El periodista Vicent Partal (Bétera, Camp de Túria, 1960) ha estat guardonat amb el X Premi El Tempir de la categoria País, que va ser entregat aquest dissabte a la nit a Elx. Parlem amb aquest comunicador, fundador i director de Vilaweb, de llarga trajectòria professional i un dels més influents del país.
-El Tempir, una entitat cultural d’Elx, li ha atorgat el seu premi. Com l’ha rebut?
-Amb molta il·lusió. Hi ha premis que, qui te’ls dona, els fan més importants, i per a mi El Tempir és una associació modèlica, un grup que fa un treball absolutament extraordinari des de fa molts anys. A banda, jo estic molt lligat a Elx des de fa molt de temps, la meua fillola hi viu, allà, i és una ciutat cap a la qual tinc una estima molt especial. Per tant, estic molt content.
-Diu que té una relació especial amb Elx…
-Sí. Dos dels meus millors amics de tota la vida no són d’Elx però fa dècades que hi viuen. Jo soc el padrí de la seua filla gran. Per tant, sempre que puc vaig a Elx. És gent amb qui vaig compartir pis d’estudiants a Benimaclet i tota la vida hem sigut amics. A més, és gent que és sòcia del Tempir, i evidentment Elx és una ciutat molt especial per a mi.
-Entre altres coses, El Tempir ha reconegut no només la seua trajectòria, sinó també el seu treball per vertebrar, periodísticament i comunicativa, tot el país.
-És al que m’he dedicat tota la vida. Ara fa unes setmanes el setmanari El Temps feia els 2.000 números i ens entrevistaven als «vellets» que vam començar allò. Feia una miqueta d’impressió: fa quasi quaranta anys que estem en la mateixa batalla, passant per llocs diferents, però en la batalla que un lector de qualsevol punt dels Països Catalans se senta reconegut i senta que té un mitjà que li parla i que el tracta amb normalitat. Aquest és, un poc, el resum de la meua vida.
-Vostè és de Bétera, però viu i treballa sobretot a Barcelona. És complicat seguir l’actualitat del sud amb el ritme del dia a dia de la política del Principat?
-Jo crec que no. El problema del País Valencià, tots el sabem, és que si els Països Catalans estan desintegrats internament parlant en termes informatius, el País Valencià en si mateix també ho està. Excepte el Diari La Veu i À Punt, que són les dues alternatives exclusives de País Valencià, aquest país no té ni un diari de paper del país, perquè cada província en té el seu. Aquest desballestament informatiu fa que algunes coses que haurien de ser normals siguen complicades: la inexistència d’una agència de notícies valenciana, per exemple. Això sí que dificulta un poc el seguiment de l’actualitat, però hi ha també les xarxes socials, en el cas de Vilaweb tenim la redacció a València… Hi ha coses que fan que aquesta realitat no siga tan complicada, però estaria bé que fora menys complicada encara.
-En canvi, hi ha assignatures pendents com el retorn del senyal de TV3 al País Valencià. Entén que encara no s’haja resolt aquesta situació?
-No es resoldrà mai. Aquesta és una decisió política del Partit Socialista, i TV3 no entrarà mai al País Valencià. Aquesta és una decisió purament política: no està basada en un criteri cultural ni en l’interès de la gent.
-També hi ha pendent l’aposta pública pels mitjans en català al País Valencià. Troba moltes diferències entre l’administració valenciana i la catalana a l’hora de tractar aquest aspecte?
-Com diuen en castellà, «no es oro todo lo que reluce». Òbviament que hi ha una diferència brutal en diners, diguem-ho així. Però al final, si la Generalitat Valenciana unfla amb diners el Levante-EMV, la Generalitat de Catalunya unfla amb diners La Vanguardia. Des de baix moltes vegades es veu massa bonic el que hi ha a Barcelona. És diferent, evidentment no és comparable, perquè la situació valenciana és un escàndol. Però tampoc no es pot pensar que és tan diferent. La major part dels diners, en el cas de Catalunya, van a parar al Grup Godó. I alhora, ací dalt està passant una cosa que no està passant tant al País Valencià, o que no està passant tan descaradament, que és la utilització política partidista dels diners públics per afavorir els mitjans amics. És un escàndol monumental. Jo soc dels que creu que els mitjans han de viure al marge dels governs, i tot aquest tema de les subvencions i de la publicitat institucional és necessari en una llengua minoritzada com la nostra, però tots hauríem de lluitar molt més per fer-ho innecessari.
-Pensa que les relacions entre banda i banda del Sénia han millorat els últims anys o que, per contra, encara és una assignatura tan pendent com fa uns anys?
-L’aparició d’Internet ha fet canviar les coses. Als anys setanta aquestes relacions fluïen amb naturalitat: qualsevol obra de teatre mitjanament decent que s’estrenava a Barcelona s’interpretava a València, i qualsevol bon cantant de València pujava a Barcelona. Als anys setanta, al voltant sobretot del Congrés de Cultura Catalana, hi va haver un moment de certa normalitat. Després, les autonomies van separar completament, en compartiments estancs, les coses. Ara Internet ho ha tornat a relligar, encara que formalment les coses siguen molt tímides. Abans parlàvem del cas de TV3, però tampoc no s’entén per què la Generalitat Valenciana no està a l’Institut Ramon Llull. Però també és veritat que els ciutadans, si volen, si tenen ànims, ara poden tindre un coneixement de la realitat de les altres parts del país molt intens. Vilaweb, d’alguna manera, intenta fer això obrint els ulls de la gent a la realitat de les diferents zones dels Països Catalans. En això, la xarxa ha fet una feina increïble. Extraordinària. Ara, institucionalment tot això és delicat i difícil. Es vulga o no, el procés d’independència ha generat unes tensions i una reacció violenta per part de l’Estat espanyol que ha atemorit Compromís o Més per Mallorca, per posar dos exemples. És obvi que s’han espantat davant la brutalitat de la repressió espanyola.
