. Miquel Àngel Pradilla, director d’Onada, va confiar plenament en l’obra i, a pesar d’algunes traves externes, va tirar endavant l’edició recentment.
En el teu llibre, Caldrà la pluja, ens parles de distàncies, d’exilis, de memòria.
Efectivament, Caldrà la pluja comença amb una mena de devastació. La veu poètica emprèn un viatge interior que esdevé finalment un itinerari de reconstrucció a partir d’una realitat nova que l’ajuda a sobreviure en un món exhaurit i a través d’un llenguatge nou. És evident que es va d’un exili interior fins a l’obertura d’un món invocat al final del llibre i que es presenta al·legòricament sota el títol “Asil d’ocells”.
L’amor que expresses en els teus poemes adquireix una pulsió superada, una tensió feta de moltes capes.
L’amor a Caldrà la pluja naix d’una ferida, d’una recança que provoca malestar; hi ha l’obsessió per recuperar la pròpia ànima enmig de la buidor. L’amor, a l’obra, no és unívoc; és una tensió feta de moltes capes —memòria, desig, enyor i dolor— que busca l’absolut en un món que només ofereix allò fragmentari i immediat.
“Tot el silenci ens obre el costellam dels records”.
A Caldrà la pluja el silenci no es presenta com una absència de so, sinó com una força activa. No és buit, és una eina que obre. El silenci és allò que obliga a mirar endins quan ja no hi ha soroll exterior que ens distragui de la nostra pròpia història. Així doncs, el silenci no és passiu; és gairebé una eina quirúrgica. Quan el món calla, el silenci té la força d’obrir-nos en canal –“el costellam”–, per deixar exposada la veritat de qui som i del que hem viscut.
Ens parles d’un món dur, ja viscut, ja rebut.
L’acte poètic a Caldrà la pluja naix de l’enyor d’un mateix en un món ple d’arestes i esquerdes. És el crit d’una consciència que s’ha anat desdibuixant en la pròpia inèrcia.
Tanmateix, no pretenia descriure aquesta duresa —que ja ens ve donada i rebuda—, sinó exercir una mena d’alquímia o exorcisme sobre ella. El repte era partir d’una terra eixorca i sotmetre-la a una pressió interna tan forta que permetés transformar el dolor en una altra cosa.
No buscava un refugi abstracte, sinó una força que acceptés la gravetat i el pes de l’experiència com a condicions necessàries per poder acampar la fe en una nova forma de viure i de retrobar-se.
“Les vides són com cercles de sang gravats amb foc”.
La sensació de circularitat de la vida és el que fa que l’exili interior sigui tan persistent; el cercle de sang gravat a foc no és només una marca, és un circuit del qual costa molt desviar-se. Com més girs fem al voltant de la mateixa ferida o del mateix món rebut, més profunda es fa la rasa i més difícil és saltar-ne a fora.
A Caldrà la pluja, aquest girar constant provoca una fatiga del llenguatge i de l’ànima. Per això el títol no és un suggeriment, sinó una necessitat vital: cal la pluja perquè només un element que ve de fora del cercle —una força vertical i externa— pot aturar aquest moviment horitzontal i circular que ens esgota.
T’agrada creure en un altre món possible?
Més que creure-hi, el que intento a Caldrà la pluja és invocar-lo. Crec que l’altre món possible no és un lloc on s’arriba per atzar, sinó un lloc que s’ha de conquerir sense concessions i acceptant tots els riscos possibles.
En diversos poemes hi ha cites de poetes. Lectures que t’han acompanyat al llarg d’aquests anys.
Efectivament, es tracta d’autors que m’han anat acompanyant i han estat lectures plaents i, en certa manera, m’han fet mestratge. Hi ha diverses cites al llarg del llibre: Ausiàs March, Sylvia Plath, Anne Sexton, Alejandra Pizarnik, Joan Vinyoli, Josep Carner, Albert Gavaldà, George Trakl, Jacint Verdaguer… Són veus que miren el món d’una manera molt particular i això, per a mi, és aprenentatge.
Acabes aprenent què és el desig per a cadascun d’ells, la mort, l’espera, la inquietud, l’esperança… Les lectures de les quals acaben extraient aprenentatge són una mena d’herència que acaba emergint en el llibre.
