Carles M. Sanuy (1959), nascut a Balaguer, és un dels poetes de més rellevància de les terres de Ponent. Recentment, ha obtingut el premi Màrius Torres 2024 per Les despulles (Fonoll, 2025). Ha reunit la seva obra poètica, De cos present (Poesia reunida, 1985-2018) (Llibres del Segle, 2024), de la qual ja s’ha fet una altra reimpressió. Ha col·laborat amb diversos artistes i músics, com ara Carles Santos, Toti Soler, Benet Rossell o Josep Guinovart. El seu darrer llibre, El llum del cartògraf (Galés Edicions, 2022), va rebre el premi Mallorca de Poesia 2021.
Ets un poeta de terra ferma?
No t’ho sabria dir. A les nostres comarques, el concepte geogràfic Terra Ferma, ha quedat relegat pel terme Ponent, en al·lusió a l’acotació geogràfica que va encunyar Josep Vallverdú –Orient/Ponent–, als anys 50 del segle passat, si no ho recordo malament, i que incloïa les comarques catalanes d’Aragó. El concepte Terra Ferma havia estat tradicionalment utilitzat i assimilat per un cert ‘lleidatanisme’ d’arrel franquista.
Què significa la teva poesia reunida, escrita fins a l’any 2018?
Bé, són gairebé quaranta anys de producció poètica i una dotzena llarga de llibres, plaquetes i edicions d’autor en col·laboració amb alguns artistes plàstics. El llibre, però, inclou els sis/set primers llibres publicats –el segon, El Vast Desert, després d’una primera primera edició a Subcutànies (1992), va ser inclòs posteriorment a Jardins d’Al Balaqí (1997). N’han quedat exclosos el llibre d’autor Ballo in Maschera, amb vuit textos en castellà i il·lustracions de Benet Rossell i publicat l’any 2000, i el darrer, El llum del cartògraf, publicat a València el 2022 i amb contracte de cessió de drets encara vigent amb Galés editors.
Generacionalment i territorialment, t’has sentit desplaçat d’altres poetes amb més visibilitat?
Jo pertanyo a la generació poètica posterior a la dels 70, que tot i mantenir contacte i relacions amb els nostres predecessors, no deixàvem de ser-ne una mena d’apèndix. I el fet de residir, des de fa 30 anys, a Lleida, allunyat dels cenacles i capelletes culturals de Barcelona, et dificulta evidentment la projecció i participació en l’activitat literària que concentra la capital. I també les institucions i organitzacions com ara La ILC o l’AELC, i això és més un fet constatable que una sensació o opinió; tenen força oblidades, per no dir sistemàticament ignorades, les comarques de Ponent i els seus poetes.
Has tinguts dificultats per publicar, per trobar editorials efectives, mínimament professionals, ja que alguns dels teus llibres no han estat ben distribuïts?
El meu primer llibre, Història circular, va sortir a Columna el 1985, com una aposta personal de l’Àlex Susanna, quan era força rar que un autor perifèric accedís a l’edició sense haver guanyat cap premi. En Susanna va mantenir l’aposta i va publicar també Jardins d’Al Balaqí, tots dos amb una distribució normalitzada.
De les llacunes ermes, publicat a Curbet el 2007 de la mà d’en Roger Costa-Pau, va tenir una distribució més limitada. Però els problemes van ser inicialment als dos meus darrers títols publicats, l’un a Mallorca (L’ordre de les coses, a El Gall Editor) i l’altre a València (Galés), que treballaven inicialment –suposo que per raons econòmiques– amb una petita distribuïdora de Girona que tenia les seves limitacions.
Has tingut sort amb els premis. És un sistema clar i transparent?
Darrerament sí. Normalment són força transparents, tret potser dels controlats directament per algunes grans editorials. Clar que el nostre és un sector petit i ens coneixem gairebé tots i és inevitable que els jurats identifiquin autors i els recolzin més o menys.
Durant alguna època, et vas moure sovint per l’Horiginal, per alguns ambients poètics de Barcelona, on vam coincidir diverses vegades.
L’Horiginal de Ferlandina va representar un punt de referència en la dinàmica poètica del País, més enllà d’escoles i capelletes. Aleshores viatjava sovint a Barcelona i mirava de fer coincidir els desplaçaments amb les sessions de l’Horiginal. Ara hi vaig més esporàdicament i, amb la nova ubicació i dinàmica, em fa l’efecte que té unes connotacions més generacionals, tot i que és una opinió generada des de la llunyania.
