Cesk Freixas és una veu molt reconeguda als territoris de llengua catalana, especialment, entre les generacions més joves, i d’altres que ja no ho són tant. Per més que aquest 2025 diu adeu als escenaris, ens restaran sempre les seues cançons, enregistrades en 9 discos i els records inesborrables de les nits de concerts amb el puny tancat i en alt.
Això no obstant, aquest cantant ha estat sempre un poeta i escriptor constant i combatiu, més enllà de la cançó. Nascut a l’Alt Penedès el 1984, ha publicat a hores d’ara el recull de relats curts Paraules per a Gaeta (2013) i els poemaris Alè de taronja sencera (2016), El delta de les paraules (2020) i Que avui sopem al carrer (2025), i és autor també dels llibres infantils: Aigua (2020), Contes catalans d’avui i de sempre (2021) i Llegendes i rondalles catalanes (2022).
Parlem amb ell de tot això: de cançons, de relats, de poemes, de lluites.
Podríem dir que ets un autor de mirada polièdrica: fas cançons, relat curt, escrius poesia, literatura infantil… Quines diferències trobes a l’hora d’enfrontar-te a un text per a cançó, relat, poema o conte?
Diria que el meu mecanisme per determinar la finalitat de la peça cultural que estic creant és poc tècnic. Em guio molt per les sensacions i l’univers emocional que impregna el procés creatiu, i sovint és aquest batec, més eteri i instintiu, qui m’ajuda a triar l’estètica i la funció de la narració.
Com que el més interessant, per a mi, és poder explicar i exposar una idea, o un encavalcament d’idees, primer em guio per l’espontaneïtat de l’emotivitat, i després, ja amb totes les eines necessàries, en treballo la forma. Per ser material invisible, és tot força artesanal.
I en aquest àmbit trobem la cançó –i ja en són 9 discos– que és un dels teus camps d’expressió més coneguts. Com vas arribar-hi?
Per accident, o una mica sense voler. Amb els amics de l’institut on estudiava, al Penedès, vam fer un grup de versions. Pangea, ens dèiem. Jo volia tocar la bateria, havia fet classes de percussió i era un somni que tenia des de ben menut. Però un dels amics ja la tocava, i hi havia de tot: guitarristes, trompetistes, pianistes, baixistes… i faltava algú que cantés. Així que, amb més alegria que ganes, vaig començar a cantar aquelles cançons que ens agradaven.
Al cap d’uns anys, vaig interessar-me per la guitarra. Vaig veure que allò em donava molta independència, perquè sense necessitat d’haver de quedar amb ningú més, podia assajar a casa, tot sol, i vaig començar a fer les primeres cançons. En aquella època jo solia escoltar allò que se’n deia Rock Radical Basc, però quan vaig començar a estudiar a la universitat vaig descobrir un disc d’en Feliu Ventura al Carrer Tallers de Barcelona. I allò, literalment, em va canviar la vida.
Enguany, 21 anys després del primer concert en solitari que vas oferir a la Sala Jimmy Jazz, dius adeu als escenaris. Quin balanç fas d’aquesta etapa?
Buf, ha sigut tot molt gros, molt intens, i molt emocionant. No m’hauria imaginat mai que em podria dedicar a la música, ni tampoc professionalitzar-m’hi i viure’n dignament.
Ha sigut una etapa molt bonica, però també molt complicada. Aquest és un ofici absorbent, ple de gent que es mira el melic, amb molt d’egoisme i poc sentiment col·lectiu, amb una escena musical capturada completament pels interessos d’unes quantes empreses que ho controlen i condicionen absolutament tot.
M’he mogut sempre pels ravals de tot plegat, volgudament, perquè m’ha interessat resseguir camins menys comercials i institucionals, i m’he deixat endur més per l’ètica que pel glamur. N’estic orgullós, d’això, la veritat. Haver pogut publicar una desena de discos en aquest context, fent bandera constantment de l’independentisme i de l’esquerra anticapitalista, i fer més de 2.500 actuacions… És una autèntica anomalia. Una meravellosa anomalia, diria.