M’agradaria remarcar que la majoria són poetes; tanmateix, al llibre, hi cito de manera indirecta dues autores que van influir notablement a sobre de Caldrà la pluja; em refereixo a Milena Agus, amb Mal de pedres, i a Marta Marín-Dòmine, amb Fugir era el més bell que teníem.
Cal superar els “vells llenguatges” ens dius.
És evident que el llenguatge té limitacions; de fet, les paraules tenen marges i limitacions. Paul Auster ho reitera en un dels seus llibres de poesia, Desaparicions, i també Foucault a l’assaig Les mots et les choses (1966).
Al poema “Esclat”, l’últim de la primera part, “Llum freda”, cito el filòsof neerlandès d’origen sefardí Baruch Spinoza sobretot per remarcar la resistència d’un cos; de fet Spinoza va revolucionar la forma d’entendre la relació entre ment i cos.
En certa manera, la reivindicació del final del poema: “calcineu vells llenguatges, / i sabreu el que pot un cos” dona fe de la grandiositat del cos davant les limitacions de les quals parlàvem. Per tant, “calcinar el llenguatge” no pas per instigar a la mudesa, sinó fer que la paraula naixi de nou, més nua, més propera al pols de la sang.
“Fugir seria bell”.
És una idea extreta del llibre de Marta Marín-Dòmine que duu el mateix títol. El fet que Caldrà la pluja comencés amb un exili interior em donava peu a aquesta idea de la fugida a partir d’una identitat en certa manera imposada, com era el cas del protagonista de la història. D’altra banda, Marín-Dòmine acaba demostrant que l’exiliat mai acaba de fugir del tot i sempre duu a sobre el seu lloc d’origen com una ferida oberta i aquesta idea s’adeia força amb allò que jo volia expressar a Caldrà la pluja.
Tens una tendència a simbolitzar els espais, el temps, el llenguatge?
Sí, els espais són en realitat petites geografies de l’ànima. Aquests espais íntims acaben determinant una identitat concreta i remodelant la memòria i també les absències. Els espais quotidians es carreguen de connotacions simbòliques.
Fixa-t’hi que sobretot a la primera part apareix la idea d’una mena de bodegó on tot reposa com a inert o mort, mentre a l’exterior continua cruelment la vida, em refereixo a la prosa poètica “Recel esquiu”.
A mesura que avança el llibre, comença a materialitzar-se allò invocat, és a dir, la pluja o l’element líquid que comença a fluir i abandonar a poc a poc la solidificació que no el deixava avançar.
Quant al temps, l’assimilo força a la idea que es planteja Thomas Mann a La muntanya màgica, és a dir, es dilata de tal manera a l’obra que esdevé una mena d’eternitat i l’espai pròpiament temporal s’acaba diluint. La part metapoètica acaba sent un recer o sopluig que farà aixecar les ales a la veu poètica.
“Dels versos naixen prats i ocells llunyans”.
Després d’haver viatjat per les profunditats de la geografia de l’ànima, els ocells llunyans ens indiquen que el camí de tornada al món real no ha de ser precisament feixuc.
Es tracta d’un vers que apareix a l’última part del llibre, “Asil d’ocells”, que precisament es caracteritza per ser, diguem, etèria i lleugera, més “alada”, tal com indica Albert Gavaldà al pròleg.
Ens parles del no-res amb nostàlgia?
Potser sí… Partir del no-res és partir de la tendresa, de la innocència, del que encara no està corrupte. És una nostàlgia estranya perquè no mira cap al passat, sinó cap a una claredat que de vegades intuïm enmig del soroll quotidià. En certa manera, és l’anhel de tornar a la pàgina en blanc, a l’estat de la inconsciència per recuperar allò que s’ha anat perdent pel camí de l’experiència.
La boira, els dies de silenci, la pluja, les gavines cendroses, les platges. Marquen un paisatge que habites diàriament?
Es tracta d’uns elements que són propicis per a enriquir el meu món interior. La boira, el silenci i la pluja no esdevenen de cap manera elements propicis a la tristesa i a la buidor. Aquestes gavines cendroses que travessen la platja del pensament esdevenen elements imprescindibles per fer visible i tangible un estat que ens permet veure amb més claredat a nosaltres mateixos i també a l’altre. Tenim por al buit perquè, en el fons, és el mirall més cruel.
