Psicòloga i metgessa de formació i pediatra de professió, Natàlia Gisbert Abad (Alcoi, 1990) va guanyar la primera convocatòria del Premi de Novel·la Isabel-Clara Simó-Ciutat d’Alcoi l’any 2021. Aquest guardó li va permetre publicar per primera vegada amb l’editorial Bromera i a una col·lecció de referència com és L’Eclèctica. L’òpera prima fou Vi i veritat, que serà adaptada a ràdio-novel·la enguany.
Si no n’hi havia prou, l’any passat, va ser guardonada amb el Premi Enric Valor de Novel·la en Valencià-Diputació d’Alacant amb Després del salt, un thriller que ha tingut molt bona acollida entre públic i crítica.
Parlem amb Natàlia Gisbert Abad de literatura, d’escriptura i dels seus llibres.
Ets una autora, dona, jove, que ha estudiat Psicologia, després Medicina, que té família i que exerceix de metgessa de pediatria. Entre tot això, quin paper ocupen les lletres? Què és per a tu la literatura?
Per a mi la literatura ha estat el que més m’agrada des de sempre, tant llegir com escriure. De ben xicoteta ja llegia molt, ma mare havia de donar-me llibres seus que no sempre eren per a la meua edat.
Tothora conte l’anècdota de quan la meua professora la va citar i li va dir que era millor que em donara a llegir coses per a la meua edat, perquè estava començant a escriure històries que li semblava que no eren per als anys que tenia jo, i tot venia d’allò que llegia. En concret, en aquella època ma mare va considerar adequat que amb deu anys llegira No sense la meva filla, de Betty Mahmoody i William Hoffer, i clar, no és el tipus de lectura recomanada per a xiquets. Amb tot això vull dir que de sempre he llegit moltíssim, i de sempre he escrit.
Quan vas començar a escriure?
Ho vaig fer des de menuda. Durant la primària em vaig presentar a tres concursos de relats, i vaig guanyar els tres. M’encantava, sempre tenia alguna idea al cap. Tinc guardades moltes llibretes on escrivia una història llarga i deixava les últimes pàgines perquè les meues amigues —i també la meua professora estimada— escrigueren les opinions que els mereixia. El que més m’agradava era rebre les llibretes de tornada amb els seus missatges.
Una bona forma de conèixer les escriptores és saber què llegeixen. Quin llibre t’haguera agradat escriure?
Ho tinc clar. La veritat sobre el cas Harry Quebert, de Joël Dicker. És el meu llibre preferit, també de l’autor que més m’agrada llegir, i em sembla una meravella a tots els nivells. Ho té tot. Amb raó ha tingut l’èxit que té, perquè és una història molt completa que sempre recomane a qui em pregunta què llegir. Entre altres autors que m’agrada llegir perquè tracten el thriller, són Paula Hawkins, Javier Castillo i Dolores Redondo.
També m’haguera encantat escriure Harry Potter, de Joanne Kathleen Rowling. No tant pel seu èxit, que és mundial, sinó per la imaginació tan impressionant i rica que té l’autora a l’hora de crear una història i definir cada personatge fins al mínim detall, i amb una cura especial.
I en la nostra llengua, una autora a qui admire i per això és de qui més novel·les en català he llegit, és Isabel-Clara Simó. Era una dona intel·ligent, valenta i compromesa —a banda d’alcoiana—, i llegir-la és un tot un plaer i també un aprenentatge. Un autor que la coneixia i estimava molt va escriure la seua biografia, que tinc pendent de llegir, i de segur que és ben interessant!
Alguna cosa sé d’això… Però no m’atabales i tornem al cas que ens ocupa. També podem apropar-nos a qui escriu descobrint com ho fa. En el teu cas, quin procés segueixes? Hi ha mètode o no hi ha mètode?
L’únic que em planifique és la base de la història, el fil conductor. Els detalls van sorgint a mesura que escric, però no comence a escriure fins que sé què vull contar i qui vull que faça cada cosa. Tarde moltíssim, molts mesos a pensar com ho faré tot, i després escric amb rapidesa. Puc estar un any pensant i quatre mesos escrivint.
