Acaba d’aparéixer en català La llengua del Tercer Reich. LTI. Apunts d’un filòleg. La traducció l’ha fet Lola Fígols, gràcies a la qual ja hem pogut llegir en català autors com l’activista afroamericana Angela Y. Devis, l’assagista Khoei Saito o clàssics com Jürgen Habermas o Erich Maria Remarque.
El llibre no podia arribar en un moment més oportú en què l’extrema dreta s’estén com una taca d’oli pel món gràcies, en bona part, a l’hàbil manipulació que del llenguatge n’han fet els seus líders i de com l’han normalitzat els mitjans de comunicació i xarxes socials.
No hi ha cap dubte que l’ús del llenguatge pot ajudar a guanyar guerres –almenys en el terreny d’allò simbòlic– o bé assuavir la seua imatge de destrucció convertint-les en simples operacions militars, quirúrgiques, necessàries, políticament justificables. L’ús del llenguatge pot també demonitzar l’adversari i exagerar-ne la perillositat fent plausibles decisions judicials a fi d’aniquilar-lo. Ho hem vist molt recentment en la invasió russa d’Ucraïna, en la legitimació de la desproporcionada i brutal resposta d’Israel a l’atac sofert per Hamàs, en la persecució contra l’independentisme català o en les maniobres tosques per part del bloc reaccionari per a impedir la formació d’un govern progressista de coalició a Espanya.
Tot plegat, tal i com va argumentar Klemperer, a l’Alemanya nazi el llenguatge va servir per a la implantació del seu règim totalitari de terror i, també –ho vam saber després– per a encobrir el genocidi de milions de jueus i d’altres persones considerades enemigues de l’Estat.
El nazisme adulterant el significant de moltes paraules, capgirant-les en funció dels seus propòsits proselitistes i de dominació, va crear una autèntica neollengua on el mot “heroisme” va convertir-se en una autèntica clau de volta i en una teranyina per a la mentalitat de les joves generacions
El nazisme adulterant el significant de moltes paraules, capgirant-les en funció dels seus propòsits proselitistes i de dominació, va crear una autèntica neollengua on el mot “heroisme” va convertir-se en una autèntica clau de volta i en una teranyina per a la mentalitat de les joves generacions alemanyes de l’època. “L’heroisme”, però, escriu, “no només consisteix a ser valent i jugar-se la vida. Això ho pot fer qualsevol pinxo i qualsevol delinqüent. Originàriament, l’heroi és qui du a terme actes a favor de la humanitat. Una guerra de conquista no té res a veure amb l’heroisme, i encara amb tantes atrocitats com la de Hitler”.
És també una llengua, assegura el pensador, que expressa la por que es té de “la persona pensant i de l’odi al pensament”.
En les notes que escriu a l’edició alemanya la historiadora i experta en el nazisme, Elke Fröhlich, recorda que Kemplerer basant-se en la tesi del romanista i hispanista Karl Vossler, segons la qual els fenòmens lingüístics són una expressió de l’esperit, “va desenvolupar la seva idea clau: ‘El llenguatge és revelador’”. Segons Fröhlich, el filòleg va concebre el seu llibre com un “llibre educatiu” que “havia de provocar una desintoxicació lingüística, una purificació del llenguatge, que considerava equivalent a la desnazificació”. Per a Klemperer, recorda la historiadora, aquest va ser el llibre més difícil de la seua vida.
Klemperer (Landsberg an der Warthe, 1881-Dresden, 1960), d’origen jueu, va ser periodista, filòsof i filòleg i va exercir com a professor a la Universitat Tècnica de Dresden. Quan el nazisme va pujar al poder, Klemperer va ser expulsat de la universitat sent ja catedràtic i just quan es disposava a treballar en un estudi sobre la Il·lustració francesa. El seu matrimoni amb una “ària”, Eva Schemmler, li va evitar la deportació a un camp d’extermini però no la reclusió en una Judenhaus, així com l’obligació de treballar com a obrer en una fàbrica en condicions d’esclavitud. A més, va haver de patir els constants escorcolls i maltractaments de la Gestapo.
Entre 1945 i 1946 Klemperer es va dedicar a estudiar el llenguatge del nazisme a partir de l’anàlisi dels discursos de Hitler, de llibres, publicacions i fins i tot de les converses de la gent del seu entorn. L’origen d’aquest treball cal trobar-lo en la redacció dels diaris que Klemperer va començar el 1933
Entre 1945 i 1946 Klemperer es va dedicar a estudiar el llenguatge del nazisme a partir de l’anàlisi dels discursos de Hitler, de llibres, publicacions i fins i tot de les converses de la gent del seu entorn. L’origen d’aquest treball cal trobar-lo en la redacció dels diaris que Klemperer va començar el 1933, publicats tardanament i que són un testimoni de les atrocitats del nazisme.
El llibre va veure la llum el 1947 a l’Alemanya ocupada pels soviètics, abans que el russos no aplicaren una rigorosa censura en el context de la Guerra Freda, i es va convertir en un llibre de culte en la RDA.
Fins a la data del llibre se n’han tret trenta-dues edicions sense comptar les publicades a l’estranger o l’audiollibre per a cecs de l’any 1996, tal com assenyala Fröhlic.
La historiadora afirma que és possible que les noves generacions tornin a veure aquesta obra de Klemperer com una obra infravalorada i que hi troben noves respostes a les seues preguntes concretes. “Així passa, diu, amb les obres d’art que desafien una i altra vegada les generacions al llarg de les dècades i els segles. En els seus apunts de filòleg, Klemperer va aconseguir la proesa de plasmar el nacionalsocialisme en la seva quotidianitat cruel, de manera tan esgarrifosa com cruel, de manera tan esgarrifosa com autèntica, en una obra d’un nivell literari que fa empal·lidir qualsevol llibre d’història”.
“En general”, afegeix Fröhlic, es tracta sense dubte d’un importantíssim document humain i, en particular, és també un salvavides en temps de desesperança”.
