La dimissió de Mónica Oltra ha sacsejat el tauler polític valencià. La fins ara vicepresidenta del Consell deixà la setmana passada tots els seus càrrecs institucionals després de la seua imputació pel suposat encobriment dels abusos sexuals comesos pel seu exmarit a una menor sota la tutela de la Generalitat. L’origen de la causa: una denúncia de l’extrema dreta.
El jutge emèrit del Tribunal Suprem, José Antonio Martín Pallín, acaba de publicar La guerra de los jueces (La Catarata, 2022), un assaig que recull alguns casos de lawfare (guerra judicial) a l’estat espanyol. Davant del cas d’Oltra, l’exmagistrat considera que no encaixa dins del lawfare, però no dubta a afirmar que els delictes dels quals acusen la líder de Compromís estan «poc acreditats» i defensa que previsiblement serà absolta.
Què és el lawfare i quines conseqüències està tenint a l’Estat espanyol?
És un fenomen no únicament espanyol. També està ocorrent en altres indrets del món. En l’àmbit internacional, els més greus els trobem a Amèrica Llatina: al Brasil, amb Lula Da Silva, a Bolívia, amb Evo Morales, i a l’Equador, amb Correa. El que està passant a Espanya amb la guerra judicial, tret d’excepcions com Polònia i Hongria, no ocorre a la resta de la Unió Europea. Ací el problema ve de lluny, amb alguns precedents com el cas Atutxa i d’altres, però s’ha incrementat a partir de la formació del govern de coalició progressista del PSOE i Unides Podem a l’Estat i, molt abans, es va posar en marxa amb les iniciatives independentistes d’Artur Mas fins al procés contra els polítics catalans. Llavors, es tracta de barrejar les intervencions judicials amb una determinada visió política.
La dreta i l’extrema dreta estan guanyant als tribunals el que no guanyen a les urnes?
Doncs en alguns casos, sí. Ho intenten. També cal ser realistes: a les urnes hi ha una tendència a tot Europa d’auge de la dreta i l’extrema dreta. En el nostre cas, costa distingir la dreta extrema de l’extrema dreta espanyoles. Hi ha una clara tendència que s’ha posat de manifest, una vegada més, amb els recents resultats a Andalusia. Els jutges, pel que fa a la reacció davant el procés sobiranista català i en casos com la gestió de la pandèmia, han assumit un activisme amb la finalitat de desgastar el govern i proporcionar arguments i munició política a l’oposició.
Vosté va ser dels pocs jutges que va alçar la veu contra la guerra judicial contra els líders independentistes catalans. Ha tingut algun cost per a vosté mantindre aquesta posició?
En l’àmbit personal, cap. Participe habitualment en ràdios catalanes i a TV3. Ací, a Madrid, pot ser que algun mitjà de comunicació amb què col·labore haja restringit les meues participacions al mínim. Però no únicament pel tema català, que ara ja està una mica apartat, sinó també pel tema de la inviolabilitat del rei. Fora d’això, quan vaig pel carrer és molt satisfactori el que em diu la gent. Ja estic acostumat a estes alçades a afrontar coses que ja vaig suportar durant el franquisme i que no em faran ara arrere.
A Madrid no convencen els seus arguments amb la qüestió del procés?
No, en absolut. Fa poc, però, en una entrevista que em feren sobre el procés en un canal de YouTube, vaig rebre reaccions molt positives, d’entendre que una cosa és oposar-se ―tal com jo m’hi opose― a la independència unilateral i una altra, admetre que tot això puga ser delicte i comportar una condemna de 13 anys de presó. Alguna gent ja comença a entendre-ho.
Mónica Oltra ha fet bé dimitint?
El cas de Mónica Oltra, per les seues característiques, és molt delicat. No és habitual que en la llarga trajectòria judicial de polítics a Espanya hi haja hagut casos d’abusos a menors, que una institució tutelar actuara d’eixa manera davant d’un cas així. La vicepresidenta Oltra tenia damunt la taula un greu problema i l’ha afrontat malament. Si ens trobàrem davant dels albors, de l’obertura, de la investigació, jo diria que ni Mónica Oltra ni cap polític hauria de dimitir. Però, clar, és que la instrucció ja havia avançat molt. El mateix jutge instructor ho diu en la seua exposició: que ja havia interrogat tretze funcionaris dels serveis socials i va arribar a la conclusió que no podia avançar si no investigava la vicepresidenta que, a més de ser responsable de la tutela dels menors, es donava la malaurada circumstància que era la dona de l’acusat pels abusos.
El que és racional, i que s’haguera fet en qualsevol altre país europeu, és dir: «jo m’aparte temporalment, no vull perjudicar el partit i el govern del qual forme part». Jo, no com altres, m’he llegit l’exposició raonada del Ministeri Fiscal, i amb eixes dades, tot aconsellava que es retirara. Cal forçar molt el dret penal per condemnar Mónica Oltra. I això li proporciona una situació privilegiada políticament. Ha dimitit tard i malament. No l’aconsellaren bé els seus companys de partit, perquè si ella ix absolta, pot aconseguir molta rendibilitat política en les pròximes eleccions del 2023.
L’informe de la fiscal que acusa Oltra parla de «indicis plurals» i reconeix que no existeix «cap prova directa» que sustente l’acusació. Tot i això, l’escrit és molt contundent. L’ha sorprés?
En principi, per a una acusació i per a una condemna calen indicis molt contundents. I ahí juguen molt les dates. Perquè, clar, no poden fer-se suposicions. «És que, com que era el seu marit, havia de saber-ho». Doncs la conclusió més lògica és la contrària: com ha de contar-li el marit a la dona que està abusant d’una menor?
