No hi ha cap mena de dubte. Àngels Castelló farà que parlar. La jove autora, nascuda al Camp de Mirra l’any 2001, va guanyar amb la seua primera novel·la, Pètal, el VIII Premi Carmelina Sánchez-Cutillas de Novel·la i Prosa Creativa d’Altea l’any passat.
Graduada en Estudis Literaris per la Universitat de Barcelona, ha cursat també el Diploma en Cultura, Lectura i Literatura per a Infants i Joves en la Universitat de València i realitza, actualment, el Màster de Patrimoni Textual i Humanitats Digitals.
Els darrers anys s’ha enfrontat al full en blanc i ha rebut diversos reconeixements com ara el Premi Sambori 2018 per “El perfum dels meus records” o el Premi Llegir de la Fundació Bromera 2021 per “Encabir la lectura”. Altrament, ha participat en el llibre col·lectiu Les filles de la nit i altres contes amb el relat “Eclipsi”.
També escriu assíduament al seu blog personal, Tempesta-Vida improvisada, una preciositat de pàgina en què obri les portes del seu cor i pensament a l’exterior fent servir Internet com a eina de comunicació i, ben especialment, una riquíssima prosa poètica, acurada i inspiradora. Ací ens parla de llibres i de literatura, de fruita i verdura, del món, de moments i de les coses petites, però no per això insignificants de la vida.
Parlem amb ella de literatura, de llibres i de la seua òpera prima.
Àngels, si em permets, faré una introducció, potser, un poc llarga: “Per escriure cal temps, molt de temps. Cal llegir, revisar, disgustar-se, descansar, nodrir-se, tenir dubtes, tornar a començar, entendre’s i desfilar-se a poc a poc a un mateix. S’han d’aprendre moltes coses. Soc d’aquelles persones que escriu perquè no ha de sobreviure. Quan escric se m’activa al cervell una repetició inacabable i intrusiva: ‘Eres privilegiada. Pots dedicar temps a escriure. El món es mou i tu escrius’”. Et sona, veritat?
No es pot obviar el fet que he llegit i he escrit perquè no tenia pressa. Ho havia de dir quan em van deixar un micròfon. És paradoxal: només els privilegiats es poden arriscar a provar sort escrivint per obtenir un resultat precari i tornar al món “de veritat”. I tant que hi ha rebuig cap als llibres. No tenen cap importància, és un passatemps que es pot substituir. Per què seguim escrivint?
Potser perquè necessitem expressar-nos i així ser lliures. Pense que cadascú deu tindre un motiu. Aquest fragment ens el vas abocar el dia que vas rebre el Premi Carmelina Sánchez-Cutillas a Altea. Això em fa preguntar-te què és per a tu la literatura.
És la vida sencera.
És un ésser abstracte que permet encaixar les cosetes del món. M’ha permés comunicar-me i comprendre una miqueta millor la quotidianitat. És bellesa i també és una part essencial del llenguatge. Crec que el que fem quan vivim és literatura.
I què creus que hauria de ser per a la societat?
Tot. No sé si se sap, però la literatura té valor cultural, té valor humà i té valor patrimonial. La literatura ens ha convertit en éssers socials. Es crea una màgia insòlita quan algú explica una història, hi ha un espai comú quan es narra o quan es recita. És testimoni. No sé si se sap, però la literatura ja forma part de la societat. Tenim por de dir literatura, d’atorgar-li valor, de reconéixer la seua presència.
Literatura és una paraula preciosa.
Ets una dona molt jove –24 anys– i tinc la impressió que els llibres t’han acompanyat al llarg de la teua vida
Vaig començar a llegir els contes que m’explicaven. Parlàvem molt, a casa. Després agafava els llibres i demanava que me’ls llegiren, me’ls aprenia de memòria i me’ls explicava mil vegades. A poc a poc m’he anat fent lectora. Hi va haver un moment de crisi: quan tenia “l’edat de llegir literatura juvenil” vaig decidir que jo això no, jo volia “novel·les per a adults”. Llegia sense entendre moltes coses, tenia bloquejos lectors, no m’agradaven ni uns llibres ni uns altres. No sé com me’n vaig recuperar, ara per fi soc lectora de literatura infantil i juvenil.
Podríem dir que és un procés d’aprenentatge, un recorregut també vital que fem al llarg de la nostra vida.
