Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
Sol Picó (Alcoi,1967), coreògrafa i ballarina, ha trepitjat molts escenaris arreu del món. Des de fa molts anys viu a Barcelona, on va fundar la seua companyia: Picó Companyia de Dansa, el 1993. Tanmateix, Sol no ha deixat mai de venir al País Valencià, tant per raons professionals com personals.
Sol Picó es va iniciar en la dansa quan era una xiqueta de sis anys, i amb el temps es va diplomar en dansa clàssica i espanyola paral·lelament. Aviat, però, va descobrir el món de la dansa contemporània en el qual s’ha trobat sempre molt a gust i on ha aprofundit i investigat durant dècades entre Barcelona, París i Nova York, les tres «ciutats clau en el meu aprenentatge professional, però sobretot personal», com ella ha dit en ocasions.
Les tres danses: clàssica, espanyola i contemporània, junt amb el flamenc, s’entrellacen i es deixen sentir en la seua tasca com a coreògrafa i ballarina dins de l’expressió més contemporània de la dansa. Amb la seua companyia ha investigat i ha creat nombrosos espectacles i han viatjat, tècnics i ballarins, per més de quaranta països.
Sobre l’escenari, siga d’un teatre o al bell mig del carrer, Sol Picó és enèrgica i vibrant, encomana força i mostra precisió, caràcter, talent, poesia i elegància. En els seus espectacles hi ha un component de festivitat omnipresent, espurnejant sempre de manera diferent segons les produccions, que acaba transmetent-nos una sensació d’espontaneïtat, tot i que darrere hi ha la mestria d’una tècnica impecable. Petita com és, quan puja a escena es torna gegant amb el seu potencial creatiu, i encara més quan es posa flamenca i puja sobre les puntes (de les sabatilles). Investigant i fusionant la dansa clàssica i el flamenc, Sol Picó ha desenvolupat un flamenc amb puntes que, com ella diu «sense pretendre-ho, s’ha convertit en el meu segell personal que alguns anomenen un llenguatge propi». A més, Sol Picó no és només un referent per a la dansa, també ha col·laborat amb el món del teatre, com ara l’homenatge a les dones de Fassbinder, suggerit per l’actriu Maru Valdivieso i que va titular Petra, la dona aranya i el putot de l’abella Maia.
Però tot no és el moment de la funció en què veiem la ballarina sota el focus, també hi ha la realitat darrere de l’escenari. Hi ha un equip humà al seu càrrec, compromisos a complir, reptes. Molt a pagar i gestionar, subvencions que demanar, d’altres que no arriben. Un malson de gestió. Tot això també està darrere de Sol Picó. I no sempre ha sigut fàcil. Ella, però, una valenciana valenta, plena d’art i talent, és una dona que no s’ha rendit ni en els moments més durs perquè quan han arribat les crisis —i el sector de les arts escèniques és un dels que més ha patit— ella ha remuntat, i quan s’ha lesionat, també ha remuntat.
Un degoteig de premis des del 2002, amb deu premis MAX de les Arts escèniques, premis del públic i el premi Nacional de dansa de la Generalitat de Catalunya i del Ministeri de Cultura, han reconegut i valorat el seu treball i la seua dedicació a la dansa. El 2019 va rebre, a més, l’Alta Distinció 9 d’Octubre al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana.
Ens trobem a Barcelona, a l’espai La Piconera, on Sol Picó assaja amb la seua companyia. Un espai gran, de dues altures, on es respira moviment, art i esforç. Els estudis de dansa són llocs màgics perquè s’hi cou allò que després veurem sobre l’escenari com per art de màgia, si bé són, en gran part, hores i hores de treball, de tornar a provar, de matisar, de lligar moviments i expressió, de dedicació. I al final, màgia!
Durant una estona parlem de dansa, de ser dones, del nostre país, i em fa sentir com a casa, amb aquest somriure acollidor que té i una naturalitat que ho amara tot des del primer moment.
moments més durs | Erin Bassa
Vostè va eixir de casa ben jove, veritat?