Ja sé que d’un cas particular no en podem extreure conclusions genèriques, però demostra que és possible tirar endavant una carrera professional en la música sense haver de passar pel tubo constantment.
Com bé dius, tota una experiència vital. De segur que és impossible quedar-se amb un moment, però si hagueres de triar-ne un quin seria?
De les coses que més alegria m’han generat està conèixer el nostre país, de dalt a baix, gaudir de les seves festes, parlar amb tantíssimes persones… És un regal, de debò. Però si m’he de quedar amb un moment, seria el tancament de la gira del disc Protesta, al 2016.
Era novembre, al Sant Andreu Teatre, de Barcelona. El meu pare havia mort feia poques hores, i vaig voler fer el concert, encara no sé ben bé per què ni com. El teatre, que era ple de gom a gom, aquella nit va acompanyar-me com mai abans ho havia fet. En guardo un record molt màgic, molt místic, però molt especial.
L’any 2013 arriba el teu primer llibre, Paraules per a Gaeta, un recull de relats on la prosa poètica té un paper essencial. Com va sorgir el projecte?
Feia temps que anava escrivint petites anotacions en una llibreta que m’enduia sempre als concerts. En les proves de so, en els hotels, en els temps d’espera, aprofitava per escriure-hi esbossos d’històries que ens explicaven les persones que ens acollien, d’impressions que tenien a veure amb la geografia i el paisatge del lloc on actuàvem, d’experiències personals viscudes en aquell context…
Quan va néixer Tigre de Paper, una cooperativa editorial de Manresa que m’estimo amb sinceritat, em van proposar si volia publicar alguna cosa amb ells. Aprofitant els escrits, descartant-ne molts i estirant el fil dels que més m’agradaven, vaig anar conformant el que va acabar sent el meu primer llibre, a mig camí del relat curt i la prosa poètica, com bé dius.
I a més, com deia abans, has escrit per als més joves i, habitualment, visites centres educatius. El teu primer llibre infantil es publica el 2020, Aigua. Voldria recuperar al jove que comença a llegir. Com arribes als llibres? Algun que et va marcar especialment?
No vaig ser mai un infant que sentís una passió desmesurada per llegir. Més aviat m’agradava escriure i, és clar, per aprendre’n havia de llegir. Copiava estructures d’històries clàssiques, les reescrivia, creava narracions alternatives… I així vaig entrar de ple en el procés creatiu.
De més petit, el pare sí que m’explicava els contes abans d’anar a dormir. Ho va fer durant una bona colla d’anys. I això m’apassionava, perquè s’establia una connexió molt bonica entre ell, jo i aquell moment, que era només nostre. Però el que recordo de tot allò és la passió d’explicar i escoltar, la màgia de l’entreteniment feta amb la veu, aquella petita plaça de retrobament d’imaginació i paraules.
Més endavant, ja d’adolescent, en plena militància política, vaig anar a parar a Manuel de Pedrolo, amb dos llibres que sí que em marcarien profundament la formació ideològica: Tocats pel foc i Acte de violència. Pedrolo és l’autor que, amb diferència, més m’agrada i més referència m’ha generat de la literatura catalana.
Ara que parlem dels anys d’infantesa, escriure per als infants no és tasca fàcil. Com t’enfrontes al procés de creació?
Potser ho tinc més fàcil perquè tinc dos fills petits: una de 8 anys, i un de 4 anys. Els llibres que he escrit per a infants abans els he provat amb ells. De fet, moltes de les històries que hi he explicat s’han anat modelant gràcies a ells.
Una de les meves obsessions és la d’actualitzar i modernitzar l’imaginari associat als contes. Tenim una cultura de tradició oral riquíssima, arreu del país hi ha històries increïbles, i la meva tasca ha sigut més la de recuperar-les, recompondre-les i redefinir-les, i no tant la d’inventar-ne.