En el pròleg, el gran especialista en poesia Sam Abrams ens diu que “s’ha parlat sovint de la duresa i aspror” de la teva poesia. Ho considera un judici simplista.
Té una part de raó. En els llibre més discursius hi ha una deliberada ironia i sarcasme, força clars i contundents, però crec que quan en Sam Abrams es refereix als crítics que m’han identificat en aquesta línia està pensant sobretot en el fantàstic epíleg que en Jaume C. Pons Alorda em va fer a La conició lítia (Adia, 2017) que sí que és un llibre força aspre i contundent.
He observat que escrius i edites amb molts espais en blanc, quan he passat les pàgines ràpidament de la teva obra. L’edició, a més, incorpora moltes planes en blanc o planes amb una sola citació o amb les corresponents separacions per secció.
La poesia en general requereix una lectura reposada i calma, sobretot la de caire simbolista, i és important de facilitar-ne i marcar-ne de forma convenient les pauses, ja sigui per la via de la construcció visual del text o per la via de la paginació adient. El fet que el lector es vegi obligat a fer la pausa, al girar el full, després d’un poema breu produeix una mena de reverberació mental inconscient que en facilita un absorció sensorial que es manté fins que arriba al següent.
En el teu primer poema ja situes el lector en unes coordenades, en els teus eixos, en una poesia seriosa, formal, narrativa, molt depurada, que busca el sentit i l’essència, amb una especial preocupació pel llenguatge.
Intento començar cada llibre amb una reflexió poètica que avanci al lector allò que es trobarà en el volum.
“Hi ha una mena d’indulgència a les paraules, un joc evolutiu que abreuja els mots i els avaria.” “Deixar de viure, un poc, i a l’endemà novament sobreviure.” Són dues sentències reals i evidents de com has viscut i continues vivint. Una supervivència.
La vida, ara i sempre, ha estat i és supervivència. El sistemes polítics i socials, ja des de l’època feudal, s’han construït sempre per a la salvaguarda i perpetuació d’unes elits i dels propis sistemes que aquestes mateixes elits han creat. I tot que ens entabanen sempre amb conceptes com ara democràcia, lliure elecció o benestar social, aquests només s’accepten des de les oligarquies si no qüestionen el seu poder. Al final és la força –la d’ells, ja sigui de les falsament anomenades esquerres com de la dreta– qui mana. Aquí ens ho van deixar ben clar després de l’1 d’octubre amb el vist i plau, ja no només de la dreta tradicional, sinó dels mateixos socialistes i excomunistes.
Hi ha poemes d’amor, ben explícits, que busquen una transcendència. Ens parles d’ella: “Aquest posat digníssim que orgullosament em mostres és ara el meu fracàs.” L’amor el pots definir com un petit cadàver?
L’amor no és pas un dels meus temes preferits. Sí que ho és el desig, que sovint confonem amb l’amor. El desig és un desvari i un desordre hormonal dissenyat per a facilitar la reproducció de l’espècie: simple química i biologia. I és efímer. I quan s’acaba només en queden les despulles. L’Amor, de parella o conjugal, és un concepte cultural inventat que teòricament comporta una certa estabilitat emocional a partir de la qual s’organitzen les estructures familiars i la “civilització”, es generen les dependències socials i es faciliten el control jeràrquic i la seva permanència i transmissió.
Stéphane Mallarmé, Paul Válery, i altres poetes francesos, simbolistes, et van marcar. També cites poetes catalans, com ara Màrius Torres, Joan Vinyoli, Francesc Parcerisas, Jaume Pont o Lluis Urpinell…
I Estellés i Espriu, i molts d’altres que no dius, també hi són. Els espanyols Barral, Costafreda, Goytisolo, Panero… però també Holderlin, Ungaretti, Pavese, els soviètics Maiakovski o Esenin; Eliot i Pound, Browning, els futuristes italians com Depero… la llista és llarga!
Creus que hi ha cansament, esgotament en la poesia?
No ho crec. El què sí que crec és que potser sí que hi ha un esgotament en algunes tendències actuals, derivat potser en la reiteració gairebé mimètica d’uns models determinats, sense que aquesta reiteració comporti cap mena de plantejaments intel·lectuals, més enllà de la reivindicació d’uns valors o uns llenguatges conjunturals de “correcció política” i la seva reproducció i mimetisme constants. I això sí que cansa i genera desinterès.