Sí, vaig deixar Alcoi als dèsset anys. Eren anys en què jo volia seguir ballant però el meu pare volia que fera una carrera paral·lelament a estudiar dansa. Vaig començar a estudiar Informació i Turisme, al mateix temps que estudiava contemporani a l’escola en València de la companyia Ananda Dansa amb Rosàngeles Valls i professors que ballaven a la companyia. Jo venia del clàssic i allà vaig començar a ballar contemporani i allò va ser important per a mi. Després vaig intentar entrar en l’Institut del Teatre, a Barcelona, i no m’hi van acceptar, i el meu pare em va dir que continuara estudiant. Aleshores em van becar en La Fàbrica, un espai de dansa per on passaven professors de tot arreu del món de tècnica clàssica i contemporània. I vaig començar a treballar com a coreògrafa amb el grup Los Rinos i allò va ser un abans i un després perquè viatjàvem pel món, i a partir d’ací vaig començar a fer performances amb objectes simbòlics, com ara talons d’agulla, màscares mexicanes, espases… I més tard vaig anar a parar a Nova York, on vaig estar-m’hi un any estudiant. En tornar de Nova York vaig fer una de les meues coreografies més conegudes: Bésame el Cactus, i allò va ser una empenta clau per a mi, fins que vaig passar a ser Companyia Resident al Teatre Nacional, i allò va ser la meua consolidació i vaig començar a viatjar amb la meua companyia per tot el món.
Sol, ¿vostè pensava de jove que arribaria tan lluny?
La veritat és que jo sent que encara em queden molts coes per fer. [Somriu i respira]. La pena és que potser algunes no podré fer-les. Ja no podré conquistar segons quines places, almenys no com a ballarina, però com a coreògrafa potser sí. En aquest terreny trobe que encara em queda camí a recórrer.
Tot i que n’ha fet molt, de camí.
Sí, i també tinc sentiment de satisfacció, però s’ajunten tots dos sentiments alhora: de satisfacció i de frustració. Aquesta és una carrera realment dura i jo ho he apostat tot a la meua persona i al meu cos. És cert que he treballat molt com a coreògrafa, però sempre he estat dintre dels espectacles, ballant, i això suposa molt de desgast, i trobe que aquest desgast no és proporcional al que he pogut aconseguir. He portat i porto un ritme molt salvatge i el meu cos em parla. És un desgast fort i em queda aquesta confusió: tant que has invertit i encara tants llocs per conquistar! Clar que tinc un puntet de satisfacció, però hi ha alguna cosa que no acaba d’estar bé. I sempre que em pose davant d’una obra estic tremolant. No per desconfiança, sinó per tot el que m’exigisc: fer-ho perfecte.
¿Era quasi impossible fer carrera en la dansa des de València?
Potser ara ha canviat una mica, però en aquell moment era imprescindible eixir de València. Crec que tota persona que tinga l’oportunitat de viatjar fora per poder aprendre i tornar després, ha de fer-ho. Eixir i tornar és important, marxar és enriquidor, molt. Jo recomanaria als joves eixir i fins i tot tenir un any sabàtic per repensar què volen fer. I com a ballarins, eixir, conèixer i tenir experiència i tornar i, potser, muntar una companyia pròpia a ta casa. Tingues en compte que jo vinc d’Alcoi, i allà quan jo començava et miraven estrany quan ballaves. El meu primer salt va ser a València, i el segon, a Barcelona. Amb el temps tot ha canviat molt i a Alcoi m’han valorat i estimat molt i m’han contractat tots els espectacles possibles, tot el que feia, el més estrany també, independentment del color polític que hi haguera en aquell moment, sempre m’hi han donat suport i m’han reconegut.
I avui. ¿Ho tenen millor els ballarins i coreògrafs valencians?