És dificilíssim ser lectora perquè perdre’s és molt fàcil. Anar sola a una biblioteca i anar provant fa molt romàntic, però no funciona així: la literatura és educació. Si no hem interioritzat la forma del conte, no podem entendre cap història, i si no juguem, no entenem la ficció. Així mateix, hem de tenir un bagatge d’essencials i eines d’interpretació. La lectura no és només agafar llibres sinó comprendre que es produeix una interrelació text-jo i que és significativa, no només a nivell individual sinó a nivell social.
És primordial encoratjar la canalla a llegir…
Per descomptat. Si no hagués passat per aquell procés vital, ara mateix no sabria per on començar, si no haguera tingut els contes, els jocs de paraules, els llibres que fullejava. I no entendria quasi res del món. Tampoc no sabria de què parlar perquè no veuria tantes coses com tantes coses que veig, no em semblarien dignes d’explicar les petiteses ni els somnis ni el que m’he imaginat mentre mirava una branca d’un arbre. Els éssers humans se’m farien bola. Em faria bola jo mateixa.
Com que parlem de jocs, te’n propose un. Vull que sigues tu la que et faces la pregunta següent. No cal concretar-la. Digues el que vulgues sobre literatura, llibres, lectura o del que consideres. T’abelleix?
I tant que sí.
Parlem sobre llegir?
Amén –ho dic així, tot i que soc ateu. Endavant.
A mi em sorgeix el dubte mentre estic llegint. Em ve un flaix d’ansietat que em recorda les infinites coses que tinc per fer i, malgrat tot, llig. D’una banda, la importància de l’oci s’ha destruït. Però, el temps destinat a la lectura i, en general, a la literatura —si no t’hi dediques— em sembla que està perdent el valor cultural que pot tenir, per exemple, anar a un museu. On rau el distanciament de la literatura i la cultura? Pot tenir a veure amb la manca de l’educació literària, la qual evidencia la presència de l’elit i de la inaccessibilitat popular i la incapacitat de generar un imaginari i d’entendre la presència de les identitats en les obres?
És una bona pregunta i no tinc una resposta concreta. De segur, són molts els factors que provoquen aquest distanciament. On veig molt d’imaginari –i és una lloança– és al teu blog, Tempesta-Vida improvisada. He de reconèixer que em sembla una meravella…
Que bé, gràcies! És el lloc on escric com vull. Jo escric sempre, tinc mil milions de notes i de textos breus entre els fulls i els post-it i les llibretes. Fa uns anys vaig decidir que crearia un blog i de tant en tant hi pujaria alguna cosa. És un espai per a qui tinga curiositat per saber com escric i un espai per a mi: hi escric sense pressió, sense llargada mínima ni màxima, sense requisits temàtics, sense ningú més que jo.
He trobat altres espais oberts d’escriptura lliure. Un dels primers que vaig descobrir va ser el blog de Shaudin Melgar-Foraster i, a poc a poc, he trobat una xarxa de gent que escriu perquè gaudeix escrivint i llegint-se. El fet que es troben en la xarxa no implica que seran pàgines conegudes ni que seran atractives ni accessibles per a molta gent. Però ets conscient que escrius per a un públic, i que quedarà allí. És allò que tries ensenyar.
I parlant del que escrius, crec que cal ara fer alguna referència a Pètal, amb què vas guanyar el Premi de Novel·la d’Altea Carmelina Sánchez-Cutillas. Què va suposar per a tu?
Em va fer molta il·lusió. Me’n farà sempre. És un premi molt bonic: un homenatge a una escriptora genial, una edició molt cuidada, una reivindicació de l’escriptura en valencià. A mi m’ha permés entrar en aquest trosset del món del llibre.
Ara no em sent tan intrusa quan dic que m’agrada escriure, ni em sent malament per haver dedicat tantes hores a un ofici sense expectatives de supervivència, ni haver suspés exàmens perquè estava enganxada a un llibre. He fet bé de prioritzar la literatura en tots els seus àmbits. Arrossegue hores de son pendents i maletes carregadíssimes.