Parlem de l’altre llibre, Aiguatge. L’aigua torna a ser l’element central del teu recull.
L’aiguatge pot ser la rosada del matí o també una pluja intensa. Al llibre pren el primer significat. M’interessava sobretot aquest terme per la idea que aporta de renovació espiritual i també la idea de la presència oculta de Déu. A la cultura hebrea és un símbol poderós i s’associa amb un element gairebé màgic que uneix la terra i el cel. La tercera part d’Aiguatge, que pren el títol del llibre, fa referència sobretot a aquest ressorgir en un context natural.
La majoria de llibres que he publicat fan referència a l’element líquid en algun dels seus estats o fins i tot per associació o camps semàntics: Delta, El naufragi de la llum, Alè de núvol, Caldrà la pluja, Aiguatge.
L’aigua hi adquireix un sentit màgic i gairebé placentari que desperta i alimenta el jo líric.
La centralitat d’existir en una ciutat pren força amb la pluja. L’aigua del cel expressa els nostres límits?
La pluja ens obliga a reconèixer on acabem nosaltres i on comença el món. A la ciutat, la pluja ens empeny cap a l’interior, crea una frontera nítida entre el “dins” i el “fora”. Ens recorda que som criatures que necessiten un recer, que la nostra centralitat és fràgil i que depèn d’uns murs.
La pluja estableix un eix vertical que ens connecta amb el “no-res” i ens recorda que existim en un espai profund. Existir en una ciutat amb pluja és acceptar que som éssers finits habitant una immensitat que ens desborda.
“Cal l’indult del cel si hem de seguir”.
Efectivament, cal acceptar la nostra fragilitat i seguir endavant. Aquesta força superior de la qual parlem acaba disculpant la nostra migradesa com a éssers humans que no ho podem controlar tot, ni de bon tros.
Ens parles d’un món de patiment, de dolors, d’un món gris, on la tendresa és el que realment ens pot salvar.
La tendresa és un concepte que m’interessa perquè ens permet estimar sense perdre’ns nosaltres mateixos pel camí. El món no és únicament patiment ni ha de ser gris, hi ha un món personal que sí que respon a aquesta descripció, però paral·lelament estan les albades, la fe, l’hivern esclafat, les promeses de llum, els ulls vius, els brots tendres, les ombres calcigades, la rebel·lió, el crit, la resiliència, l’aigua plàcida, la sanació…
Si es llegeix Aiguatge a partir d’un món ple de patiment, és evident que la lectura queda esbiaixada. El món ja conté aquesta dualitat i aquest contrast, tanmateix, en la majoria dels meus llibres sempre tendeixo a anar cap a la llum. La tendresa també és llum en un món en què “molts hòmens intenten enfonsar i perforar la claror”. És evident que la maldat ve de fora i hi ha una clara lluita per recuperar la fe en viure.
A Aiguatge hi ha moltes imatges delicades que acaben imposant-se enfront de la grisor, per tant, podem parlar de salvació, tot i que hi cal un esforç: “en la penombra escupo els punys / per prendre el mànec / que, entre els somnis confusos, pot guiar-mos”
“La por també s’assaja”.
Aquest és l’últim vers del poema “Viatge d’hivern de Schubert”. Quan Schubert va presentar aquesta composició estava malalt, sabia que moriria aviat i el seu estat físic era un reflex d’aquest viatge d’hivern. La seua pròpia ànima estava assajant el comiat final.
El protagonista de “Viatge d’hivern” és un home que camina i no té on anar. Ha perdut l’amor i, amb ell, ha perdut el seu lloc al món, tot i això no fuig de la por sinó que camina amb ella. El fet “d’assajar la por” esdevé una mena de mecanisme de defensa, és anticipar-se al dolor.
També desplegues imatges fortes, contundents. “Lo foc s’assembla a la fam: reclams ardents”.
El foc és una continuïtat de la llum i la veu poètica té molta fam d’aquesta llum que li és un reclam viu. Amb això crec que es fa evident el que comentava de la tendència d’anar cap a la llum malgrat un món que fa soroll de cambra buida.
