No sé si teniu activada la funció del predictor de text —o com es digui— en el vostre WhatsApp. Si la hi teniu, ben probablement, alguna vegada us deu haver jugat una mala passada. A mi, sí. No tan greu —no sé si “greu” és l’adjectiu més adequat— com la que li va jugar a la meva amiga Berta, ja fa una pila d’anys. Bé, de fet, no va ser ni amb el WhatsApp, però sí per culpa dels telèfons mòbils. Berta, que va ser lectora de català al Queen Mary College de la Universitat de Londres quan jo ho era a Oxford, em va contar que va venir una vegada a València per falles —és gironina. Òbviament, s’ho va passar molt bé i va conèixer molta gent, entre la qual sembla que hi va haver un valencianet que li va fer gràcia. Va demanar el número de telèfon del noi a una amiga i aquesta es va equivocar de persona. El cas és que, pensant que es posava en contacte amb un altre, Berta es va llençar a escriure-li un SMS. El resultat de l’error són molts viatges Girona-València-Girona, gairebé vint anys de matrimoni i tres fills, un gos i un periquito.
la primera edició del Diccionario da Lingua Galega de la Real Academia Galega i l’Instituto da Lingua Galega definia el 1990 carallo com a “órgano xenial masculino”. No em direu que no és una definició ben genial
Vaja, que l’error pot ser molt productiu i això és aplicable a la lletra impresa i, per extensió, a la literatura. Permeteu-me’n uns quants exemples. Em contava Manolo Puga, el lector de gallec amb qui compartia despatx a la Universitat d’Oxford, i m’ho demostrava volum en mà, que la primera edició del Diccionario da Lingua Galega de la Real Academia Galega i l’Instituto da Lingua Galega definia el 1990 carallo com a “órgano xenial masculino”. No em direu que no és una definició ben genial. L’entrada completa —l’he comprovada per si la memòria em fallava— diu:
carallos. m. Órgano xenial masculino. obs. É unha palabra de uso popular. sin. picha, pixa, pirola (populares), pene (culta). // interx. 2. Emprégase na fala popular para manifestar sorpresa, dor, etc. ¡Carallo, vaia golpe!
No sé què és millor, si la definició, la llista de sinònims, distribuïts entre formes populars i forma culta, o l’exemple de l’ús com a interjecció. En aquesta mateixa línia, crec que el Butlletí Oficial de l’Estat ha publicat més d’una vegada “Consejo General del Joder Judicial”, que permet unes interpretacions d’allò més suggeridores, sobretot si considerem la seva actuació dels darrers anys, i jo mateix he escrit en algun paper oficial —juro per la cosa més sagrada que ho he fet sense cap mala intenció, que ha estat una errada i que procuraré encaridament que no torni a passar— “Conselleria d’Obres Púbiques i Urbanisme”, que potser són unes obres amb un excés d’urbanitat…, o d’humanitat, però ben interessants, en tot cas.
crec que el Butlletí Oficial de l’Estat ha publicat més d’una vegada “Consejo General del Joder Judicial”, que permet unes interpretacions
Una de les errates de la nostra literatura que a mi més m’agrada només és localitzable perquè l’autor —no de l’errata sinó del text original— ens l’explica en tornar a publicar el llibre en què apareix. Quan el 1987 Joan Fuster accedeix sense gran entusiasme —la matisació és seva— a aplegar part de la seva poesia en Set llibres de versos, a més del pròleg, que us recomano que llegiu, hi incorpora una extensa nota per encapçalar Escrit per al silenci, un poemari de 1954. Us la reprodueixo completa perquè —crec que ja ho he dit en algun altre lloc— a Fuster sempre és millor citar-lo que parafrasejar-lo:
En un dels poemes d’aquest llibre, inesperadament, vaig trobar la col·laboració involuntària del linotipista. Jo havia escrit: “Jo t’inventava noms o altres carícies”. Innocent de mi —era sincer en dir-ho—, pensava que podia “inventar” noms i carícies, i no, les carícies eren les de sempre, i també els noms. Però el linotipista, en comptes de “Jo t’inventava”, va posar “Jo t’intentava”. El “Jo t’intentava” resulta penosament cacofònic; tanmateix, s’obre a unes eventualitats semàntiques més atractives. “Jo t’intentava noms o altres carícies” és un vers francament bonic. No és meu: és una errada tipogràfica. “Intentar noms…” No és igual “intentar” que “inventar”…
Efectivament, és un vers francament bonic. Em pregunto quants versos “francament bonics” són el resultat de “col·laboracions involuntàries” de linotipistes, de mecanògrafs, de copistes… Si jo mateix m’he equivocat unes quantes vegades en transcriure el text anterior i l’he hagut de repassar amb calma per corregir-lo, no vull ni pensar la d’errades que deuen haver comès els monjos que, avorrits al seu escriptori, es dedicaven a fer còpies manuscrites d’obres que potser ni entenien: supressions, addicions, repeticions, versos canviats de lloc… De localitzar tots aquests errors comparant còpies d’un mateix original solen viure, de fet, els doctes editors de textos medievals.
sense cap mala intenció, que ha estat una errada i que procuraré encaridament que no torni a passar— “Conselleria d’Obres Púbiques i Urbanisme”, que potser són unes obres amb un excés d’urbanitat…, o d’humanitat
De ben segur, la quantitat deu ser innombrable i, a més a més, la majoria d’errates deuen ser il·localitzables, sobretot perquè la gent no se’n sol adonar i si se n’adona i l’errata ha produït un text millor, qui la confessarà? Em sembla que la sinceritat de Fuster no deu ser la cosa més habitual. Per cert, sempre m’ha fet l’efecte que, possiblement de manera inconscient, Lluís Llach redueix la velocitat de la dicció quan canta aquesta part del vers. O potser no és tan inconscient i aquest alentiment és una manera d’incorporar a la cançó —el poema pertany a “Criatura dolcíssima”— la nota explicativa de Fuster. Ah! En un passatge de la meva tesi doctoral, precisament citant Fuster, vaig escriure don Dios en lloc de con Dios: us deixo a vosaltres les interpretacions psicoanalítiques.
I, per acabar, us vull comentar l’anècdota que hi ha darrere dels mots que donen títol a aquest ratlles. Explicava a un bon amic un fet que m’havia resultat relativament excepcional —el fet en si importa poc— i ell em va contestar, per remarcar l’excepcionalitat, “Llit entre cards”. Tot d’una ho va corregir: “Llir”. El meu amic tenia en ment, sens dubte, el senyal amorós marquià, però a mi l’errada em va despertar tot un seguit de pensaments no del tot confessables. No em direu que la imatge no és potent. M’he imaginat ajagut en un llit situat en un camp ple de cards. Posats a imaginar, hi estava ben acompanyat, òbviament, la temperatura era perfecta, corria una brisa magnífica i les sensacions eren insuperables. Crec que els mots —i la imatge, tornem-hi— donen per a bastir un bon poema, o un conte o una novel·la. Si un dia l’escric, ho faré sense demanar permís al meu amic i sense reconèixer-li’n els drets d’autor. Al capdavall, vull pensar que, com que han estat el resultat d’una conversa entre tots dos, també són una mica meus. De moment, l’errada m’ha donat per a escriure aquest article.