I vull escriure més. Perquè és fantàstic i perquè em permet dir. L’escriptura és desesperació, adrenalina, hiperactivitat, eufòria, cansament; i mentrestant ortografia i encaixar frases. Abans d’escriure em pense que és impossible, però ara hi ha la meua novel·la impresa i he d’afrontar-ho. Vull escriure més però quina pressió, ara. Després d’un dia o de dos dies sense escriure comence a patir per si he perdut la pràctica. Quan escric, però no funciona, em pense que tot el que he escrit fins ara ha sigut una casualitat, o que potser ja se m’ha gastat.
El premi ha suposat molta, molta emoció i un patiment afegit. Com l’escriptura.
Parlant de patir, el llibre que comença amb una mort que, potser, és una forma de patir, o no. Què representa aquesta mort?
M’agrada començar les històries per la part interessant. Una mort és significativa, sobretot la mort d’algú que no sabem ni qui és, per què s’ha mort, si és bo que s’haja mort. Llegim el personatge des de Caterina, ella tampoc no acaba d’entendre aquesta mort però sap que és substancial.
Des de la mort del cosí es desfila la història i comencen a passar coses. Així que sobretot representa l’inici. Si és l’inici, no te’n pots desfer. Malgrat que siga d’aquella gent que serà oblidada. És tan important un personatge que mor. Fa l’efecte que en la literatura es poden destruir les vides tenint en compte només l’ortografia i la coherència, però cal anar amb més delicadesa que en la vida. Les històries són sensibles. Pètal és una història devastada per la mort.
La meua consciència encara se sent endeutada. El vull pensar més, aquest personatge. Si està en la primera frase, almenys ho llegirà tothom que agafe el llibre. Ara ho confesse: no he canviat mai l’inici.
Està Caterina i moltes més. Pètal és una polifonia de veus, sobretot femenines.
I que viuen soles i que sustenten el món. Són vides de les quals se sap poc, de les quals es pot imaginar moltíssim, però en què a penes ens parem a pensar. De les cases d’elles només se’n veuen les façanes i de les vides, el que comenten quan estan al carrer. El poble s’exhaureix sense elles, són noms, són passos al carrer, són converses.
He dedicat el llibre a les meues iaies. Totes elles coneixen la convivència amb la solitud sota la superfície de somriures i de fer la compra. Han aprés a cuidar del món sencer i és insuficient la literatura per tenir cura d’elles. Són discretes, no se sap massa bé el que senten, ni el que pensen, ni el que fan. A La guerra no té cara de dona, deia alguna cosa així, que en primera instància no expliquen la seua història. A Pètal les històries de cadascuna, les de les intimitats, es troben dins de casa, dins del silenci, dins d’elles.
Ara que fas la referència a Svetlana Aleksiévich –autora de La guerra no té cara de dona–, creus que estem davant d’un exèrcit de dones amb vides frustrades?
Anaven fent i desfent i notaven coses que no els encaixaven; la solitud és la perspectiva que ho capgira tot. Identificar la frustració és difícil i potser tampoc tenien massa clar on s’havia d’arribar. Potser ni s’han trobat ni s’han assegut per mirar-se. No han tingut ni temps ni han tingut com fer-ho. I fan i desfan mentre noten coses que no els encaixen. Cadascuna de les vides conté el desencant de la consciència. I, alhora, no tenen totes les paraules per entendre’s. La frustració és infinita i cal conviure-hi.
Les vides de Pètal, fins i tot dins de la història, ens poden passar desapercebudes. De fet, fins que no vaig començar a redactar-les no me n’havia adonat, d’aquestes tristeses. Són personatges amb vides que s’intueixen i ja està. Si es posen sobre la taula, les vides estan fetes de trames i subtrames; la frustració és un dels elements que no es pot ocultar quan comences a llegir-les.
I entre elles, Caterina. Què pots dir-nos d’ella?
És la millor. I és moltes altres coses. És un personatge amb el qual m’he obsessionat. Viu en un poble, en una casa, menja a poc a poc, obri les finestres de matí. Caterina té pors i una consciència immensa de si mateixa.
He conviscut amb aquest personatge i m’he sentit angoixada moltíssimes vegades. Però és tan addictiva, tan impossible de retenir: té el seu món per davant de tot. Per a mi ha sigut un honor accedir a sa casa i al que pensa i al que s’imagina. Jo mateixa no l’he entés moltes vegades, però l’he observat i li he fet preguntes que no m’ha respost i he dit: bé, és així com ho entén ella, és així com fa comprensible l’embull d’emocions de dins del cap.