Al poema “Imitació del foc” hi ha una clara referència al poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel que relaciona aquest element amb una lluita transformadora i necessària. De fet, el foc “pot solsir murs i calcigar ombres”.
Hi ha també una concepció dinàmica del món que es prepara, per imitació al foc, per al canvi, per a la rebel·lió vers els límits. El crit o la veu poètica s’emplena de saba, és a dir, de força, per “esclafar” aquell hivern que ja havíem citat en termes musicals.
Compons poemes breus, instantànies, que volen retratar un moment, una situació, coronant una reflexió.
M’agrada la idea del retrat i també em fa pensar en poetes com ara Hölderlin, que va passar la segona meitat de la seua vida confinat a la petita habitació d’una torre, a la ciutat alemanya de Tübingen.
El poeta alemany concebia les seues obres mirant a través de la finestra de l’habitació cedida per Zimmer, com si les vistes fossin quadres penjats a la paret.
Els “paisatges” d’Aiguatge són més comuns o simples: un mandala estampat en un cobrellit que em fa pensar en la dansa sufí que dona sentit al rodar del món, l’escampadissa de l’aigüera com un caos amable i que fa de rasa del món malèvol, el menorah de set llums que evoca el retorn de la fe en la vida pròpia, la llar de foc que purifica els mals records, les claus de la casa que, entre sedes, s’obre al desig…
Aiguatge és un llibre de poemes que es divideix en tres apartats íntimament vinculats. A “Circumval·lació”, tal com indica el poeta Joan Callau al pròleg, hi ha indicis d’una fugida cap endavant i que arribarà a l’última part i amb títol homònim del recull. Malgrat tot, aquesta veu poètica transitarà per una “Pols grisa” obscurantista i assetjadora que haurà de defugir representada per una galeria de personatges tèrbols i “ensutjadors”.
El poema “La casa de Yeats” és molt dur.
És un poema vinculat amb detalls de la vida de la poeta Sylvia Plath. L’hivern de 1962 va ser un dels més freds del segle a Londres. Plath, acabada de separar de Ted Hughes i amb dos nens petits, buscava desesperadament un refugi. Quan va trobar el pis on havia viscut el poeta Yeats, ho va veure com un senyal del destí, una mena de reclam sagrat.
Efectivament, es parteix d’un episodi molt dur que és el suïcidi de Plath en aquesta casa que, en principi, l’havia d’ajudar a sortir d’una situació molt desfavorable, però malauradament no va poder ser. D’entrada, el poema mostra molta duresa precisament per detalls relacionats amb la mort i també amb la relació complexa de Plath amb el seu pare.
Tot i això i, seguint la línia de gairebé tot el llibre, el dolor que impregna la majoria dels versos queda mitigat per la presència del món vegetal, ni que sigui domesticat, que li permet un diàleg alleugeridor.
En el recull t’has inclinat pel dialecte tortosí. Quines comoditats hi has tingut i quines dificultats hi has trobat?
He de dir que en els anteriors llibres de poemes havia optat per solucions, sobretot lèxiques, acostades al subdialecte tortosí. A Aiguatge he fet un pas més enllà i m’he atrevit amb solucions fonètiques i morfosintàctiques més marcades. És obvi que és còmode expressar-te amb aquesta llibertat i vaig pensar que la poesia era un gènere a través del qual em podia permetre aquesta llicència; tanmateix, no hi ha un corpus normatiu de base que et faci sentir segura quan optes per aquest model més dinàmic de l’estàndard.
Tot i això tenia ganes d’experimentar i veure precisament amb quines dificultats topava i n’hi ha, per exemple, en la morfologia verbal que és força variable i no hi ha un manual d’ús per a la llengua escrita que avali algunes solucions i, segurament, al llibre hi ha alguna vacil·lació que s’hauria de subsanar.
Com diu Miquel Àngel Pradilla, en llengües minoritzades com el català hem de ser capaços de bastir un model referencial, col·lectiu i des d’una diversitat moderada, perquè l’exacerbació d’aquesta identitat pot tenir conseqüències indesitjades. M’agrada seguir el seu consell.
No hi ha una normativa clara amb el tortosí? Com és possible?