València ha millorat molt aquests darrers anys. La situació política viscuda recentment va fer massa mal. Els anys bons de Dansa València en què ens ajuntàvem moltes companyies i ens relacionàvem entre tots han desaparegut. Allò era «canyella fina». Hi havia una explosió de dansa contemporània en aquells moments a València. Ara reviu una mica, amb moments diferents, però també vitals. Trobe que està millorant, en comparació amb el que hem viscut durant certa època fosca.
plumas» | May Circus
¿On troba la inspiració Sol Picó?
La inspiració per a crear la trobe a la vida diària, tot em causa curiositat i qualsevol situació quotidiana és un possible punt de partida per a una primera improvisació: temes com el gènere, la immigració, el fracàs, el poder o experiències humanes com la por, l’amor i el desamor. Sobretot trobe la inspiració de la necessitat de contar coses, d’explicar, de comunicar-me amb el món a través del moviment, que és com jo em sé comunicar. Jo balle més que parle. Cada dia a l’aula estic movent-me, i vaig trobant. Pose una música i comence a buscar de quina manera puc dir segons què amb el cos, com puc parlar de certes coses amb el cos, de coses que em preocupen i que m’agrada parlar-ne.
L’èxit crea vertigen?
Després d’estrenar Bésame el cactus, com que havia agradat tant i havia generat tantes expectatives, vaig sentir por d’enfrontar-me de nou al ball, perquè allò de ballar entre cactus havia estat molt fort i calia continuar trobant espectacles amb força, i aleshores vaig crear El llac de les mosques perquè en aquesta professió toca renovar-se, treure’s les motxilles i seguir buscant coses noves a cada espectacle.
Tot i aquesta empenta i voluntat, també hi ha hagut moments ben durs, imagine.
Quan vam fer Les memòries d’una puça vam viure un moment de crisi i de canvi: eren temps durs i no sabíem si tancaríem o no la companyia. Teníem un sentiment d’obscuritat i no sabíem com remuntar. I el dia de l’estrena, damunt, em vaig trencar el genoll.
El genoll que inspirà el documental de Susanna Barranco, Amb el cor al genoll.
Em va petar el genoll en plena temporada alta, a Girona, el dia de l’estrena. Vam començar l’espectacle i als cinc minuts vaig fer un salt, res d’extraordinari, i al caure del salt vaig sentit un dolor, una cosa bastant absurda, i no obstant això, vaig decidir seguir ballant. En un moment vaig parar l’espectacle un segon i vaig dir que m’havia fet mal, però que continuaríem, i vaig sentir que la gent pensava que potser era una de les meues bromes. I aquella nit va ser també un punt de partença.
Sol, vostè també ha compartit el seu art i experiència fent classes de dansa: hi ha una retroalimentació entre la faceta creativa i la pedagògica?
He donat moltes classes i en un moment donat ja no podia més. He ensenyat balls de saló a Perpinyà, he fet cursos a la Sala Escalante de València, classes de dansa a Dinamarca, a Itàlia, i vaig haver de parar una mica. Recentment, però, m’hi he reconciliat i ara imparteixo classes en un Màster en Creació Teatral dirigit per Juan Mayorga a la Universitat Carles III de Madrid. Per a mi fer classes de dansa implica una responsabilitat extraordinària perquè has d’aconseguir que t’entenguen, que comprenguen què estàs fent i com, i poder comunicar-ho bé, tot això, et demana molta energia. I sovint em demane: què puc aportar jo a la gent que ve a estudiar amb mi? Crec que encara hauria de saber més, de practicar més. Necessites molta energia i empatia per a ensenyar dansa i de vegades tinc la sensació que no en sé suficient. Sé que per a molta gent no és així, que pensen que és suficient el que jo tinc, però per a mi no, jo em demane molt.
Exigent vostè!
Segurament sí, i ara en fer-me gran em costa encara més i necessite veure molt clar què els ensenye i com.
Vostè ha actuat tant dins d’una sala com en espectacles de carrer. ¿Què li agrada més?