En aquest sentit, properament, almenys això espero, publicaré un projecte on el motiu original de la comesa sí que és una història pròpia, una mescla de conte, obra de teatre i petit musical. No sé com sortirà, però diria que serà divertit!
Es cert que els contes i les rondalles estan ben presents als teus llibres, per exemple, a Contes catalans d’avui i de sempre (2021) i Llegendes i rondalles catalanes d’avui i de sempre (2022). Per què t’ha interessat tant aquest gènere literari?
Primer, hi ha un interès en la construcció nacional del nostre país, on la llengua hi té un paper fonamental, al meu entendre. Les rondalles tenen una mirada fantàstica, i connecten d’una manera més directa amb els més menuts, perquè absolutament tots estan predisposats a imaginar.
És un gènere que, a més, permet reivindicar el país sencer, perquè cada comarca té les seves rondalles, i és molt fàcil connectar-les, perquè comparteixen els mateixos codis literaris i, evidentment, una mateixa percepció de la realitat, que la determina la nostra llengua, i la nostra manera de ser homes i dones d’aquest món, que és sent homes i dones dels Països Catalans.
En aquest sentit, soc dels que considera que és necessari enfortir els lligams dels més joves amb la literatura i els llibres. Què en penses?
Cal fer-ho. En un context social on tot, pretesament, se’ns vol donar mastegat, la literatura incentiva el dubte, el coneixement i, per tant, el sentit crític. En l’era de la superficialitat, llegir sempre voldrà dir buscar la profunditat. I no podem permetre’ns la deixadesa d’obviar-ho.
Canviem de contrada. També has fet poesia. Si no estic equivocat arribes al poemes d’una forma també peculiar. Darrere de la primera filera de llibres de les prestatgeries de casa dels pares vas trobar un tresor…
Sí, una mica com la música, per accident, o també per curiositat. A la sala on els pares tenien la biblioteca de casa, un dia vaig descobrir que darrere dels toms de les enciclopèdies s’hi amagava una col·lecció dels grans poetes clàssics de la nostra literatura.
No vaig entendre fins al cap d’uns anys que allò també es podia cantar. I aleshores els dos mons es van unir quan vaig sentir que els cantaven Raimon, Llach, Maria del Mar Bonet…
Què és per a tu la poesia?
Tècnicament, és un repte, una mena de joc. Però també és la mescla perfecta de brevetat i intensitat. Darrere d’aquestes construccions literàries pràcticament sempre hi ha una voluntat fascinant de convertir allò personal en universal. I de buscar-hi la bellesa, sense fi.
No sempre s’aconsegueix, és clar. Aquesta és, segurament, la gràcia i l’horitzó de la pròpia poesia: no deixar de voler arribar-hi mai.
Aprofitant que parlem d’iniciació… Quin poeta recomanaries a algú que volgués començar a llegir poesia?
N’hi ha un que admiro molt, i que recomano sempre: en Roc Casagran. Hi comparteixo una bona amistat, amb en Roc! Em penso que la història el col·locarà com un dels grans poetes de la literatura catalana. És una meravella, llegir-lo. En tots els sentits. Pel seu domini de la tècnica, i per la facilitat que té a l’hora de fotografiar escenes emocionals, polítiques i socials.
Et sembla que parlem ara de la teua poesia?
Sí, és clar.
L’any 2016 es publica el teu primer poemari, Alè de taronja sencera. Em sembla un text molt lliure…
Vaig voler escriure, per primera vegada, resseguint els confins del gènere. Hi ha molt de vers lliure, com dius, però també un acostament tímid amb les estructures poètiques. Vaig descobrir la naturalitat, pels catalanoparlants, d’escriure en heptasíl·labs, i el múltiple encantament poètic dels cal·ligrames: per la idea que acullen, pel contingut i pel seu continent.
En el fons, les temàtiques de les meves poesies sempre són les mateixes, que són les mateixes de tota la història de la creació cultural, com els principis, i els finals. Ampliant la mirada, potser podríem parlar, genèricament, d’amor i de guerra.
