Els que em seguiu en aquestes pàgines virtuals deveu recordar que fa uns mesos vaig assistir, en representació de l’Anglo-Catalan Society, al congrés commemoratiu dels cinquanta anys de la fundació de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes a Cambridge. En vaig fer una crònica en què us comentava que el programa contenia una sèrie de conferències que servien per a fer una panoràmica de l’evolució de la recerca en diferents especialitats filològiques referides a la llengua i la literatura catalanes. Si n’he de destacar dues, una ha de ser la que el venerat professor Joan Veny, amb els seus noranta anys, va fer sobre dialectologia catalana: impressionant. L’altra, precisament, la del professor Antoni Ferrando, que va parlar d’història de la llengua catalana. Sentir un professor que d’alguna manera ha determinat la teva trajectòria acadèmica —crec que aquesta afirmació la signarien estols de llicenciats en filologia catalana per la Universitat de València i, encara, d’altres universitats— és tot un plaer, sobretot si t’adones que és un pou de saviesa atent a la més mínima publicació sobre el tema que domina, encara que acabi de sortir de la impremta.
És el mateix que demostra en les investigacions que compila en Fabra, Moll i Sanchis Guarner. La construcció d’una llengua moderna de cultura des de la diversitat, publicat inicialment el 2018 per celebrar l’Any Pompeu Fabra, en commemoració dels 150 anys del naixement del lingüista responsable de codificar i normativitzar el català modern. Posteriorment, Ferrando, catedràtic emèrit de filologia catalana de la Universitat de València, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i expresident de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, en va preparar una segona edició, actualitzada i amb uns índexs ben útils, que és la que jo tinc a les mans. Per cert, en les primeres pàgines trobareu una presentació que signen els directors generals de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, el Govern de les Illes Balears i la Generalitat Valenciana. Com han canviat les coses: avui aquesta presentació seria impensable.
El llibre se centra —el títol és ben transparent— en la figura cabdal de Pompeu Fabra com a codificador de la llengua catalana, però va més enllà, perquè també insisteix en la seva dimensió cívica i política, que defineix inequívocament:
La visió integradora de la codificació lingüística elaborada per Fabra és indestriable del seu compromís per la reunificació cultural de les terres de llengua catalana. No debades la concebé com un procés de “nacionalització” lingüística.
La figura de Fabra és complementada perfectament, i així ens ho fa veure Ferrando, pels lingüistes que van servir de pont per a fer arribar la seva tasca normativitzadora a les Illes Balears i al País Valencia: Francesc de Borja Moll i Manuel Sanchis Guarner, respectivament. A més a més, Ferrando considera tant el mestratge previ d’escriptors com ara Marià Aguiló, Jacint Verdaguer o Teodor Llorente com les aportacions posteriors, en clau valenciana, dels gramàtics Carles Salvador o Josep Giner.
un llibre escrit des del País Valencià, amb la perspectiva d’un lingüista que es mira el conjunt de la llengua amb ulls valencians —això no és una crítica ni positiva ni negativa: és una mera constatació
Els treballs —que són el resultat de recerca publicada entre 1995 i 2018— es presenten reorganitzats en deu capítols que abasten des d’una anàlisi de la dimensió nacional del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, el 1906, que serveix com a marc previ de la feina de reconstrucció de la llengua nacional que emprèn Pompeu Fabra, als idearis idiomàtics de Manuel Sanchis Guarner o Joan Fuster. Hi ha també una repassada als contactes que Pompeu Fabra va mantenir amb el País Valencià i a la presència dels dialectes en la seva obra o un extens estudi de l’occitanisme des del punt de vista valencià. És un llibre escrit des del País Valencià, amb la perspectiva d’un lingüista que es mira el conjunt de la llengua amb ulls valencians —això no és una crítica ni positiva ni negativa: és una mera constatació—, però amb la unitat lingüística, i jo diria que nacional, com a àmbit suprem de referència. Per això mateix, alguns dels capítols examinen la norma lingüística al País Valencià des de la conquesta de Jaume I o el desplegament i la consolidació de les Normes de Castelló.
Com que els articles han estat redactats en moments diferents, hi ha passatges i informacions que inevitablement es repeteixen. El fet no resultarà estrident si ens veiem els textos amb la independència amb què van ser redactats i publicats en primera instància, però crec que no hauria estat sobrer d’haver-los reformulats lleugerament en el procés d’edició d’aquest aplec. En aquest mateix sentit, també les referències bibliogràfiques s’haurien d’haver adaptat al llibre, perquè hi ha casos en què es remet a articles que formen part del volum però que apareixen referenciades com si fossin una publicació externa. O, en la mateixa línia, trobem algun esdeveniment “recent” que té més de vint-i-cinc anys. Tot plegat, aquests petits peròs no deixen de ser detalls insignificants detectats per un lector entre primmirat, perepunyetes i torracollons, peccata minuta davant una obra que no em puc estar de qualificar d’extremadament generosa en l’esforç investigador i, en general, encertadíssima en l’anàlisi, presentada amb una prosa que, malgrat la complexitat que poden arribar a tenir els aspectes estudiats, sempre resulta molt agradable de llegir i s’alinea en la tradició del nostre millor assaig acadèmic.
sovint em fa l’efecte que poden haver passat cent o dos-cents anys però sembla que res no ha canviat o, si ha canviat, hem anat a pitjor
Deixeu-me dir com a reflexió final estrictament personal i quasi entre parèntesis que, quan llegeixo informació sobre la situació filologicoidentitària del català al País Valencià, sovint em fa l’efecte que poden haver passat cent o dos-cents anys però sembla que res no ha canviat o, si ha canviat, hem anat a pitjor. Necessitava dir-ho, però no m’agradaria que penséssiu que és el missatge que transmet aquest llibre. Jo diria que Antoni Ferrando és un home optimista que encara veu motius per a l’esperança. Esperem que tingui raó.
Per cert, quin regal més tendre és incloure el nom dels fills en alguns dels exemples. Em recorda com un altre professor de la facultat, també extremadament estimat, ens feia analitzar sintàcticament oracions que solien començar amb un “La meva xicota, Roser…”. Obviaré dir que havíem de fer servir alguna de les múltiples versions de la gramàtica generativa de Chomsky com a marc teòric.