Ens parles del fred, de la memòria, de la boira. Descripcions poètiques que un lector pot situar en els camps, en les comarques de Ponent. T’identifiques amb els paisatges feréstecs, àrids, de rostolls, de verals, que contrasta amb la vida nocturna de la ciutat, de les matinades fredes i solitàries, de llacunes perdudes.
Jo he estat molts anys amb un peu a cada lloc –Barcelona, i Balaguer i Lleida– i tots dos espais constitueixen els meus paisatges referencials i literaris.
Ens parles d’explorar la realitat, de reconèixer els espais habitats, la ciutat, la terra, els marges, els límits del temps, dels dies. D’aprendre.
Els que hem crescut en un ciutat petita, com ara Balaguer, ho hem fet en un entorn que ens era abastable. Jugaves, vivies al carrer i acabaves descobrint i coneixent completament el teu entorn, les diverses realitats que el conformen, tenies identificats els teus espais i en dominaves la cartografia humana i social, et barrejaves amb les colles del barri gitano, dels habitatges dels immigrants. Tenies amics fills de pagès, de treballadors de la poca indústria local que hi havia, de petits comerciants, d’advocats, de metges o mestres d’escola. I tots ens barrejàvem i creixies amb aquesta mena de diversitat assumida de forma natural.
Què podem aprendre del que vivim? Ens parles constantment dels límits, de la mesura, de la duresa, de la vastitud.
La mateixa vida és l’aprenentatge i tot el que ens conforma procedeix d’aquest aprenentatge i en el procés aprenem a destriar i triar el què ens sembla important del que és aleatori, a resistir els embats del sistema, a configurar la teva pròpia consciència vital i estètica. I aquesta configuració comporta necessàriament identificar els límits, desafiar-ne la vastitud i la duresa, qüestionar-los, forçar-los i transgredir-los.
Si la memòria dol, podem evitar el record?
El record i la memòria són selectius, precisament pel procés a què abans feia referència, però tot i així configuren allò que som, per a bé o per a mal. Ignorar-ho, negar-ho o fugir-ne em sembla un absolut error.
Ets un poeta de la suavitat que ens aporta duresa i reflexió?
La poesia també és un procés d’anàlisi i aprenentatge personal, d’incorporació d’imputs, de vegades amables i altres amargs.
La solitud, l’amor perdut, és una de les teves grans fites poètiques, del lament que ja no és necessari, de la fortalesa davant el dolor.
De fet en parlo poc, jo, de l’amor. Per les raons que ja he explicat a l’inici de l’entrevista. Altra cosa és el desig, i quan ho faig intento fer-ho des d’una amoralitat –que no immoralitat– asèptica i descriptiva, sense laments, que sempre són innecessaris.
La ciutat i els homes (La Breu, 2009) és segurament un dels teus millors llibres, un recull de poemes de referència, molt complet, amb molta varietat de tons i registres.
T’agraeixo el comentari. De fet va ser un llibre que em va costar força de bastir. Precisament pel seu plantejament previ. Es tractava de fer una poesia discursiva, narrativa i descriptiva, amb llenguatge planer i fins i tot, en alguns casos, col·loquial i, en contraposició, calia sotmetre aquest llenguatge a la rigidesa d’unes estructures poètiques. Vaig triar el sonet per ser la forma estròfica “major” i adaptar-ne el llenguatge a la mètrica. Sonets en prosa, en dic jo. I crec que me’n vaig sortir amb una certa dignitat.
El poema “Encara no” parteix d’algun fet que puguis desvetllar?
Aquest és el segon poema del poemari i enllaça directament amb el primer, De cos present, que precisament dona títol al recopilatori que a acabo de publicar. Tos dos poemes els vaig escriure en homenatge a Jordi Jové, un magnífic poeta de Lleida, de la meva generació, que un bon dia va decidir de suïcidar-se. El poema “Encara no” és una reflexió sobre el suïcidi a partir de la mort d’en Jové.
Fas una crítica a les ciutats “sense nom”, al deliri de la construcció, “amb el martelleig pneumàtic dels malls al sol”.