I enguany has publicat Que avui sopem al carrer amb Sembra Llibres. No sé si compartiràs amb mi que la teua veu poètica és més madura i serena, potser perquè vius un moment així…
T’ho agraeixo! El cas és que, ja ens els darrers discos, he estudiat profundament el procés creatiu de la poesia. L’utilitzo per escriure cançons, i en els últims anys he procurat d’entendre’l i d’endinsar-m’hi, perquè m’interessa com a recurs literari, i perquè és dels elements culturals que més útils em semblen per a la creació de debat.
En aquest nou llibre hi ha, sobretot, construccions poètiques amb molt de respecte per la mètrica i per la rima, amb molt poc vers lliure, i el bagatge acumulat, personal i professional suposo que acaba sedimentant en la manera d’exposar i ordenar les temàtiques, també les idees.
Però vaja, segueixo relativament obsessionat a fotografiar els començaments i els acabaments, amb una certa tendència a enfortir el discurs de la protesta, perquè, com et deia abans, sempre m’ha semblat molt interessant generar aquest espai de qüestionament en el temps curt que dura una poesia.
El poemari s’estructura en dues parts diferenciades, però equilibrades al mateix temps, que formen un tot amb 50 poemes. M’agrada dir que ací es deixa veure clarament una doble mirada: la que mira cap endins i la que mira cap enfora.
Sí, és volgut, i separar-les em servia per equilibrar dues veus que es necessiten i s’alimenten constantment: l’emocional i la social, la individual i la col·lectiva. També, d’una forma més evident, m’anava bé per diferenciar una primera part del poemari, més dolça, que parla de l’experiència personal, de la paternitat, de l’univers relacional; i una segona part de més dura, que bressola una realitat més vinculada al carrer, a la identitat col·lectiva, a les reivindicacions socials…
El títol de la primera part no deixa lloc a dubtes, “Cap on el cor s’encamina”…
Són poemes que pretenen buscar un cert recolliment, utilitzant formes literàries amb tot el respecte per la mètrica i la rima. Aquí, potser s’intueix que la meva voluntat a l’hora d’escriure aquest primer bloc buscava un cert encantament. Hi fotografio, sobretot, imatges amb emoció cap a tot allò que estimo, també del nostre país.
“Si no vols pols”… Al llibre és el títol de la segona part…
Són peces reivindicatives, on no pretenc generar aquest sentiment de sorpresa, sinó alguna cosa més propera a la indignació i a la ràbia. Hi ha temàtiques més socials i econòmiques, hi reflexiono sobre els imperialismes, sobre el propi fet artístic, sobre la llengua…
Hi ha poemes amb estructures més clàssiques, però aquí busco trencar una mica la norma, utilitzant mètriques poc habituals, i sortir una mica de la pulcritud que a vegades imposa el mateix gènere literari.
Al llarg de la conversa ha quedat palès el teu compromís polític, social i nacional. De segur que és una obvietat, però voldria que acabàrem la conversa amb una reflexió sobre això. És la cultura una arma de militància?
Sí, sempre l’he entès així. Una eina, una ferramenta, útil per a la generació de debat, i per la construcció d’espais que operen el sentiment d’identitat i pertinença col·lectiva.
La cultura, o més ben dit la creació cultural, per si sola no és capaç de canviar absolutament res. Però si l’entenem com un element de construcció social, aleshores veiem, perquè la història ens ho demostra, que és una arma potentíssima que acompanya i engrandeix els moviments d’alliberament.
En el nostre país, on la llengua catalana es troba en una situació de regressió, i en moltes comarques ja de substitució lingüística, l’ús de la creació cultural des d’aquesta premissa encara pren més rellevància, ja que crea referents per a seguir utilitzant la nostra llengua, i perquè el seu ús social sigui cada cop major.
Cesk, ha estat un plaer compartir amb tu aquesta estona. Espere que hages gaudit.
Ha estat un plaer compartit.