Hi ha una font d’inspiració? D’on sorgeixen les històries que has escrit?
No sabria dir-ho. En el meu cas, no m’inspire en res en especial. Simplement, hi ha circumstàncies que veig en el meu dia a dia, que de vegades se’m queden enregistrades en la ment, i posteriorment apareixen d’alguna manera en les meues històries, però no soc conscient en el moment en què les visc de què acabaran eixint en una novel·la. És una pregunta difícil que no sé mai respondre perquè crec que si tinc alguna inspiració és de manera inconscient.
Inconsciència i consciència. Podríem dir que escriure és un procés doble. La primera ens genera la creativitat i la segona ens fa escriure. És així?
És possible que siga així. Tens raó. És una mescla entre la passió per escriure, que potser seria això que anomenes “inconsciència”, perquè és el que impulsa, com el detonant que et fa iniciar una història, i després estan les ganes de comunicar i transmetre alguna cosa, que ja és un procés més meditat, més treballat. Supose que funciona d’aquesta manera, com dius.
Potser la literatura és aprendre a cada dia un poc més. Llegir, reflexionar, fer notes, escriure, corregir…
Sens dubte. Imagine que fins i tot els autors més destacats milloren a cada pas que fan, perquè la vida i les experiències ens regalen aprenentatges que no es poden deslligar del que escrivim. Jo note un canvi de la meua primera novel·la a la segona, i només en tinc dos. Aspire a seguir aprenent i seguir escrivint, i que els meus escrits reflectisquen el que vaig aprenent a poc a poc.
Si et sembla bé, comencem a aterrar en els teus llibres. Què vols que tinguen? Quin és el teu objectiu com l’autora que ets?
Sempre pretenc que hi haja intriga, sorprendre el lector. Com a lectora, valore moltíssim això de les novel·les, que aconseguisquen eixir per alguna banda que jo no he pogut imaginar, tot i que sempre tracte d’endevinar els misteris. Quant més em sorprén una història, quants més girs argumentals té, més m’agrada la novel·la en qüestió.
D’una altra banda, també m’agrada tractar temes importants per a la societat, vull aportar més missatge del que sembla que tracta la novel·la. Per exemple, en Vi i veritat tracte molt la violència masclista i en Després del salt destaque la importància de la salut mental.
Sí, d’això també vull que parlem en detall, si et sembla. Però, abans, voldria que ho férem dels personatges. Les teues novel·les tenen uns personatges femenins molt potents. Creus que és un deute que té la literatura pendent de resoldre amb les dones?
Crec que sí. La literatura i tot, ja se sap. És cert que cada dia anem trobant-nos amb més històries fetes i protagonitzades per dones, però, així i tot, no en són prou. Tot el que fem és poc, és el principi. En les meues novel·les el paper de la dona és fonamental, i són personatges femenins molt diferents. No tenen res a veure la Maia, de Vi i veritat, amb Júlia o Sofia de Després del salt. I si et soc sincera, del poquet que tinc pensat per a la següent és qui conduirà la història, i també serà una dona.
Vas guanyar el Premi Isabel-Clara Simó amb Vi i veritat i l’any passat el Premi Enric Valor amb Després del salt. Què han suposat aquests reconeixements?
Una sorpresa grandíssima. El primer per ser el primer, perquè escriure és la il·lusió de la meua vida i havia escrit Vi i veritat per complir el somni i donar-li-la a aquella professora de primària que mai havia deixat de dir-me que escriguera, sense cap esma de guanyar cap concurs. Em vaig presentar a última hora fent com qui no fa i, aleshores, guanyar va ser una gran sorpresa.
I amb Després del salt, novament una sorpresa total, perquè era un premi al qual no pensava ni presentar-me. Ho vaig fer per consell d’algunes persones, que m’animaven a fer-ho, ja que la tenia escrita, però sincerament em feia fins i tot una miqueta de vergonya que pensaren que una persona amb tan poca experiència com jo es presentara a un concurs com l’Enric Valor. Així és que molt contenta, sorpresa i agraïda.