Ací el que ha passat és que els directors de la institució ―no Mónica Oltra― cometen l’error imperdonable de no haver avisat el GRUME (Grup de Menors de la Policia Judicial) i a la Fiscalia de Menors en el moment en què es produeixen eixos fets. Per exemple, l’informe que desacredita la menor, segurament es va fer a petició de la policia i la fiscalia. Que siga cert o no, no ho sé. Però ara té l’aparença que es tracta d’un informe fet per a exculpar el marit d’Oltra. Si eixe informe s’haguera fet en el seu moment, quan tocava, ara tindria una altra interpretació o un altre sentit.
Creu que serà absolta?
Jo pense que sí. Amb el material que jo he llegit, sí. Si hi ha alguna documentació en la instrucció que desconeixem, potser canviava d’opinió. Amb l’informe de Fiscalia, hi ha fonaments suficients per a defensar una tesi absolutòria. Els delictes dels quals acusen Oltra [prevaricació, abandonament de menors i omissió del deure de denunciar delictes] no estan gaire acreditats. Omissió del deure de denunciar delictes i prevaricació, alhora… Es fa difícil. Estaríem, en tot cas, davant d’un sol fet. A més, l’acusen de prevaricació verbal, de donar una ordre verbalment, i això en el dret penal és molt perillós. Sé que hi ha jurisprudència, però el normal és que les administracions funcionen documentalment. És més: està previst que quan un superior dona una ordre verbal a un funcionari, ha de donar-se per escrit per tal d’acomplir-la.
Oltra, en la roda de premsa per la seua dimissió, situava el seu cas amb els de Vicky Rosell i Alberto Rodríguez, com un cas més de lawfare. Hi està d’acord?
Aquest cas té unes característiques i vessants totalment distintes que s’aparten del lawfare. En el tema d’Alberto Rodríguez, per exemple, hi ha dos magistrats del Tribunal Suprem que diuen que l’han condemnat sense proves.
I com es pot diferenciar un cas de lawfare d’un que no ho és?
El cas d’Alberto Rodríguez, de les amenaces a Meritxell Batet, de la persecució reiterada a Pablo Iglesias, de les 47 denúncies contra el president Sánchez acusant-lo d’homicida imprudent per la pandèmia, tot el que ha succeït al voltant de l’estat d’alarma… Això és lawfare! Per favor, no desvirtuem la qüestió fixant-nos en el cas de Mónica Oltra, que és molt únic i singular.
Des de Compromís denuncien que Ayuso, tot i les proves pel suposat tracte de favor al seu germà, no haja estat imputada i, en canvi, Oltra, sense cap prova, sí. Què en pensa?
El cas del germà d’Ayuso em crida l’atenció. No el conec amb profunditat. Però estic convençut que si en comptes de tractar-se del germà d’Ayuso, del PP, es tractara del germà d’un membre de Podemos, les perspectives judicials canviarien.
La Fiscalia demana 9 anys de presó per a 14 joves antifeixistes de Pego (Marina Alta) per protestar contra un grup de nazis que van acudir al poble. Cap dels nazis va ser identificat ni detingut. Què ocorre a Espanya amb la justícia i l’extrema dreta?
Estem davant d’un cas de lawfare molt semblant al cas Altsasu. Hi ha una tendència perillosa que desprestigia i dona falta de credibilitat als jutges quan s’observen estes diferències de tracte. El cas Altsasu és un cas paradigmàtic de lawfare, que no deixà de ser una discussió en un bar, i que no passava de tractar-se d’un delicte de faltes, que és considerat un acte terrorista. Amb aquest nivell d’acarnissament, el més probable és que al Tribunal d’Estrasburg tiren avall la sentència. El mateix passà amb els CDR [Comité de Defensa de la República] a Catalunya. Poden haver-hi desordres públics, però no se’ls pot equiparar a actes terroristes. Tot açò està passant i preocupa. I part del llibre el dedique a això.
Com es pot evitar la pena de seure en una banqueta com a acusat, tot i ser posteriorment absolt?
L’objectiu prioritari és «caçar» el polític i eliminar-lo. Si no es pot, també és rendible posar-lo en una situació de denúncia, acusació o investigació perquè els mitjans de comunicació afins proporcionen una munició política per a transmetre la idea, com a mínim, de sospita de cara a la societat. Els que utilitzen el lawfare i els qui es presten a ell tenen un doble propòsit: eliminar mitjançant inhabilitacions l’enemic polític ―cas Torra, per exemple― o posar-lo en evidència durant el procés judicial encara que finalment siga absolt: a Podemos l’han absolt com 30 vegades del delicte de finançament il·legal, però ves tu a convéncer la gent d’això…
Creu que cal demanar responsabilitats als jutges en estos casos on es destrossa una carrera política sense que hi haja conseqüències?
Inqüestionablement, ho diu la Constitució, els jutges en són responsables i tenen instruments jurídics suficients que la llei els atorga per a rebutjar denúncies i querelles de pla. Però no ho fan. O els és més còmode o són més proclius a donar pas a estes coses encara que tinguen poca consistència, per donar material mediàtic. És el que ha passat amb l’autorització del delegat del govern de Madrid a la manifestació del 8-M de 2020, dies abans de la declaració de la pandèmia: la denúncia ha donat molt de joc en l’arena política i mediàtica i finalment ha estat arxivada. Açò és el lawfare, açò és molt preocupant, i cal denunciar-ho i corregir-ho.