-Com veu l’actualitat política valenciana? Pensa que el Botànic tindrà més dificultats per sobreviure aquest 2023 de les que va tindre al 2019?
-Això és com una loteria, perquè ens hem de fiar del que diuen les enquestes, i ja s’ha vist que les enquestes no són massa de fiar. Jo crec que hi ha una gran incògnita, que és què passarà amb Unides Podem, si entra o no entra a les Corts. Per a mi és incomprensible que en dos exercicis del Botànic no s’haja reformat la tanca electoral per abaixar la barrera del 5%. No ho entenc, i ara ho podrien pagar, perquè si UP queda fora de les Corts dificultaria molt la continuïtat del Botànic. D’altra banda, veig el president Ximo Puig molt ben assentat, molt conscient que a ell les coses li aniran bé. I l’altra incògnita és Compromís. La primera legislatura, evidentment, era per a netejar i prou, la de traure tota la merda que hi havia acumulada. Tots vam assumir que no hi havia més espai que per a això. Però la segona legislatura comença a ser decebedora. Que al final d’aquesta legislatura Compromís no puga presentar com una victòria un requisit lingüístic de veritat, doncs decep. Ja són molts anys. De què val que una força valencianista tinga un paper tan important si no es veu TV3, si el requisit lingüístic no hi ha manera que es pose en pràctica per part del mateix govern valencià, si cada dia patim agressions lingüístiques i sembla que no passa res, si no s’entra a l’Institut Ramon Llull…? Jo crec que l’agenda valencianista de Compromís, per dir-ho així, és que no han aconseguit res. À Punt sí, d’acord, però al final és una televisió més propera al PSPV que no a Compromís. I al final no sé si l’electorat de Compromís no estarà una miqueta cansat. És veritat que crec que Joan Baldoví seria un excel·lent candidat. Un candidat molt bo, si ho acaba sent. Podria ser un impuls per Compromís. Però em preocupa que, després de dues legislatures, un votant nacionalista normal s’estiga preguntant per què ha de votar Compromís, si no han aconseguit res.
-Al si del valencianisme hi ha partits i entitats com Esquerra Republicana, Decidim i d’altres que insisteixen a reforçar una alternativa sobiranista. Pensa que opcions com aquesta poden donar resultat a curt termini, o que per contra necessiten de molt de temps perquè maduren?
-Jo no ho veig, senzillament. El darrer diumenge d’octubre vaig anar al Puig, i en l’acte d’Esquerra Republicana no hi havia ni cent persones. Van dir que farien un anunci per començar un procés d’ajuntar els grups que van més enllà de Compromís per fer una alternativa valencianista, i quan vaig preguntar si això seria per a les pròximes eleccions, em van dir que no, que això seria a llarg termini. Per tant, no és una qüestió del que m’agradaria o no. Senzillament, no veig la capacitat de fer això.
-Per acabar, vostè, en la seua trajectòria com a periodista i com a militant, ha vist evolucionar durant dècades el valencianisme. L’evolució que ha seguit aquest moviment el fa ser optimista de cara al futur?
-A mi no m’agrada parlar en termes d’optimisme o de pessimisme, perquè tot això és molt subjectiu. Quan va començar el procés d’independència del Principat ara fa una dècada, una pregunta que molta gent ens fèiem era si això seria positiu o negatiu per a la resta del país. Ara ja podem dir que ha sigut molt positiu. En alguns llocs més que en altres, perquè el que ha passat a la Catalunya Nord ha sigut espectacular. En general ha sigut molt positiu. I sobretot, ha decantat una situació que per a mi és molt important en termes polítics, i és que la decisió de no ser espanyols abans era una decisió purament intel·lectual i profundament sorgida de reflexions d’aquest tipus. Fins ara. Perquè ara, en canvi, per primera vegada constate que arreu de tot el País Valencià hi ha gent que ha deixat de ser espanyola per sentiment, pel que ha viscut i pel que ha vist. I això és un fenomen nou. Crec que el valencianisme, a partir dels anys seixanta, que és quan comença a ser rellevant, és un valencianisme forçosament molt intel·lectual. La figura de Joan Fuster va ser determinant i el pes intel·lectual era molt gran i totalment clau. Però tot i que Fuster era un escriptor anticolonial i que va crear la base de tot –sense ell no seríem res– amb ell no va emergir una part de valencians, diguem-ho així, antiespanyols o aespanyols. Ara, a partir del procés d’independència de Catalunya, sí que hi ha valencians, pocs o molts, que han fet el pas de deixar de ser espanyols. Que després això tinga o no traducció política ja ho veurem amb el temps, però aquest estiu vaig estar a Sella, Ondara, Morella, etc. i, parlant amb la gent, vaig apreciar per primera vegada l’existència de valencians no espanyols. Això és un canvi molt important, encara que en siguem pocs, perquè aporta una perspectiva diferent.
