Aquest dissabte es compleixen cinc anys del referèndum d’autodeterminació que es va celebrar a Catalunya el 2017. Aquella jornada la vam viure, des d’aquest diari, com si els fets s’estigueren produint a casa nostra, a la casa de tots els demòcrates. La repressió de la policia espanyola, l’agressivitat verbal del govern espanyol i la seua actitud fatxenda han legitimitat, posteriorment, una extrema dreta que se sent lliure d’expressar-se diàriament contra els drets humans, sobretot contra els dels més vulnerables. Les conseqüències, en aquest sentit, no es poden dir que hagen sigut positives.
Però hi ha una lectura d’aquell episodi que és tan justa com necessària. Catalunya, amb la unitat de la societat civil i de la classe política, va aconseguir posar contra les cordes tot un Estat que s’emparava en la força judicial, aliena a qualsevol argument democràtic, per a desprestigiar i combatre la causa que plantejava aquell referèndum, una causa totalment justa i reconeguda internacionalment. L’actitud de Catalunya aquell dia va despertar simpaties arreu del món, on es van poder llegir titulars, a la premsa de qualsevol país, que expressaven esgarrifament davant aquella violència policial. Catalunya va demostrar, en definitiva, que la cohesió social pot ser més forta que l’autoritat d’un govern. Tal com s’ha demostrat tantes vegades al llarg de la història.
Desgraciadament, aquell episodi no va despertar tota la solidaritat necessària i merescuda en altres territoris, com ara el País Valencià, on l’etern càlcul electoral i el temor indeleble de certs sectors valencianistes van impedir que la causa catalana sumara més suports dels demòcrates de la resta de l’Estat. El distanciament envers la demanda de l’autodeterminació de Catalunya va continuar, en molts casos, una vegada van ser empresonats diversos dirigents polítics i socials per l’1 d’Octubre, i fins i tot es va convertir en munició contra el president català a l’exili, Carles Puigdemont, sobre el qual la vicepresidenta valenciana va suggerir que estava gaudint, més o menys, d’un període de vacances. En canvi, el poble valencià va expressar el seu rebuig a l’actuació policial espanyola i la seua defensa al dret a l’audoterminació del poble català amb una manifestació multitudinària al Cap i casal, amb milers de persones, que va convocar Decidim, la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià.
Cinc anys després d’aquella jornada, han ocorregut moltes coses i, dissortadament, la majoria no han sigut positives. Cinc anys després de l’1 d’Octubre, el sobiranisme català es troba més dividit que mai, amb una crisi de govern que podria fer esclatar l’executiu català en qualsevol moment, amb retrets recíprocs entre les formacions i sense un horitzó clar cap al qual caminar. Tot es deu, fonamentalment, a un càlcul electoral que condiciona els discursos i les accions, sempre pensades a curt termini.
Malgrat tot, el capital de l’1 d’Octubre encara està present entre el poble català, i esdevé un gran exemple perquè els demòcrates siguen conscients que tot és possible des de la unitat i des de l’honradesa quan el que es persegueix és una causa justa.
