En un viatge de cap a cap de la nostra geografia, ha presentat la crua realitat d’uns trinquets que, com una metàfora del país que habitem, resten abandonats, esbaldregats, oblidats i sense perspectiva de futur.
Fa temps que vinc seguint la proposta literària de Sergi Durbà. L’autor, entre més, d’El cant de les granotes, la seua novel·la més reexida i Premi de Narrativa Vila d’Almassora, ha anat construint una obra de fonda exposició cívica que no fa sinó mostrar la seua preocupació, quan no decepció, per una forma de viure, i un país, el nostre, que fa dies que va perdent les seues essències més reconegudes. La llengua, els costums, la memòria col·lectiva dels valencians i les valencianes, estan desapareixent davant de nosaltres i Sergi no es resigna a ser un mer espectador passiu o acomodatici. És des d’aquesta perspectiva que atrapa els lectors i les lectores. La seua denúncia, diguem-ho així, amb un valor literari inqüestionable i la formulació ètica que l’embolcalla, ens interpel·la a la reflexió contínua i a la representació dels nostres problemes com a societat.
Setze trinquets que per diferents motius deixaren de ser aptes per a la pràctica esportiva i a hores d’ara presenten un aspecte decadent.
El passat novembre, seguint el deixant de les seues propostes, vaig acostar-me fins al Saló de Graus de la facultat d’Educació Física de la Universitat de València per assistir a la presentació del seu últim llibre: Trinquets trencats, publicat per la Càtedra de Pilota i Edicions del Bullent. I és que una de les preocupacions, de les passions, que alteren l’esperit del nostre escriptor és la pilota valenciana, sens dubte, la representació esportiva més genuïna de la nostra matèria nacional. Ja en són uns quants els escrits en què Sergi afronta els ressorts més peculiars de la pilota. És material que domina i li agrada dir-hi la seua amb l’autoritat que dona la vocació. Aquesta vegada, en un viatge de cap a cap de la nostra geografia, ha presentat la crua realitat d’uns trinquets que, com una metàfora del país que habitem, resten abandonats, esbaldregats, oblidats i sense perspectiva de futur.
Cada capítol és un seguit de ferides, restades i rebots que van des de l’aportació personal fins a l’anècdota sucosa, sense oblidar la referència literària o històrica que contextualitza la presència del trinquet en aquella població.
Sergi Durbà ens ofereix, amb la seua ploma agusada per l’experiència, el retrat de setze trinquets que per diferents motius deixaren de ser aptes per a la pràctica esportiva i a hores d’ara presenten un aspecte decadent. Sense caure en la nostàlgia o la mera contemplació espiritual de la desfeta, cada capítol és un seguit de ferides, restades i rebots que van des de l’aportació personal fins a l’anècdota sucosa, sense oblidar la referència literària o històrica que contextualitza la presència del trinquet en aquella població. La veu dels propietaris, d’antics jugadors, de desafiaments guardats en la memòria dels aficionats, han quedat enganxats a les muralles dels trinquets oblidats com cartells als quals Sergi ha tractar de traure la pols a través de la claredat de les seues línies. Trinquets trencats explica una obrada tan gran a peu de camp que fa d’aquest llibre un dels més reconeguts en la seua matèria i alhora enlaira el nostre autor amb una prosa neta, desvetlladora i qualificada.
