Una altra manera de llegir Maria Beneyto
Si hi ha dues paraules que defineixen Maria Beneyto (València, 1920-2011) són “vocació i decisió”. L’escriptora valenciana sempre tingué clar que volia dedicar-se a la literatura: “Des de l’any 1941, Beneyto dona mostres d’una inqüestionable ambició literària que la porta a fer tot el que calga per a veure els seus poemes publicats”, assegura Carme Manuel. És a dir, escrigué cartes a amics i coneguts, editors, periodistes, estudiosos. Maria Beneyto “va remoure cel i terra per saltar al món literari amb Canción olvidada (1947), un llibre de versos, òpera prima, del qual després l’autora renegaria, tractant-lo com una provatura de jove, un “librito de adolescencia”. Així ho comentava Manuel durant la presentació fa unes setmanes a València de l’àlbum Maria Beneyto, Una veu desnugada en la Postguerra, coordinat per Maria Lacueva i publicat pel PEN Català i l’editorial Onada.
Durant molts anys, Beneyto, jugant a fer-se la vergonyosa, insistí que el llibre l’havia fet publicat la seua mare a manera de sorpresa, i sense que ella en sabés res. No obstant això, les recerques més recents han posat en evidència que l’escriptora valenciana tingué des de ben jove l’ambició d’endinsar-se de ple dret en el món de la literatura de postguerra. Tanmateix, Beneyto insistia en entrevistes, algunes ja en el segle XXI, que no s’havia endinsat en la literatura fins a la dècada dels cinquanta i sempre per una escletxa, plena de pors.
Cert és que el seu autodidactisme i la falta d’una formació acadèmica la van fer sentir-se tímida i insegura, i que, d’alguna manera, li generaren la sensació “de no tenir el dret a pertànyer als cercles literaris de l’època, formats gairebé exclusivament per homes”. Davant de tot això, apunta Antònia Massanet: “La poesia d’alguna manera la salvà i li permeté evadir-se dels passatges més tristos de la seva infància i joventut, de la fam, de la repressió política i de l’horrible silenci d’aquells anys, atès que li donà veu, però el seu autodidactisme la va fer sentir una intrusa tota la vida”.
Aquella “intrusa”, que argumentava que la poesia li sortia de forma innata, vivia amb una mirada poètica que la travessava, “sentia la poesia en mi, sense saber el que era. I l’escrivia com si algú en l’interior me la dictés”, deia Beneyto. Aquella intrusa era i seria la millor poeta valenciana del segle XX, com apuntava Max Aub quan retornà el 1969 incidentalment a València des de Mèxic i anotà en el seu diari de viatge, La gallina ciega: “¿Desde cuándo no han tenido en Valencia un poeta de este aliento? No les importa. No es razón para callarlo, aunque ella no diga nada”.
L’Any Beneyto: la recuperació del seu llegat
Així les coses, i després de tants parèntesis i silencis, el 2025 Maria Beneyto fou nomenada Escriptora de l’Any per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), i la seua personalitat, però també la seua obra, han tornat a estar presents. Fruit d’aquesta commemoració, les reedicions recents, la publicació de poemes inèdits i narracions que havien restat en el calaix o en l’arxiu, i algunes exposicions importants, congressos, jornades, articles, monogràfics, àlbums, còmics i diversos materials didàctics. A més, s’ha traduït El riu ve crescut al català, a càrrec de Carme Manuel, i una selecció de la seua poesia a l’anglés, Learning to Howl. Selected poems of Maria Beneyto, per part de Paul Scott Derrick. Fins i tot, i com a ressò d’aquesta presència, escriu Maria Lacueva, “els seus versos han sonat en vídeos de TikTok, on es reciten els seus poemes, i les protestes per la nefasta gestió de la barrancada de 2024 s’han reapropiat d’un dels seus títols, ‘El poble ve crescut’”.
Si d’alguna cosa han de servir les commemoracions, és per tal de recuperar i divulgar l’obra i el sentit de qui l’escriu, per (re)llegir-la amb la perspectiva del temps, sense aïllar-la del seu moment històric ni d’unes circumstàncies íntimes i emocionals, sentimentals si voleu, que en el cas de Maria Beneyto van marcar la seua obra i la seua persona. Sense tot això, no es pot entendre o s’entén menys i pitjor l’obra d’una escriptora vibrant i vitalista, decidida a fer d’ella una veu literària, no tant per vanitat —una poca n’hi hauria, com en tots els creadors—, sinó per la necessitat d’expressió pròpia, de construir una veu literària, de dir-ne la seua i estar present, en la mesura del possible — l’època no ho posava fàcil a una dona valenciana que escrivia, a més, tant en castellà com en català— en el panorama literari del moment.
Lluny de mitificar l’escriptora, les múltiples lectures venen a concloure la complexitat de la seua personalitat, i de les circumstàncies sota les quals va escriure, un mar on es trobava sovint navegant en “soledat”: “On sou, amigues? / On és la flor dels vostres cants nascuda? / Soc sola ací, sola en la mar per sempre?”, escriuria en Ratlles a l’aire (1956). I en aquesta línia ha treballat l’AVL i tot el conjunt d’aportacions fetes a la relectura i la difusió de l’obra de l’escriptora valenciana, les quals mostren una obra que encara avui ens interpel·la, en especial el seu llegat poètic. Una vegada més, l’engranatge cultural valencià ha funcionat, malgrat tot i contra tots els presagis, i en unes condicions polítiques ben adverses.