Parlem un poc sobre Vi i veritat. T’abelleix?
Clar que sí.
A la novel·la descobrim la història de Maia Serra, una Policia i a qui li cau a les mans un cas important. Què trobarà el lector ací?
Trobarà misteri i girs inesperats en la història que atrauran a qui la llig. Però, més enllà d’això, sempre tracte de dir alguna cosa més en els llibres que escric, i en aquest cas toque de ben prop la violència de gènere, entre altres temes foscos que el lector o lectora descobrirà.
A tall de resum, es tracta d’una “novel·la negra”, que conta la història d’aquesta comissària que s’hi troba en ple procés de separació del seu marit i a qui aquest demana ajuda per a resoldre un crim que està investigant. Els dos no només eren parella sentimental, sinó que també eren companys de feina, i ell la requereix per a resoldre junts el cas de l’assassinat d’un empresari ric i conegut, el senyor Vidal, i el segrest de la seua filla, Martina.
Com dius, el fet central a resoldre és la desaparició de Martina, un cas que té un impacte molt fort en Maia. Per què?
Perquè per damunt de tot és una dona empàtica, a banda de ser una policia molt ben considerada, i és un cas que la remou de manera personal. El seu exmarit la requereix per a participar en la resolució del cas i ella ho fa de manera no oficial. Sempre havia treballat amb ell, fins a separar-se. El que sembla ser un cas que es resoldrà ràpidament acaba convertint-se en un malson.
Com ja has dit abans, tractes especialment la violència exercida en contra de les dones. Sembla obvi, però quin va ser el motiu per traçar una trama on apareixen referències a aquesta qüestió?
Com et deia, sempre m’agrada parlar de temes importants, que els meus llibres no només servisquen de distracció, que també. Tinc interés a fer reflexionar els lectors, que puguen extraure molt més de les meues novel·les, més enllà de resoldre un crim. Malauradament, la violència de gènere és un tema “de moda”, i d’una importància tremenda, i volia mostrar-ho d’alguna manera. Perquè aquesta és una novel·la de ficció, però té molt de realitat.
Quina rebuda va tindre Vi i veritat? Te l’esperaves?
La veritat és que molt bona, en general. No ho esperava gens, però el fet d’haver guanyat el premi Ciutat d’Alcoi de Novel·la em va fer veure que el que havia escrit tenia més valor del que jo pensava. De vegades ens costa valorar el que fem. Ens resulta més fàcil veure el que fan bé els altres. Crec que això ens passa a tots.
Fem un pas endavant en el temps. El 2022, participes en la campanya “Llegir en valencià” amb Un record d’infantesa. Per primera vegada, tractes la salut mental.
Exacte. Em van encomanar parlar sobre la salut, i vaig escollir parlar concretament sobre la mental. És cert que s’ha avançat una mica en aquest aspecte, perquè les generacions joves no ho tenen tant com un tema tabú com passava abans. Així i tot, crec que encara queda molt per fer.
A la feina visc diàriament com ho viuen els més joves. Sorprén la quantitat de motius de consulta que hi ha per ansietat, assetjament, baixa autoestima, sobretot entre els adolescents. Ja que aquesta campanya va dirigida a tots els públics, i per tant pot arribar a molta gent, vaig aprofitar l’avinentesa per a parlar sobre un tema que m’importa molt, com és aquest.
L’any passat vas publicar Després del salt, amb què tornes al gènere de la novel·la negra. Per què t’interessa tant aquest registre literari?
Perquè és el que més m’agrada llegir. M’interessa molt la novel·la de misteri i vull que l’autor em sorprenga. Hi ha vegades que llig una història que tal vegada no em té del tot agafada, però si de cop i volta hi ha un gir en la novel·la això és meravellós i m’enganxe sobre manera. Valore molt aquest tipus de sorpreses. I, com a escriptora, també ho intente. Vull produir aquest efecte als lectors en les històries que escric.
Per obrir boca. Què trobarem a Després del salt?
