Lentament, Eduard Girbal Jaume (1881-1947) es va fent un lloc en l’imaginari dels lectors. Molt a poc a poc, això sí. Vull dir que, a banda que encara no el puguem considerar definitivament instal·lat en el cànon, amb tots els honors que li corresponen, el fet és que una gran part de lectors que, per formació i interessos, ja haurien de dubtar si comencen a llegir-lo, la veritat és que encara no el coneixen ni de sentides. Potser –o més aviat, segur– el suport mediàtic i la projecció pública de què disposa la nostra literatura, en el seu conjunt, tampoc no permet anar més de pressa.
Per dir-ho en poques paraules, podríem discutir per a aquest autor una posició igual, o comparable, a Narcís Oller, a Víctor Català, a Joaquim Ruyra o a Marià Vayreda. És a dir: un lloc entre els millors narradors del seu temps, que ara mateix encara no li han reconegut, ni de bon tros. De fet, exagere dient “del seu temps”: tota aquella il·lustre nòmina li eren poc o molt anteriors, però compartia amb ells –llevat de Ruyra– l’animadversió amb els noucentistes. Ben corresposta, per cert. I aquestes actituds tenien conseqüències: literàries i editorials. Com a dissident, va ser ignorat i obviat molt llargament. Fins a extrems del tot ridículs. Ridículament injustos, vull dir.
I encara com, des de començament d’aquest segle, disposem dels seus llibres, després que havien passat dècades fora de l’abast dels lectors. El mèrit correspon a Edicions de 1984, que, en un esforç sostingut, l’ha tornat a posar en circulació: L’estrella amb cua (2005), La tragèdia de cal Pere Llarg (2006), Oratjol de la Serra (2011), La reencarnació de la matèria (2020). Caldrà reconèixer-los-ho. Estar-los agraïts per la tenacitat, per la coherència, per la convicció amb què hi han actuat al llarg d’una vintena d’anys. Una dada sobre les resistències amb què han topat en aquest llarg camí és el fet que, de La tragèdia de cal Pere Llarg –la que a mi em sembla la millor narració de Girbal Jaume– no se n’ha fet una segona edició fins al 2022: setze anys després de la primera.
L’aventura editorial té també noms propis: Agnès Prats i Enric Casasses han treballat sobre els textos, han tingut cura de les edicions, han defensat l’operació. Aquesta descoberta ha tingut fins i tot, un detall de petita llegenda literària. L’aventura va començar a partir d’una lectura atenta del Quadern gris. El senyor Enric Casasses s’hi va aturar en un passatge en què Josep Pla dona notícia d’una conversa amb el doctor Borralleras, l’any 1919, que entre altres coses li deia: “Quan les coses d’ara es posin una mica en ordre, Girbal serà l’escriptor més representatiu d’una determinada tendència literària, equivocada probablement.” Tenint en compte, però, la poca tendència de Josep Pla a l’exactitud, aneu a saber què pensava el senyor Borralleras realment d’Eduard Girbal Jaume. El fet és que sí que devien parlar-ne entre ells. O almenys Josep Pla va creure que Girbal Jaume tenia prou interés per a implicar-hi un opinador tan il·lustre. Borralleras, president de la tertúlia de l’Ateneu, era un personatge molt considerable: el primer lector convençut i reconegut de Proust a Barcelona, entre molts altres mèrits. Per tant, Girbal Jaume devia tindre un interés evident. Això va ser, diuen, la primera espurna que va produir la curiositat d’Enric Casasses i la descoberta que se’n va seguir. Podria ser.
orfe des dels quinze anys, Eduard Girbal Jaume va ser acollit o adoptat per uns familiars seus d’Alacant, on va viure fins a la majoria d’edat: més o menys entre el 1895 i el 1900
Entre les poques notícies biogràfiques de què disposem sobre aquest autor tan ignorat, en vull destacar una, que té un cert rendiment literari: orfe des dels quinze anys, Eduard Girbal Jaume va ser acollit o adoptat per uns familiars seus d’Alacant, on va viure fins a la majoria d’edat: més o menys entre el 1895 i el 1900. En aquella edat, tan decisiva en qualsevol biografia, això l’havia de marcar d’alguna manera.
En la seua obra, –no molt extensa, almenys pel que fa a l’editada i accessible–, hi ha una certa presència de valencians, però de valencians de Barcelona: el proletari desesperat, el pistoler a disposició d’alguna organització obrerista, el pas per Alacant com a porta de fugida de delinqüents cap a Alger, a l’altra banda de la mar, o l’encant eròtic de les fadrines del Maestrat que servien en cases bones de la ciutat; de tot això en podia parlar sense haver-se mogut mai de Barcelona. No oblidem que a primeries de segle XX, hi havia censats a la ciutat vora un 10% de valencians.