Són dos mons diferents. El carrer exigeix molta energia i concentració. És un món inquietant i excitant perquè mentre tu balles continuen passant coses al teu voltant: gent que hi passeja, gent que arriba i gent que se’n va, sirenes d’ambulàncies o de policia que passen de lluny… Recordo una vegada [i riu mentre ho conta] que un gos es va ficar al mig de l’espectacle i intentava mossegar-me. Al carrer pot passar de tot i tot allò és ben viu i estimulant, és un risc continu. Hem fet molts espectacles plovent, com aquell darrer bolo amb Amor Diesel, després d’hores de muntatge i les excavadores. El carrer és dur, exigent, sense camerinos, escalfant darrere d’un arbre i actuant en circumstàncies ben variades. El teatre, en canvi, és un lloc molt còmode i té una màgia poderosa.
Tot una aventura actuar al carrer…
Sí, hem viscut autèntiques aventures com aquella vegada a Taiwan en què havíem d’actuar i es va posar un núvol sobre la ciutat i no va parar de ploure en dies de manera alarmant i tot estava paralitzat. Nosaltres érem quinze persones en gira, havíem dut l’escenografia per vaixell, havíem estat cinc nits muntant i desmuntant, i finalment vam aconseguir fer l’espectacle.
¿Quins han estat els seus grans mestres i referents en el món de la dansa?
No molts, però si n’he d’esmentar algun, sens dubte, la companyia d’El Quebec La La La Human Steps, que van estar en escena des del 1980 fins al 2015, una companyia amb un llenguatge coreogràfic i uns ballarins que es mouen sobre l’escenari amb força i rapidesa. Els vaig veure al Mercat de les Flors de Barcelona i em van agradar molt pel seu treball tècnic, físic i energètic. Els vaig trobar inspiradors. I també intèrprets com ara Silvie Guillem, gent del meu voltant que m’inspira i m’han donat les ganes i l’energia de fer.
¿Amb qui li agradaria pujar a l’escenari?
Amb Beyoncé, per exemple, o amb Camilo Sesto. M’hauria encantat haver fer un duet d’alcoians amb aquell Ya no puedo más de la cançó Vivir así es morir de amor. Però també amb Joe Cocker. No sé… Amb qui em veuries tu en escena?
Amb Freddie Mercury, si encara fora possible.
Doncs sí, ara que ho dius, i tant que m’hauria agradat!
En tot cas, la música i la veu són sempre protagonistes dels seus espectacles.
Per a mi la música en directe té una essència molt primària perquè està molt lligada al cos i al moviment, i això ho trobe molt important a l’hora de treballar. Molt sovint ha estat la música la que m’ha donat la dramatúrgia i el fil conductor de la narrativa.
Vaig escoltar una entrevista que li van fer a À Punt durant el confinament on explicava com assajava des de casa.
Quan va arribar la pandèmia, just anàvem a estrenar en dues setmanes. Així que jo, com que visc al costat d’ací, de l’estudi, me’n pujava a la sala que hi ha aquí dalt i continuava treballant. L’estrena que havíem cancel·lat era un sol (jo tota sola) i em va venir bé perquè vaig continuar treballant des d’ací i no parava. I també vaig fer unes taules d’exercicis per a la gent gran amb música de Marisol, que es van retransmetre per À Punt i TV3, eren unes càpsules amb uns exercicis i estiraments que jo proposava per a la gent gran. El meu fill va fer de càmera i el meu home se’n va ocupar del so. I va ser un recurs molt divertit. Ho vaig començar a fer pensant en ma mare i finalment es va convertir en un recurs que vaig poder compartir amb moltes dones.
I amb la Companyia… com han superat aquesta aturada pandèmica i com estan ara? Han recuperat certa normalitat?
Per a la companyia va ser un moment de descans vital i, afortunadament, tot s’ha reconduït, potser alguna cosa es va quedar pel mig, però jo sent que ho hem superat i ací estem de nou. Són ja vint-i-set anys de companyia Sol Picó i tenim recursos i taules per aguantar. Teníem un fons econòmic també i això ens va ajudar i vam intentar que tothom poguera continuar treballant. D’altra banda, jo no recorde haver estat tant de temps mai a casa, i potser també va ser un temps per a contrarestar tant de moviment i viatges.