És una història que se situa al març del 2022, any en què va ploure moltíssim a Alcoi, i per això “el Salt” –que és una cascada de més de 70 metres que surt al riu Barxell amb les pluges intenses– es trobava especialment bonic. Doncs en un dia en què la tempesta dona una treva, davant d’un grup de visitants que es troba als peus de la cascada fotografiant-la, hi veuen caure un cos.
I és a partir d’ací quan comença la història…
Efectivament. Es tracta de Sofia Pastor, una prestigiosa psicòloga, qui aparentment ha caigut al buit per decisió pròpia. Ara bé, un dels visitants s’adona que al naixement de la cascada, el lloc des d’on ella s’ha precipitat, hi ha algú més. És aleshores quan comença tot. La germana de Sofia rep aquesta informació i inicia una investigació que la farà anar més enllà de resoldre si estem davant d’un crim o d’un suïcidi.
És cert que el perfil psicològic dels personatges està molt treballat. M’agrada destacar aquesta qüestió. Què destacaries tu de la novel·la?
Jo destacaria que és una novel·la on hi ha misteri, hi ha girs narratius, però, sobretot, com bé deies, hi ha persones. Personatges molt intensos i profunds que tenen molt per contar. És una història que posa èmfasi en la importància del passat, en la capacitat que pot arribar a tindre una persona per moure els fils d’una altra i en el poder que té cada experiència que hem viscut. I que res és el que sembla, perquè hi ha coses que només es poden entendre coneixent a la perfecció el que amaguen els humans, i són precisament aquestes coses les que no es mostren.
Parlant de personatges, un d’ells, fonamental, és el de Júlia, la germana de Sofia.
Júlia és un personatge molt potent, molt profund, que fa despertar emocions, i això m’ho han dit diverses persones que han llegit la novel·la. Crec que està molt treballat perquè per a mi era molt important donar-li la vida que mereixia i el realisme que pertocava.
És un personatge que canvia i evoluciona, i ho fa mogut per les circumstàncies. Veiem en la novel·la una petita part de la vida de Júlia, realment poc més d’un mes, però el fet d’anar avant i enrere en el temps fa entendre molt bé com és. Per això em va resultar complex començar a escriure sobre ella, perquè no sentia que la coneixia del tot, com calia. Fins que no vaig tindre el personatge definit al complet no la vaig sentir com a real i no vaig ser capaç de donar-li la profunditat que la caracteritza. I estic satisfeta amb el resultat final de Júlia.
I nosaltres, també. Parlant de Júlia, m’ha vingut al cap una reflexió: Després del salt és una novel·la que també tracta la solitud.
Exacte, i de la importància de la companyia. O siga, tracta molt la influència que tenim els uns sobre els altres, unes vegades de manera conscient i d’altres de manera inconscient, i com és d’important estar ben acompanyat, especialment en alguns moments claus de la vida, com és la infantesa.
Però, sí, és una novel·la en la qual els personatges estan molt sols perquè s’hi troben en un moment vital en què és així, i pense que manifesta com de complicat ens és als humans sentir-nos així. Tot el que implica la manca de companyia o, pitjor encara, tot el que aporta tindre’n una de roïna.
A priori tot apunta que les dos germanes són el cel i la terra, però no. Quina relació tenen? Júlia haurà de resoldre una pregunta fonamental: com pot suïcidar-se algú que ajuda a altres a no fer-ho?
Així és. Aquesta és la pregunta, que no només es fa Júlia, sinó que també espere que es faça tot aquell que tinga entre mans la novel·la. En aquesta, com en moltes altres, res és el que pareix i, fins i tot, tampoc s’hi pot catalogar a tots els personatges com a bons o roïns, perquè va molt més lluny de tot això. Són les circumstàncies que viuen i la forma en què s’hi enfronten el que farà que el lector tinga diversos sentiments, potser fins i tot contraris, alhora, per un mateix personatge al llarg de la història.
I sí, com dius, en resum, les dos germanes no són tan diferents com pot semblar.