De la seua etapa alacantina, en tota l’obra de Girbal Jaume, només hi he sabut trobar un cas evident, de relleu innegable, en què el record, l’experiència viscuda, l’influx de l’ambient cultural que va trobar en aquella ciutat, li proporciona un material literari ben estimable:
En certa ocasió, quan jo era infant, quan jo era molt petit encara, havien promogut molt rebombori unes troballes arqueològiques fetes a Elx o a Dénia o a Xàvia (sic), si no m’erro. Entre els objectes desenterrats i descrits hi havia, i n’era la peça principal, un cap de dona, fos en bronzo, a gran tamany, de dobles proporcions que les naturals… un cap, segons sentia-dir-se, que venia a ser quatre vegades més gros que el d’un de nosaltres. Qui hi veia i descomptava la representació d’una divinitat, d’una deessa pagana; qui hi volia endevinar una reina, una heroïna, una sacerdotessa… Que si era estricta i pròpiament ibèrica; que si en puritat no podia admetre-la per tal; se deien la mar de coses i de cosasses que el meu pare –Déu l’hagi perdonat!–, que no era, certament, un tros d’ase com son fill, comentava i discutia, amb els amics de la seva corda, amb perfídia i entusiasme (p 255-256).
“Entusiasme”: en aquest paràgraf de La tragèdia de cal Pere Llarg, Eduard Girbal no hi exagera gens. Una onada persistent d’entusiasme arqueològic va recórrer el Migjorn valencià a cavall dels segles XIX i XX. Pensem que, justament els anys que va viure a Alacant, es va produir la troballa de la Reina Mora, més tard coneguda, ja instal·lada al Louvre, com a Dama d’Elx. Va ser un entusiasme ciutadà que va afectar molt més enllà dels cercles d’especialistes. És el mateix entusiasme que trobem, trenta o quaranta anys després a Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas: el majordom del seu avi, el mateix avi i un senyor estranger, que tornaven a casa carregats d’una excavació a Calp, damunt “uns fulls de diari vell sobre la taula”:
abocaren la càrrega dels saquets. Quan la polseguera que es va moure s’aquietava, deixant-se caure lentament sobre els mobles i sobre nosaltres, vam veure tota la taula plena d’escurada d’argila feta miques i péntols, i barrejades amb l’escurada unes monedes de coure brutes de terra i de verdet, unes monedes més velles que un qüè (…) Van començar la tria de les troballes i les ficaven fent muntonets a les vores del diari, i mon avi li deia a l’altre senyor professor i aquest li deia al meu avi il·lustre amic, però els dos s’havien oblidat del sopar engrescats com estaven amb tot allò (p 188-189).
L’avi de la narradora-protagonista, Francesc Martínez, té precisament, entre altres atributs, aquest de col·leccionista d’antiguitats, bibliogràfiques i arqueològiques, que contribueixen a caracteritzar-lo poderosament. Va ser, sens dubte, en els seus interessos intel·lectuals, un home del seu temps.
heu de llegir-li La tragèdia de cal Pere Llarg, –si encara no ho heu fet–, la protagonista de la qual, Custòdia de nom, realment tràgica, no podem deixar de considerar una resposta –una canonada– a La Ben Plantada del senyor Ors
El “cap de dona” de bronze que s’empesca el senyor Girbal Jaume, ens resulta hiperbòlic: era “de dobles proporcions que les naturals”, i en volum “venia a ser quatre vegades més gros que el d’un de nosaltres”. No cal dir que ni al sud del País Valencià –ni en la més gran part del món– una escultura així no s’ha trobat mai. És d’una existència purament literària. Això, no cal dir que no té gens d’importància. El que en té, però, és l’ús que en fa Girbal Jaume: d’aquell ambient d’admiració per uns éssers fabulosos, deesses, reines, heroïnes, sacerdotesses, trobades en recerques misterioses, que travessaven l’actualitat d’Alacant recordada de la seua primera joventut, n’extrau un recurs, una imatge que li permet una maniobra literària potent, reixida; i no cal dir que, per raons òbvies, no la comentarem ara i ací.
No li declararem el joc, al senyor Girbal Jaume. Perquè heu de llegir-li La tragèdia de cal Pere Llarg –si encara no ho heu fet–, la protagonista de la qual, Custòdia de nom, realment tràgica, no podem deixar de considerar una resposta –una canonada– a La Ben Plantada del senyor Ors. I això, a banda de la lectura prou satisfactòria en si, no deixa de ser un al·licient afegit. Des d’un punt de vista més o menys noucentista, les peripècies de la Custòdia devien deixar ben coents els seus lectors.
Tenim una història literària més divertida del que ens pensem.
