Mercè Climent (Alcoi, 1981) és escriptora i editora. Al llarg de la seua trajectòria literària ha guanyat, entre d’altres, el XVII Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida (2010), el Premi Ibn Jafadja de Poesia dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira (2016) o el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de Literatura Juvenil (2025). Entre les seues obres cal destacar No hi havia a València… (2021) i Més enllà dels murs (2024), que han rebut el reconeixement de les lectores i dels lectors i de la crítica.
Com a editora està al capdavant —braç a braç amb el també escriptor Juli Capilla— de Lletra Impresa, una editorial independent nascuda a Gandia el 2015, el catàleg de la qual supera ja els vuitanta llibres.
Avui parlem de tot açò amb Mercè Climent.
Vas estudiar Filologia Hispànica, publiques des del 2010 amb molta regularitat i estàs al capdavant de l’editorial Lletra Impresa. D’on sorgeix el teu interés per les lletres i els llibres?
Segurament sorgeix de l’estima –com la gran majoria de les coses boniques–, la que tenien els meus pares pels llibres. Amb la mare miràvem la revista Cercle dels Lectors que ens arribava a casa i triàvem aquells llibres que ens agradaria tindre, moltes vegades enciclopèdies i llibres sobre coneixements.
Solia acompanyar el pare a la llibreria de baix de casa, la desapareguda Llorens del carrer l’Albereda d’Alcoi. Es podia passar hores fullejant llibres, com si el temps s’haguera aturat, com si no hi haguera res més important que fer a la vida i potser tenia raó, però llavors no ho comprenia.
I encara un record més: la biblioteca de casa, o més aviat les biblioteques, que sempre em van semblar màgiques, perquè cada vegada que m’hi abocava descobria llibres nous que haguera jurat que abans no hi eren. En realitat sempre hi havien estat, només que jo cada vegada anava ampliant els meus coneixements literaris.
Parlant de llibreries i de les biblioteques de casa, quins han estat els teus referents a l’àmbit de les lletres?
És molt difícil parlar de referents, perquè al final som tots els llibres que hem llegit, però sí que tinc molt clar quins van ser els llibres que em van fer lectora i que em van marcar, sense saber-ho, com a escriptora. En primer lloc, estan els reculls dels contes clàssics de Grimm, Perrault, Antonio Rodríguez Almodóvar, amb el seu Cuentos al amor de la lumbre. Soc una enamorada i defensora dels contes clàssics, encara que puguem qüestionar certs valors des de la nostra societat actual.
També em van marcar un parell de llibres sobre mitologia: Mitologia romana: hereus, deus i emperadors, de Kerry Usher i Mitologia grega: deus, mites i monstres, de Michael Gibson. És quasi inevitable que en tots els meus llibres, independentment del gènere, n’aparega algun referent. També em van fascinar els mons fantàstics de Michael Ende i de Roald Dahl –sumat a la seua irreverència–, o les sagues d’Enid Blyton o Angela Sommer-Bodenburg.
Quan vaig per escoles i instituts sempre parle de la biblioteca personal, de la importància d’anar construint la nostra, a poc a poc, llibre a llibre. Aquests llibres de capçalera de què parlava encara els conserve i, si pel que siga els vaig extraviar, els he tornat a comprar de nou, de vegades a un preu desorbitat per estar ja descatalogats. Em fa feliç que ara formen part de la biblioteca de les meues filles.
Així ho va escriure Joan Margarit: “La llibertat és una llibreria”. Pel que dius, els llibres et fan lliure, i estan també al centre de la teua vida i carrera professional. Què és per a tu la literatura?
Per a mi la literatura i la vida són indestriables i, a més, tinc l’immens privilegi de poder dedicar-m’hi professionalment, des de molts àmbits diferents: edició, escriptura, crítica, contacontes… És la meua gran passió, sens dubte.
Quan em conviden a parlar de llibres i de literatura en els col·legis i, sobretot, en els instituts, pose molt d’èmfasi en això, en les passions. A l’alumnat els dic que tanquen els ulls i que pensen que és el que els agrada fer, allò que se’ls dona bé, allò que quan ho fan se senten d’una manera diferent, especial.
No intente que la seua passió coincidisca amb la meua, però sí que no donen l’esquena a la seua passió, com vaig fer jo en algun temps. Vull que lluiten per ella i que si no tenen la meua sort de poder viure d’ella, almenys que forme part del seu dia a dia, de la manera que siga. Perquè moltes vegades el més fàcil és renunciar als nostres somnis, a les nostres passions, perquè requereixen esforç, dedicació, treball… i patiment. No oblidem que la paraula passió prové del llatí “pati” que vol dir patir.