I, de sobte, arriben les amenaces i tot fa un gir.
Sí. Júlia troba amenaces entre les pertinences de la germana i és així com comença a investigar amb més força. Ja disposa de la prova que demostra que Sofia ha estat assetjada per algú, la prova que demostra que hi havia qui estava interessat en acabar amb ella, així és que ja no li calen més proves: algú ha assassinat la seua germana.
Al fil del que deies, m’agrada dir que a la novel·la res és el que sembla. És críptica en alguns moments i a poc a poc va desvetllant-se. Ens presenta el més lluminós i el menys lluminós dels éssers humans. Hi ha psicòpates, però també persones amb llum, amb alts i baixos, amb motxilles que duen un pes perpetu. Veritat?
Així és. Com et comentava abans, no tot és blanc o negre, com ocorre en la vida mateixa. Malgrat això, no negaré que hi ha un “roí de la pel·lícula”, perquè estar, hi està. Igual que dic que no es pot catalogar com a bons o roïns a tots, també és cert que on hi ha foscor, n’hi ha. I en aquesta novel·la n’hi ha molta, i es troba sempre en les persones que la provoquen.
Jugues amb l’espai i el temps: Alcoi-València-Barcelona i passat i present. Què et permet aquest joc?
M’ajuda a desenvolupar la història com vull, que el lector o lectora descobrisca el que vull que sàpiga quan pense que és el moment: quan ja coneix els personatges, quan ja s’ha fet una idea del que està passant, i aleshores és quan tracte que s’adone que està equivocat. Anar canviant de moment temporal i emprar dos narradors diferents és un recurs que utilitze per a diferenciar el que passa de veritat del que ocorre als ulls de la protagonista, que són coses diferents.
Alcoi és un protagonista més en les teues novel·les. És així?
Sí, i en aquesta més. Tota la història transcorre ací, està fet de manera conscient. És a dir, volia escriure sobre Alcoi, desenvolupar ací tota una trama des de principi fins a final, demostrar que en aquesta ciutat poden passar moltes coses. No cal pensar sempre en grans capitals. A més, no només això, sinó que és la meua ciutat i l’estime, i mereixia aquest protagonisme.
En el cas de Vi i veritat, la meitat té lloc a Alcoi i l’altra a València, però a Després del salt la ciutat hi té una importància substancial. El Salt és un paratge molt important per a nosaltres i és l’inici de tot. I per això el títol, que és també un joc de paraules.
I en el marc d’aquest joc introdueixes una referència a la teua primera novel·la. Cal recordar que Júlia du a terme la seua investigació sense el suport de la Policia, fins que apareix una comissària que li donarà cobertura.
Sí. Aquesta és la meua Maia, la protagonista de Vi i veritat. És un personatge que estime, i a qui volia donar l’oportunitat de demostrar que segueix tan viva i professional com quan la vaig crear. Crec que tenim Maia per a més aventures.
Això espere, que hi haja més llibres i més referències a Maia. Natàlia, crec que hauríem d’acabar la conversa. Però, abans d’això, una última pregunta, potser un poc complicada. M’ho permets?
És clar que sí.
Existiria la Natàlia Gisbert escriptora sense la Natàlia Gisbert psicòloga i metgessa. Què en penses?
Seria un somni, perquè significaria que m’hi podria dedicar a l’escriptura professionalment, que podria viure d’això. Però és tan complicat, que he de ser realista i saber que seguiré escrivint perquè m’ompli, però hauré de seguir treballant del que treballe perquè viure de la literatura de moment es queda en un somni.
I, supose que ho preguntaves pel que les meues carreres m’han aportat, i és cert que m’han ajudat molt a crear les meues històries, de manera que crec que no existiria la Natàlia escriptora de la mateixa manera que existeix amb els coneixements que m’ha donat estudiar psicologia i treballar com a metgessa. Això ho he d’admetre.
Natàlia, com sempre ha estat un plaer conversar amb tu. Espere que hages gaudit, almenys, tant com jo.
I tant! Sempre és un plaer conversar amb tu. Gràcies, Jordi!