De fet m’interessava parlar de la despersonalització de les ciutats, de la creació d’uns models urbans asèptics, que es reprodueixen i es mimetitzen, calcats, arreu del món. Però de fet parlo de la pèrdua d’identitat individual i col·lectiva, del sacrifici gairebé ritual dels figurants que no s’adiuen a aquesta models, de la creació d’espais i referents artificials i ficticis que ens uniformen i ens adotzenen en nom d’un pretès progrés.
“Un lloc prou bo, una ciutat, per morir.” La mort és una de les teves temàtiques centrals.
La mort i la vida i la vida i la mort. Una cosa no s’entén sense l’altra. I parlar de la mort és parlar també de la vida i a l’inrevés, si és que els termes es poguessin dissociar. “Hay una libertad para la vida / y hay otra libertad para la muerte”, escrivia el poeta cerverí Jaime Ferran en el seu Libro de Alfonso, dedicat al seu amic i també poeta Alfonso Costafreda, un altre poeta suïcida. A La condició lítia jo ho dic d’una altra manera: “vida i mort / són ú / en el lent procés / de descomposició / del poema”. I de la vida.
Ciutats i homes s’assemblen?
“Al capdavall, però, han estat els homes / qui han aixecat les ciutats i es així / que les ciutats tant als homes s’assemblen.”, dic precisament en el poema que dona títol al llibre.
Ens parles de la nit, dels canvis que es visualitzen, “de prínceps caiguts, de reines-putes.” El poema “Bordell” és d’un realisme que fa mal. Ens parles de fracassats, de marginats, d’oblidats, de persones que no estan situades en cap lloc preeminent. Semblen lletres de cançons de rock, reals, directes i contundents.
“La nit és un palau a la nostra mesura”, deia Màrius Torres. I és també el territori dels desnonats, dels exclosos, dels expatriats –de vegades la pàtria també és un rosegó de pa! Hi ha tota una altra ciutat que viu “en la penúria dels fanals” i és també, per vergonya nostra, la nostra ciutat.
L’home que plega pedres al marge d’un camí és un altre gran poema que s’hauria de subratllar.
De fet és una trilogia –Mineralogia visionària– metaliterària que fa referència als poemes-pedra d’en Viladot i en Foix a partir de la coincidència que mentre Viladot i Foix plegaven pedres per als seus poemes-pedra, sense saber-ne l’un de l’altre, André Breton, que evidentment no els coneixia, teoritzava a París sobre aquesta “mineralogia visionaria”.
El llum del cartògraf, publicat el 2022, no apareix en la teva obra reunida. Un recull de trenta poemes, sense signes de puntuació ni majúscules.
El llum del cartògraf és un llibre escrit en versos decasíl·labs fragmentats i hi utilitzo la composició visual dels textos per a establir aquelles pauses de lectura a què abans feia referència. Formalment hi ha, fins i tot algun sonet amagat. En aquest cas, la fragmentació en facilita també algunes possibles dobles lectures o diccions, segons que encavalquis el fragment amb el vers anterior o el posterior.
Ens parles de riuades, de les devastacions produïdes per l’aigua, que ens fan recordar la tragèdia del País València.
Quan el vaig escriure tenia al cap el desbordament del Segre, l’any 1982, o les aleshores recents torrentades de la conca del Vimbodí. És una devastació col·lectiva però també és una devastació personal. Els textos parlen de la pèrdua dels referents paisatgístics i personals, de la necessitat de reelaborar les nostres cartografies personals i retornar a la natura allò que li pertany. Malauradament –i cíclicament, com ara a València–, la natura sempre acaba per reclamar allò que és seu. Ho vam veure al 82 a la conca del Segre i ho hem vist ara a València.
Pere Gimferrer associa la pluja amb la mort, Carles M. Sanuy associa el fred, el gebre, amb la mort?
No, no amb la mort. En la poesia contemporània, l’associació de la pluja –de l’aigua– amb la mort ens ve d’Eliot, com bé ho va destacar Pons Alorda a l’epíleg de La condició lítia. Jo associo el fred, el gebre, la boira amb la soledat i l’aïllament, amb l’enclaustrament i l’endinsament personal.
Expresses la teva consciència ecològica, ja que sense natura no hi ha poesia. “Els espadats i les tarteres són l’única veritable permanència.”
La natura és l’única veritable permanència. Cal tornar a la natura allò que li pertany, però com dic en un vers del llibre inèdit Les despulles, guardonat recentment amb al premi Màrius Torres i ja en procés d’edició, “la nostra és la pitjor de totes les espècies”.