Seguint el fil d’això que dius… Què creus que hauria de ser per a la societat?
La literatura és una de les portes al món de la cultura i del coneixement, també de la bellesa i de l’emoció. A través de la cultura esdevenim éssers pensants i crítics, capaços de transformar la societat que ens envolta. Hem escoltat els darrers mesos l’eslògan “El poble salva el poble”, però jo aniria molt més enllà i diria “La cultura salva el poble”.
Ens ho acabes de dir: fas col·loquis, contacontes, presentacions de llibres…, i ets mare també. Com ho fas?
Si vols professionalitzar-te com a escriptora, no te’n queda una altra. En el nostre país costa molt viure dels drets d’autor dels llibres que escrius, així que has de fer moltes altres coses. Ara bé, aquestes altres coses que faig per mi també són molt gratificants. Jo visc el món del llibre des de molts prismes diferents, amb la sort que al final de mes tinc un sou que em permet viure.
Em preguntes com ho faig… Em criden i quasi sempre dic que sí, això fa que et criden més, és una mena de peix que mossega la cua, tot i que ara estic aprenent a dir que no a algunes coses, perquè ja no em dona la vida, i el que més vull és tindre temps per a escriure. Justament ara que m’entrevistes tinc dos projectes en marxa, que admet que em costa tirar avant per falta de temps, que l’acaben ocupant activitats que sí que són remunerades.
No et preguntaré pels dos projectes en què treballes, però sí per la teua trajectòria fins ara. Has publicat novel·la d’adults, narrativa infantil i juvenil, poesia i narrativa breu. En quin registre et sents més còmoda?
Em sent bé entre paraules, no sabria viure d’una altra manera. El gènere no té tanta importància. Cada moment te’n demana un. És cert que vaig començar fent narrativa breu, d’alguna manera els contes van ser la meua escola de formació.
Després vaig continuar amb la narrativa infantil, un gènere que m’encanta i que sé que conrearé sempre, perquè em fa despullar-me de l’uniforme d’adult que, de vegades, és molt feixuc. L’escriptor –tu ja ho saps– també funciona per reptes, i un bon dia em vaig atrevir a fer una novel·la per a adults. I la poesia, d’alguna manera, convivia amb la meua faceta de narradora, només que en silenci.
Quins van ser els teus orígens com a escriptora. Va ser amb Lina Panxolina i el quadern màgic? Què va suposar per a tu publicar per primera vegada?
En realitat, tot va començar amb un relat que vaig escriure a l’institut. Encara sabia tan poc de literatura, que ni tan sols tenia títol. De fet, el van publicar al periòdic de l’institut amb el títol Sense títol.
Recorde que era una enamorada de la poesia de Miguel Hernàndez i em vaig posar en la pell de la seua vídua, Josefina Manresa –aixo és una de les coses màgiques que té escriure, que pots fer realitat tot allò que imagines– per reviure totes les penúries que van passar. Aquell primer conte –molt inexpert encara– tenia molts dels ingredients que té la meua literatura: poeticitat, psicologia, dramatisme, crítica social…
Després van vindre altres relats, alguns premiats i, com tu bé dius, Lina Panxolina i el quadern màgic va ser la meua primera novel·la publicada, perquè tot i ser infantil, és una novel·la, res de conte, ni “novel·leta”. Em vaig presentar al Premi Carmesina de Narrativa Infantil, que per aquell temps publicava Edicions del Bullent.
No el vaig guanyar, com és normal, però la seua editora –ara companya i gran amiga–, Núria Sendra, em va telefonar per dir-me que tot i no guanyar estaven interessats a publicar-la. Allò sí que va ser un premi per a mi. Em recorde per casa plorant, rient i pegant bots d’alegria. En els inicis, que algú et done una oportunitat de vegades és la clau perquè continues. Això va ser en 2010 i des de llavors no he deixat d’escriure i de publicar.
Potser podem destacar No hi havia a València… del 2021. Com va sorgir el llibre?
Tu ja ho saps. Els escriptors podem escriure per moltíssimes raons, perquè ens interessa molt un tema, perquè de vegades hi ha històries que si no les contem nosaltres no les contarà ningú més, perquè és fascinant el fet de crear, perquè és terapèutic, perquè ens ajuda a entendre i a entendre’ns… I entre totes aquestes raons n’hi ha una un poc més pragmàtica, i és que una editorial confie en tu i et faça un encàrrec.