Ha viscut molts més anys que jo i per això l’he hagut d’escoltar abans d’escriure-la. Els lectors l’haurien d’escoltar mentre la lligen. Jo puc parlar d’ella i puc dir el que li agrada menjar i quin és el primer gest que fa quan es desperta, però no serveix de res si no l’escolten a ella de veritat. Em vaig plantejar si voldria una abraçada. No necessita cap abraçada.
Hi ha milers de records que no s’estan quiets. Caterina és original i els agafa i els regira i hi torna i no els deixa fluir al seu aire i s’hi capfica. Caterina és un jo molt present que escomet una tasca titànica: abastar tot el que és teu des de dins de casa.
Em pense que Caterina no es pot definir amb les paraules sinó amb la història.
I la casa, que és un personatge més. Femení, clar.
La casa va començar a dir, s’havia convertit en personatge. És espai i és entitat. La casa i Caterina conviuen. Aquesta relació implica l’evolució d’ambdues. Vaig passar molt de temps buscant l’antagonista i gairebé se’m menja. La casa ha sigut hermètica, es comunicava a través de detalls que havia de recol·lectar i filar. És austera i el plànol sembla desorganitzat; té pols i escletxes, finestres i finestrons, mobles alts, una cadira i un balancí.
La intimitat és vertiginosa. Hi ha tota la càrrega emocional. A casa es concentren tots els pensaments i tothom de dins i tothom de fora. Dins de casa, els records s’esperen, pots passar fora molt de temps, quan hi tornes encara hi estan. L’espai i els objectes t’han xuclat una miqueta cada vegada que hi has passat per davant. La intimitat és aquell jo que s’ha quedat dins de les parets, del terra, dels llençols.
La solitud torna a casa. Ixes al carrer i fas allò i t’entretens preparant el dinar, però la solitud torna. És una casa que conté tot el que he sabut d’aquesta història. Tot el que he vist, ho he vist allí.
La solitud, tan present a les planes del llibre. Per què? Què representa?
És la cosa menys simbòlica de totes. Com si l’haguera apegat directament des del món. Hi va haver algun moment en què em vaig adonar que tot el món tenia solitud, i pots ser feliç i ser moltes coses, però estàs sola.
Llegint he trobat moltes solituds molt ben explicades: Agota Kristof, Gloria Fuertes, Dubravka Ugrešić, em venen ara al cap. M’he adonat que la solitud no té cap antònim.
De vegades m’assec i pense en la solitud de cadascun dels personatges: cadascuna es mereix una novel·la i una impotència infinita. He explicat una història que no és ni de bon tros suficient per parlar de tota la solitud del món, ni tan sols per parlar de tota la solitud que sent Caterina, Anna, el cosí. La solitud és infinita i, com que la veig i me la imagine i la sent, era imprescindible escriure-la.
La solitud es pot gestionar molt malament. Potser no te’n sortiràs. No hi ha ningú que la veja ni que s’atrevisca a entrar-hi. És perillosíssima. També és molt difícil d’explicar. Vaig trobar una història i una protagonista fantàstica. Les històries són més importants que les definicions.
Crec que haurem d’anar acabant. Et sembla?
Tot té un final.
Et pregunte com a autora: Què pretens transmetre als lectors amb el llibre?
En primer lloc, vull que els agrade llegir-lo. Tinc curiositat per saber què s’entén, per saber què en pensen, per saber què passa amb les històries quan es presenten en societat. Estic ansiosa per saber-ho tot.
Tant de bo troben alguna cosa que els diga que ha valgut la pena llegir-lo. Pètal conté moltes coses humanes, les vull exposar, i si se’n parla, quina emoció, quina emoció si hi ha empatia o més o menys. El que vull transmetre, per damunt de tot, és la història que he escrit.
Tinc la sensació que els dones molta importància als conceptes. A ta casa l’autoritat màxima és l’enciclopèdia?
Sí absolut. No és el primeríssim recurs, però en els debats familiars es consulta l’enciclopèdia perquè hi torne a haver concòrdia. És un ritual: s’agafa el volum, es troba la pàgina, algú llegeix i la resta escolten. Això és l’autoritat.
Ho imaginava.
O potser ho sabies.
És possible. Siga com siga, una abraçada, Àngels. Gràcies per tot.
A tu, per la conversa.