Torno a les reflexions del sociolingüista de referència en aquests moments, és a dir, a paraules de Pradilla, ja que podem tindre la percepció d’una norma supremacista que dona més relleu al model català oriental i que acaba menystenint tot allò que s’allunya d’aquest model, però no és pas així i cal conèixer encara més bé la norma per adonar-nos de la gran varietat de solucions que aplega i a través de les quals els parlants poden veure’s més identificats.
El que sí que és necessari és que alguna autoritat, com ara ell mateix, ens validi un model coherent i polimòrfic que acosti encara més l’estàndard a la nostra variant dialectal.
És important no excedir-nos en malabarismes estranys, ni malmetre la unitat de la llengua per voler salvar petites parcel·les dialectològiques. Aiguatge ha estat una mena d’experiment revisable i que pot encetar una via per a consolidar el polimorfisme que l’estàndard actual ja contempla, però que cal posar en context i donar-li coherència i validesa, sobretot per part de les autoritats lingüístiques del moment.
L’enyor és un punt central del recull de poemes.
Sí, és l’enyor d’un mateix. Penso que la vida que hem de viure sovint ens desconnecta de nosaltres mateixos. Aquesta desconnexió ens acaba allunyant d’allò que estimem.
Potser l’esgotament emocional que vivim ens fa entrar en una mena de negació de l’amor, en un estat de protecció, en aquest assaig de vida i de por que acaba anul·lant-te. Possiblement la poesia ens reconnecta, ens fa tornar a sentir en comptes d’assajar. El jo protector ens sobrecarrega i ens acaba anul·lant i això acaba esborrant el jo autèntic que havíem estat.
A partir dels versos es filtra una llum sanadora per badalls o clivelles d’aquest mur implacable que són vitals per a deixar d’aïllar-se dels sentiments més purs. La poesia m’ajuda a tornar al meu jo més autèntic, a reconnectar amb mi mateixa; no parlo de cap teràpia, parlo d’un nou llenguatge que permet dialogar amb una part que resta anestesiada per la voràgine d’allò que ens envolta el dia a dia.
“Quin solatge que dixen los records, se despullen com los infants al riu”.
Els records i els oblits conformen la nostra identitat. El poema “Sense retrets” comença així i podríem parlar d’una nostàlgia positiva. El títol és significatiu i ajuda a alliberar-se de qualsevol rastre de culpabilitat sobretot per l’inventari d’oblits al qual es fa referència.
El fet de beure a galet tot l’enyor fa que es dissolgui qualsevol recriminació i, en definitiva, s’ablaneixi qualsevol aspresa del passat. La imatge dels infants despullats al riu palesa aquesta lividesa del moment introspectiu.
Quins llibres estàs llegint?
Curiosament, fa poc em van regalar el llibre d’una poeta iraniana, Forugh Farrojzad, Nuevo nacimiento, i l’estic llegint amb fruïció i, a la vegada, amb el cor encongit pel que representen aquests versos en un país que fa dècades que viu una repressió politicosocial duríssima.
D’altra banda, estic acabant La muntanya màgica de Thomas Mann, una novel·la en què el concepte del temps ocupa un lloc rellevant i que es vincula amb altres temes, com ara els de la mort, la malaltia, la bellesa, la política…
A més, per qüestions de feina, estic rellegint Maria-Mercè Marçal i m’és de gran ajuda el llibre de Lluïsa Julià, Maria-Mercè Marçal. Una vida, és un estudi de la vida i l’obra de Marçal totalment necessari per entendre gran part de l’obra d’aquesta poeta.
Finalment, destacaria la traducció que ha fet Marcel Riera a Auden en l’obra Poemes escollits, en la qual també em trobo immersa perquè és la propera lectura del club de poesia que dirigeixo a la llibreria Lle.3, de la Ràpita. Auden ens retorna una visió crítica que encaixa extraordinàriament amb els temps convulsos que estem vivint.
Em queden pendents dos llibres, regals de dos companys del club de lectura, que prometen una lectura interessant: L’abrupta llengua. Mercè Rodoreda, una poeta a l’exili, de Jordi Julià, i 100 poemes de Seamus Heaney, amb traducció també de Marcel Riera.