Així que No hi havia a València…, naix d’una sincronicitat, per una banda, d’un encàrrec editorial i, per l’altra, d’una idea que em ballava pel cap. Sembra Llibres volia que escriguera una novel·la crossover de temàtica LGTBI i jo tenia intenció d’escriure sobre un amor que naix a través de les cartes escrites, ambientat en l’actualitat, en plena era digital.
Jo ja havia escrit relats amb personatges gais, lesbianes o bisexuals…, per exemple en Amor a la ciutat dels ponts (Fundació Bromera, 2015) –havia de citar-la, que està ambientada a Alcoi– o en “Criatura dolcíssima” inclòs al llibre col·lectiu La improbable vida de Joan Fuster (3i4 Edicions, 2017), on invente una relació preciosa entre Joan Fuster, ni més ni menys, i un altre home. Aquesta vegada vaig voler aprofundir en la intersexualitat, un tema que desconeixia bastant, sincerament. I és que escriure ens permet també conèixer, conèixer-nos i donar a conèixer. És fantàstic!
I un altre èxit recent: Més enllà dels murs (2024), amb què has guanyat el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians enguany.
Sí, en efecte. Els companys de Sembra Llibres em tornen a regalar un tema: el de la memòria històrica i el de Virtudes Cuevas, una dona lluitadora, compromesa, valenta, que va sobreviure al camp d’extermini nazi de Ravensbrük, l’únic camp dedicat exclusivament a dones, i els seus fills, clar.
De bell nou, l’escriptura em dona l’oportunitat d’aprofundir en una història extraordinària, però també molt desconeguda.
Mentre trobava la manera d’introduir el personatge de Virtudes Cuevas en una història actual adreçada a un públic juvenil, vaig llegir molt. Sobre ella, per descomptat, però també sobre el paper de les dones republicanes en la Guerra Civil; sobre els camps nazis, especialment Ravensbrück; sobre l’horror i la responsabilitat; sobre la memòria i la desmemòria; sobre l’allargada ombra del feixisme… I sense previ avís, la mare se’m va morir. Em vaig enfonsar en un pou, així ho recorde, i durant molt de temps no vaig poder escriure.
Em dolia no fer justícia a Virtudes Cuevas, però no volia ser una impostora, em negava a escriure sense el cor a la mà. Amb mesos d’antelació els vaig dir als editors que no arribaria a temps a la data acordada. No havia escrit una línia i no tenia esma de fer-ho. Em van donar més temps. Mai els estaré prou agraïda, perquè amb el temps a la mà, va cessar l’ansietat, vaig fer els primers passos insegurs i vaig començar a entreveure una història possible.
Olau, el meu protagonista, se’ns presenta amb una carta vacil·lant, plena de barres inclinades que són murs que amaguen allò que no pot dir, perquè si ho diu serà veritat. La seua mare ha mort. Sí, la mare del protagonista ha de morir, perquè jo puga escriure d’alguna cosa, amb el cor a la mà, amb veritat, l’única manera que entenc d’escriure.
Així que pedra a pedra, vaig anar construint la història, que no és més que la metàfora entre la pèrdua d’una mare, les arrels, la identitat, tot allò que som, i la desmemòria històrica que el nostre país encara pateix, personalitzada en la figura de Virtudes Cuevas.
Pel que ens dius, és un llibre que per a tu té una poètica pròpia, molt profunda i personal… Si em permets, anem a parlar d’això, de poesia. Has publicat Infinitamant (2016) i La mar i l’home (2022). Què són per a tu els versos?
La poesia, per a mi, és com la fotografia d’un sentiment, d’una sensació, d’una emoció. És com una papallona que vola de manera esbojarrada al teu voltant i que has d’atrapar. Si no ho fas ràpidament, desapareix. Segurament per sempre.
Escriure poesia és escriure’m a mi mateixa, viatjar dintre meu, entendre’m, buidar-me, deixar-me escrita. Rellegir la meua poesia, per tant, és recordar qui vaig ser, quins van ser els meus pensaments, les meues sensacions. Escriure poesia és fer el meu propi àlbum d’instants.
