El 29 d’agost del 1931 va nàixer a Alcoi Rafael Sanus, bisbe auxiliar de València des del 1989 fins al 2000.
Va estudiar al Seminari Metropolità de València i es va llicenciar en Teologia a la Universitat Gregoriana de Roma. Ordenat capellà el 1958, va ser rector del Col·legi Major Sant Joan de Ribera de Burjassot (l’Horta Nord) i professor i rector del Seminari de València, a més de rector del Col·legi del Corpus Christi, canonge de la catedral de València i vicari general de l’arquebisbat.
Nomenat bisbe auxiliar de l’arquebisbe Miquel Roca el 1989, va dimitir el 8 de novembre del 2000, a causa de l’autoritarisme de l’arquebisbe Agustín Garcia Gasco, vinculat a l’Opus Dei i als Legionarios de Cristo. En la carta de renúncia dirigida al Papa, Sanus feia referència al fet d’haver estat «totalment marginat en les seues funcions» per part de Garcia Gasco. El seu era un cansament «d’índole moral», perquè havia estat molts anys en l’ostracisme, rebent les queixes del clergat cap a Garcia Gasco sense tindre «cap capacitat d’exercir de mitjancer».
Sanus va ser una persona oberta, amb unes qualitats intel·lectuals extraordinàries i amb un gran prestigi entre els capellans. A més, sempre va estar arrelat al poble valencià i va ser un defensor de la litúrgia en la nostra llengua.
El 2009, en un monogràfic de la revista Saó sobre els textos litúrgics valencians, Sanus es preguntava: «Per què els bisbes no oficialitzen d’una vegada el que és normal, des de temps immemorial, a nivell de carrer? És que volen continuar la política lingüística dels temps de Franco?» A més, destacava la importància de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i demanava als bisbes que actuaren en conseqüència. Si no és que «volen continuar l’exemple d’indiferència i de menyspreu a la nostra llengua que va caracteritzar sempre monsenyor Garcia-Gasco». Un menyspreu que, recordava Sanus, a causa del qual els textos litúrgics preparats per l’AVL «dormen, des de fa quatre o cinc anys, en algun dels calaixos del Palau Arquebisbal».
Allunyat de postures intransigents i d’actituds fonamentalistes, Sanus va ser un bisbe que, en paraules de Rafa Roca (del consell de redacció de la revista Saó) era «una referència per a tots els que volem una Església valenciana».
D’altra banda, volia aconseguir la independència entre l’Església i l’Estat. En un article seu de l’any 2005, deia: «L’Estat confessional no solament no constitueix un ideal per a l’Església, sinó que fàcilment es converteix en un obstacle». Per això, en sintonia amb el que havia defensat el cardenal Tarancon, demanava que l’Església fera «un esforç per a canviar de mentalitat i assumir les conseqüències de l’aconfessionalitat de l’Estat».
A més de les humiliacions rebudes per part de l’arquebisbe Garcia Gasco, també en va patir una altra humiliació el 2002, quan el PP valencià, amb Eduardo Zaplana al capdavant, va rebutjar que Sanus entrara en el Consell Valencià de Cultura en una llista de consens. Per això Sanus va renunciar formar part del CVC només amb els vots del PSPV.
El 2002 Saó, en la celebració del seu 26é aniversari,va retre un homenatge Sanus a l’Hotel Reina Victòria de València i va presentar el llibre Un home lliure, una obra sobre ell escrita per amics.
Rafael Sanus va morir de manera sobtada als 78 anys al seu domicili de València el 13 de maig del 2010.