Ens quins projectes està treballant actualment?
Ara estic treballant en l’obra Titanas, una producció per al Palau de les Arts de València, amb dues coreògrafes més, una de França i l’altra de Suècia i 12 dones d’un cor. Una obra de Juan Mayorga amb Alberto San Juan, una assistència de moviment per un espectacle sobre la vellesa. I també estic fent bolos de l’últim espectacle Malditas plumas i el duo amb el pianista Marco Mezquida, Cita a cegues.
Com veu el moment creatiu valencià dins de les arts escèniques ara per ara? Alguna promesa valenciana de la dansa a la vista?
Hi ha petites companyies que apareixen i s’hi fan coses molt interessants. La gent sent més suport que en anys anteriors. Des de fora jo ho veig així, però no hi estic tampoc molt connectada. Dansa València ha fet molt per la dansa, per aquest festival i per la ciutat han passat grans creadors. València és una terra fèrtil en artistes i, per tant, hi ha la responsabilitat i l’obligació de potenciar-los i ajudar-los.
A València no hem deixat mai de veure-la actuar i trobe que se l’estima molt.
A València hi ha molt bon públic i sempre m’hi he sentit estimada i he tingut bones sensacions. De vegades ocorre que a algú li molesta alguna cosa, i no passa res, també està bé. Recorde ara alguna crítica al meu espectacle Animal de sèquia. Hi ha qui pensa que Ximo Bayo no és cultura, però jo crec que va estar molt present durant uns anys i que va marcar una època en molts aspectes, va ser un moment vital i desfasat que va crear un món i una gent que s’ho passava bé dins d’aquest ambient. I la cultura són moltes coses. Moltes tradicions religioses que després han passat a ser paganes. I tot això forma part de l’essència i la idiosincràsia d’un poble i per a mi va ser un plaer pegar-li la volta i dur-ho al meu terreny. Amb aquell espectacle jo volia deixar-hi constància de tradicions diferents: les mascletaes, la Tomatina, la muixeranga, o el pa beneït del poble del meu pare.
Entre les vegades que l’he vista ballar, recorde d’una manera molt especial l’espectacle We Women.
Era un espectacle amb denúncia. Dins dels espectacles busque irònicament denunciar situacions que em semblen injustes. En aquest espectacle es tractava la igualtat entre les dones i els homes. Hi havia un component crític cap a la manera com es perpetua el llegat de l’heteropatriarcat. Com és possible que encara estem en aquest punt? El pare que no deixa fer ballet als fills per ser homes, la violència cap a les dones, l’abús de poder per part dels homes… Tracte de posar damunt de l’escena pensaments i situacions incòmodes i ocorre que en ocasions algunes persones d’entre els espectadors s’han alçat perquè s’hi han sentit molestes, però no passa res, l’art també ha d’incomodar. No crec que jo siga tan dura, però no sempre agrade a tothom.
Conversar amb Sol Picó és senzill, planer i natural. Veure-la ballar és tota una experiència. L’humor i la humanitat d’espectacles com ara Malditas Plumas–una obra que jugava amb la transformació, la interacció amb el públic, el límit i la confusió entre ficció i realitat– es queden en la memòria. Amb una ironia i sentit de l’humor i crític marca de la casa, els espectacles de Sol Picó –aquesta alcoiana vitalista que ens embadaleix– transmeten moltes emocions i plantegen preguntes a través dels sentits. En ells hi ha una força, una precisió en allò que vol dir i alhora un dinamisme que ho amara tot de moviment i subtilesa. Una experiència vital sobre escena, un crit bell, sensual i singular. No deixen d’anar a veure-la ballar, si tenen ocasió. La dansa, en el cas de Sol Picó, és molt més que ballar…