En la poesia no cal la disciplina de la novel·la. Pots sentir, pensar o escriure un poema en qualsevol moment. Fins i tot mentre escrius una novel·la. Sí, perquè el poema primer que res l’has de sentir. Naix d’un sentiment, després vaig pensant-lo amb forma de poema, i quan ja tinc un mínim esborrany en el cap l’escric.
Escric el protopoema. Que de vegades s’aproxima al poema definitiu, i d’altres està a anys llum d’ell. Però l’essència ha d’estar. Perquè el poema, per mi, és essència, és sinceritat, és veritat.
Ara que estàs despullant-te –fet que vull agrair-te– vaig a desdir-me d’una afirmació que he fet abans. Has comentat que tens un parell de projectes en marxa. Ens podries avançar alguna cosa? Si t’abelleix, clar…
Avançaré un poc, no massa. Estic escrivint una novel·la per a xiquetes i xiquets sobre un personatge que la meua filla major va inventar i que “va conviure” molt de temps amb nosaltres. M’agradaria que aquest personatge no es morira del tot, i l’única manera que conec perquè no passe això és deixar-lo per escrit en un llibre.
El segon projecte és una novel·la crossover, adient tant per a públic juvenil com per a públic adult, que se centrarà en el tema de la salut mental. Vull que siga una història que emocione i que al mateix temps faça reflexionar.
Doncs, moltes gràcies per això que ens avances. Parlant d’actualitat, i de la teua vida. Et propose fer un tomb i passem al món editorial. Et sembla bé?
I tant. Quan em pregunten la professió sempre conteste: “escriptora i editora”. Hem parlat de la primera faceta, ara toca fer-ho de la segona.
L’any 2015 va obrir les portes Lletra Impresa, editorial que heu engegat tu i Juli Capilla. Com va sorgir el projecte?
Ara em ve al cap una frase que diem a casa: “Les idees de papà”. Sí, perquè la idea va ser de Juli Capilla –que el cap sempre li va més que Meló. Un dia de sobte m’ho va amollar així: “Podríem muntar una editorial”. I jugues a imaginar. I t’hi il·lusiones, i sense voler vas entrevistant-te amb gent del sector, perquè tot i pensar que la idea és una bogeria, ja fa temps que la decisió està presa.
És un procés natural, que dos persones enamorades dels llibres i que a més escriuen, acaben muntant una editorial. Però hi va haver un detonant, és cert. La novel·la Capvespre, de Josep Bertomeu Moll. L’autor ens va enviar el manuscrit perquè li donàrem l’opinió com a escriptors. Estava més de quaranta anys en un calaix.
La vam llegir i ens en vam enamorar. No enteníem com un llibre de tantíssima qualitat no estava publicat ja, i ens vam fer editors per publicar aquella novel·la. Sempre estarem molt i molt agraïts a Bertomeu per la confiança, pel regal.
Potser és un risc editar avui en dia, però imagine que les satisfaccions –com bé dius– són immenses. Quin balanç fas d’aquests deu anys de Lletra Impresa?
Muntar una editorial de llibres en català al País Valencià és molt agosarat, és cert, però sempre ens ha mogut la il·lusió, el compromís, la passió. I això són tres motors molt potents per continuar empentant aquest tren de càrrega. Complir deu anys és tota una fita. Hem travessat moments complicadíssims: la COVID, la DANA, un govern totalment hostil al valencià i continuem aquí, tossudament alçats, com canta Lluís Llach. I ho celebrarem com toca, és clar que sí.
Ací queda molt clar això que et comentava de les passions, també et toca patir, però la balança es decanta a favor dels guanys. Hem publicat una vuitantena de llibres, hem après l’ofici d’editar llibres des de dins, hem treballat amb gent meravellosa –il·lustradors, traductors, escriptors…–, hem publicat autors amb molt de prestigi i hem donat oportunitat a gent que mai no havia publicat, hem publicat autèntiques meravelles que potser mai hagueren vist la llum, hem anat encetant col·leccions any rere any –les darreres: Caradura, la dedicada a àlbums il·lustrats, i Hemeroskopeion, per a llibres de poemes–, hem guanyat premis, hem fet feliços molta gent i a l’inrevés, ens han fet feliços.
Des del primer dia vam fer nostra la màxima de l’Ovidi clàssic perquè ens defineix a la perfecció: Gutta cavat lapidem non vi sed saepe cadendo, que vol dir “La gota forada la pedra, no per força sinó per constància”.
I per al projecte, els més joves són un dels principals públics. Per què creus que cal fomentar la lectura entre els més menuts?