Ets una persona que participa activament dels actes culturals de Lleida, literaris i musicals, ja que ets un amant del jazz. Com està la situació cultural de la Paeria? Resistint el temporal?
Jo diria que és la dinàmica ciutadana de Lleida que resisteix, malgrat la pròpia Paeria. Les polítiques culturals a Lleida es basen en l’ocurrència i la il·luminació del regidor de torn. No hi ha un discurs cultural més enllà del panem et circenses, ni reflexió prèvia ni objectius. Una simple façana neobarroca, en el sentit que atorgava a aquest terme el filòsof italià Omar Calabrese: sense contingut ni objectius intel·lectuals; “i malgrat tot, la remor persisteix”, que diria en Martí i Pol.
Quina relació vas tenir amb Josep Guinovart?
Vaig dirigir la seva fundació, a Agramunt, durant gairebé tres anys i escaig, fins poc després de la seva mort. En Guino es feia estimar i la seva generositat i humilitat jugava en contra de la seva excepcional qualitat artística. És un dels grans noms de la plàstica contemporània i, de la seva generació, potser és qui més portes va obrir a les generacions posteriors gràcies a la seva constant experimentació i innovació en materials i tècniques. I això Tàpies ho sabia, i per aquesta raó l’arraconava i el menystenia sempre que podia.
Guillem Viladot ha estat un poeta, escriptor i artista total, referent de tota una època, ressorgida, de la literatura catalana.
Conec en Guillem Viladot quan jo tenia 16 o 17 anys per circumstàncies familiars. La meva mare –Carme Bescós– era farmacèutica com ell i coincidien a la junta de govern del Col·legi de Farmacèutics de Lleida. Aleshores començava jo a escriure alguns poemes infames i ell, d’alguna manera i amb una paciència gairebé messiànica i paternal, me’n feia comentaris i correccions. De fet, la primera ressenya que va sortir publicada sobre la meva poesia –abans fins i tot d’haver publicat Historia circular– la va escriure ell la diari La Mañana de Lleida. Devia ser el 77 o el 78. Podria considerar Viladot –i Jaume Pont– com els meus primers referents literaris.
Sempre has defensat l’obra de Jaume Pont. El consideres un dels millors poetes catalans.
I ho és, sense cap mena de dubte. La seva poesia és d’una densitat poètica inqüestionable, que gairebé la podries tallar a ganivet. És potser el poeta català viu més traduït, amb reconeixements a Canadà, a Grècia, a França, on va ser guardonat fa un parell d’anys amb el Premi Mallarmé, el més important que s’atorga en aquell país a poetes traduïts al francès, en una magnífica traducció de Jean-Michel Durazzo. Però és també un poeta personalment humil i discret. I si això, per una banda, l’honora encara més, de l’altra l’ha fet víctima d’un cert ostracisme literari, accentuat potser pel caràcter extremadament postista i sensorial de la seva obra, que exigeix una lectura pausada i reflexiva.
Una petició personal. M’agradaria llegir, algun dia, un poema complet, teu, sobre el plaer de fumar un havà, ja que ets un expert fumador.
Ja n’he parlat, indirectament, en el poema “Cafè París”, del llibre L’ordre de les coses: I ho he fet utilitzant una imatge extreta del text d’una cançó que Ovidi Montllor dedica a Toti Soler: Què et sembla, Toti. És una lletra que parla de tornar a casa, després d’un concert, però no hi arriben mai perquè s’encallen als bars a “fer-nos uns whiskys i fumar la calma”. Fumar una havà és això:fumar la calma: “…i allargàvem els whiskys o fumàvem / la calma tremolosa d’un havà / i assaboríem, satisfets, l’estona.”
Quins llibres estàs llegint aquests dies?
No faig lectures convencionals de llibres de poesia. Hi vaig i hi torno i els abandono i hi torno a entrar. Sí però que darrerament sovintejo la poesia completa d’Eliot, en la fantàstica traducció de Josep M. Jaumà, esplèndidament editada per 1984, i la traducció que Pere Rovira va publicar l’any passat a Pagès Editors del llibre Les Épaves –Les Despulles, en la traducció de Rovira, o Els naufragis, en la seva traducció literal. També vaig a la recerca d’alguna traducció al català del poeta anglès Robert Browning a qui de moment m’acosto a partir dels pocs poemes traduïts a l’espanyol que trobo a les xarxes.
