Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
La denominació dels diferents territoris constituïts arreu del planeta ha estat sempre un tema recurrent i superat habitualment a través de la racionalitat i el testimoni històric. Un procés d’adaptació a una nova realitat que feia oblidar etapes dures de colonització atroç amb el consegüent espoli cultural i econòmic. Així, el nostre cas no és exclusiu ni tampoc podem pensar que som l’únic territori que eufemitza la nomenclatura per estalviar la polèmica, i potser alguns considereu excessiva la comparació, però honestament, no distem tant.
Tot ve al cas per l’enèsima batalla absurda que tornen a promulgar els inefables representants del PP valencià al voltant del nom del nostre territori. I és que una cosa és la polèmica i l’altra la barbàrie, tan absolutament desmesurada com absurda al nostre País Valencià. És cert que la denominació oficial que apareix a l’article 1r de l’Estatut d’Autonomia disposa que és Comunitat Valenciana, un nom que el mateix ideòleg, el senyor Emilio Attard, reconeixia en una entrevista a la revista El Temps a principis dels noranta que era una «imbecil·litat». Però això són figues d’un altre paner. Perquè cal no oblidar que al preàmbul del document estatutari es referencia com a País Valencià, fent esment a la creació del Consell i «en virtut del Reial decret llei 10/1978», i a més, l’emmarca «on la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es va trobar amb la concepció moderna de País Valencià i va donar origen a l’autonomia valenciana, com a integradora dels dos corrents d’opinió que emmarquen tot allò que és valencià en un concepte cultural propi en l’estricte marc geogràfic que abasta». Per tant, no hi caben estigmes.
No podem defugir que el tema no hauria de tindre recorregut més enllà de l’estratègia d’una dreta valenciana devastada per la corrupció i la manca de qualitat política, com també ho és el fet que parlar-ne significa entrar al joc i difondre els seus arguments, cosa que cal assumir perquè és necessari aclarir conceptes.
El cas és que el PP valencià continua entossudit, a pesar de saber que no pot, a prohibir l’ús del terme País Valencià, i ho fa des del que anomenem Cambra Alta, una institució on els senadors que ens mal representen han vist desestimada una petició, de nou absurda, que queda diluïda per raons òbvies dins l’activitat política, però gravada a foc en un electorat cada vegada més sensible a temes fal·laços que efectivament no tenen cap impacte social.
Però del que realment no se n’adonen (o sí) és de la vulneració del dret a la llibertat d’expressió que suposa una acció com aquesta. Parlar de País Valencià no és cap insult, cap retret, no és il·legal ni vulnera cap article de la Constitució que tant defensen. Al contrari, és el fet de prohibir-lo el que agredeix impunement la llibertat d’expressió reconeguda com a dret humà a l’article dèneu de la DUH, i això sí que no té cabuda en una societat que es vanagloria de respectuosa i lliure. I tot plegat, encara té menys sentit quan trobem, per exemple, que en moltes parts de la nostra administració autonòmica no et tramiten un expedient administratiu si no uses el terme oficial-institucional (i imbècil, recordeu) de Comunitat Valenciana. O també, com obviar-ho, la manca de sensibilitat d’un govern valencià que va guanyar gràcies en part als que defensem sense embuts el nostre racó de món com a País Valencià, i que ara són incapaços d’afirmar el que tantes vegades han lluitat per tot arreu.
Però nosaltres no ens amaguem. No ha de quedar cap dubte a ningú que no entenem cap altra denominació que no siga la de País Valencià, i si hi ha algun tipus d’ultratge en aquest cas, és cap a aquells que compartim una visió de la nostra terra diferent de l’actual comunitat autònoma espanyola; envers aquells que defensem el dret d’autodeterminació per constituir un Estat valencià republicà lliure i sobirà, dins de la UE, lliurement federat o confederat; un estat solidari, igualitari, feminista, antifeixista, socialment just, ecològicament sostenible i ferm en la defensa de la nostra llengua, el valencià. En definitiva, si algú és insultat és, com habitualment passa, el que fa prevaldre la llibertat per davant de la insuportable i mesquina ignorància.