Nosaltres això ho vam tindre clar des del principi de l’editorial, la LIJ estaria ben present en el nostre catàleg. De fet tenim una col·lecció de llibres que està destinada als xiquets i xiquetes que encara no llegeixen –“El Príncep Preguntador”–, perquè cal fomentar la lectura des de ben prompte, molt abans, fins i tot, que els infants sàpiguen llegir.
Però no com una obligació, sinó com una cosa que ens ix natural. De la mateixa manera que posem als infants un peluix a les mans, posem-los també un llibre. Tota la societat ha de jugar un paper important en aquest sentit, no solament deixar aquesta tasca a escoles i biblioteques.
Si plantem la llavoreta del gust per la lectura assegurarem les bases del futur lector; una llavoreta que quan germina ja no deixarà de créixer i créixer. Hem de propiciar l’encontre dels infants amb els llibres, amb els millors llibres possibles. I ací com a escriptora i editora tinc un deure important: escriure tan bé com puga fer-ho i triar les millors històries possibles per editar-les, i ara més que mai, ja que el món de les tecnologies –TV, ordinadors, videojocs…– sembla estar absorbint els nostres infants.
És una frase ja molt repetida, però no per això és menys certa: un infant que llig serà un adult que pensa, i més que mai necessitem éssers pensants i crítics.
En aquest sentit, a Lletra Impresa a finals de l’any passat vau llençar On ets, Peludet?, un conte fet mà a mà entre tu i d’Helga Ambak. Com ha sigut aquest procés?
On ets, Peludet? és un conte que tenia escrit ja des de fa alguns anys. I dic conte, perquè al principi era un conte, d’unes deu pàgines, pensat per a públic adult. A poc a poc, vaig anar veient que aquesta història es podria explicar a través d’un àlbum infantil il·lustrat. Narra la història d’una xiqueta que es fa amiga d’un vil·là o “auelet” –les llavoretes de la dent de lleó, envoltades d’aquell plomall–, i sempre sempre li demana el mateix desig: que torne a visitar-la. Però un dia, quan més el necessita, ja no torna.
És una història embolcallada de màgia i esperança, però que guarda dos temes duríssims: la malaltia i la mort.
Vaig pensar en Helga Ambak, que és una artista increïble i multifacètica, que ens va il·lustrar la portada del llibre de poemes de Juanjo Castelló, L’àtic. També perquè és de Muro, i la meua història, sense dir-ho explícitament, s’ambienta allà. Quina casualitat: els nostres pares eren molt amics.
Però no sols joves, és clar. A Lletra Impresa teniu un catàleg de novel·la, poesia i assaig per als adults amb signatures com les de Rafael Chirbes, Joy Harjo, Manel Rodríguez-Castelló, Ester Vizcarra, Francesc Bodí…
Des del principi ho vam tindre claríssim. Volíem fer literatura per a infants i joves, però també llibres per a adults. Volíem publicar novel·la, però també assaig, poesia, llibres de contes.
De fet ens vam donar a conèixer amb un parell de col·leccions: Ovidianes, dedicada a la narrativa per a adults, amb la novel·la Capvespre, de Josep Bertomeu Moll, i Mythos, dedicada a xiquets i xiquetes que ja llegeixen, amb les novel·les infantils El tio de la Porra, de Juli Capilla, i El misteri dels Reis d’Orient, escrita per mi mateixa. Però vam anar obrint el ventall: assaig –col·lecció Rara avis–, poesia –Hemeroskopeion–, àlbum il·lustrat –Caradura–…
La nostra màxima és publicar literatura. Hem publicat obres d’escriptors i escriptores d’ací, d’allí i d’allà. Vull dir, de les comarques més properes com l’Alcoià i la Safor, principalment, però també catalans i balears i, fins i tot, d’altres països, a través de les traduccions. Hem publicat autors novells i autors consolidats.
Estem molt satisfets del nostre catàleg. Ara bé, no podem amagar que estem molt orgullosos d’haver pogut publicar a Rafael Chirbes en català o la gran obra de Francesc Bodí, L’única veritat, per exemple. Mai estarem prou agraïts als hereus de Chirbes i a Bodí, per confiar en nosaltres.
Mercè, crec que arribem al final de la conversa. Ha estat –com sempre– un plaer parlar amb tu. De nou, moltes gràcies. Espere que hages estat ben a gust.
Moltes gràcies, Jordi. Sempre és un goig retrobar-nos i conversar sobre allò que ens apassiona.
