El 2 de maig del 1754 va nàixer al carrer de l’Abadia de Sant Martí de València Vicent Martín i Soler, Il Valenziano, un dels compositors d’òpera més famosos de les darreries del segle XVIII, que fins i tot va rivalitzar amb el mateix Mozart a Viena. El músic va seguir les tradicions i l’estil imposats pel gust de l’escola napolitana d’òpera, i va posar l’accent en un melodisme de gran expressivitat.
Ara, 269 anys després del seu naixement, un projecte de Joan Enric Lluna té l’objectiu de «recuperar i reivindicar» la seua obra, sobretot els ballets. Aquest músic, clarinet solista de la Orquestra de la Comunitat Valenciana, formació titular del Palau de les Arts, director i fundador de l’agrupació Moonwinds Simfònic i del Festival Internacional de Godella (l’Horta Nord), treballa per a rescatar de l’oblit i difondre les seues composicions inèdites. Una tasca que desenvolupa junt amb els investigadors i musicòlegs Nieves Pascual i Robin Sansen, i que pretén «dignificar i potenciar la difusió de la seua música», tant de l’edició de la interpretació, perquè «forme part de les programacions de teatre i sales de concert estatals i internacionals».
La investigadora Vera Fouter, de la Universitat d’Oviedo, ha assenyalat que «el llegat compositiu del valencià engloba, a més d’una destacada producció lírica que està sent revalorada i redescoberta, més de 16 ballets, la majoria dels quals van ser compostos durant les seues estades a Itàlia i Rússia». Tanmateix, ha indicat que «desafortunadament, ni un només d’ells ha sigut recuperat, tampoc s’han dut a terme estudis exhaustius i rigorosos ni formen part actualment del repertori internacional del ballet», encara que sí que estan catalogats.
Procés de recuperació
El 1970 es va iniciar la recuperació d’algunes de les òperes de Martín i Soler amb la representació d’Una cosa rara (Viena, 1786) al Teatre del Liceu de Barcelona. Posteriorment, el 1982, també es va posar en escena L’arbore di Diana (Viena, 1787) al Teatro de la Zarzuela de Madrid, i el 1991, es va tornar a representar al coliseu de la capital catalana Una cosa rara, aquesta vegada sota la direcció de Jordi Savall. Després, el 1995, Carles Magraner i la Capella de Ministrers va enregistrar Il tutore burlato (Madrid, 1775).
Més endavant, el 2001 la Institució Alfons el Magnànim va editar una biografia escrita per Giuseppe de Matteis i Gianni Marata, i el 2004 el Teatre Principal de València va oferir l’òpera bufa Il burbero di buon cuore (Viena,1785), una coproducció de la Fundació General de la Universitat de València i Teatres de la Generalitat Valenciana, que va suposar la seua estrena contemporània, sota la batuta de Cristóbal Soler i direcció escènica de Tono Berti.
Així mateix, el 2008 va obrir al públic la sala que porta el seu nom al Palau de les Arts de València, que va programar el desembre L’arbore de Diana, una obra que també es va poder veure aquella temporada, en produccions diferents, al Liceu de Barcelona i al Real de Madrid.
Més recentment, l’estiu i la tardor del 2020, l’òpera El tutor burlat, adaptada al valencià per Enedina Lloris, va girar per diversos municipis valencians en la iniciativa cultural «Les Arts Volant». La mateixa obra de tres actes va pujar a l’escenari de les Arts el novembre sota la direcció, una altra vegada, de Cristobal Soler i amb l’escenografia de Jaume Policarpo.
D’altra banda, fa un parell d’anys l’estudi d’un exemplar del llibret de Li due avari -la que podria ser la primera òpera del compositor- que es conserva a la Biblioteca de la Universitat de Toronto (el Canadà) per part de Nieves Pascual va traure noves dades que van permetre il·luminar la primera etapa creativa de l’autor valencià, «de la qual encara queden llacunes per completar».
També el 2021 l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va publicar un còmic sobre la seua vida. L’any passat l’Orquestra de València en un concert al Principal va interpretar l’obertura de La capricciosa corretta.
Per part seua, Moonwinds Simfònic, fundada el 2006, amb Joan Enric Lluna al capdavant, que té un treball discogràfic dedicat a la transcripció de l’òpera Una cosa rara, oferirà el 16 de maig, a les 19.30 h, a l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló de la Plana, en col·laboració amb l’Institut Valencià de Cultura el programa Un viatge a Nàpols, la música de dos ballets inèdits, en el qual abordaran una versió simfònica de La bella Arsene (Nàpols, 1780) i El rapte de les sabines (Nàpols, 1785).
Ara, les accions planificades pels investigadors són l’elaboració d’edicions crítiques a partir dels manuscrits, prenent decisions sobre l’orquestració, correcció d’errors i altres problemes purament musicològics; presentació en concert de les obres; enregistrament de les composicions, i en el cas dels ballets portar-los als teatres. «El més important i el que em mou en aquest projecte és l’emoció de donar vida a una música que ha estat en silenci més de 200 anys», ha afirmat Lluna.
Un compositor d’èxit
Al sis anys, Martín i Soler es va iniciar en la música com a xiquet del cor de la catedral de València. El 1775 es va traslladar a Madrid, on es va sentir atret per la música escènica i va estrenar Il tutore burlato. Posteriorment, entre el 1777 i el 1785, a Nàpols, va continuar la seua formació i va consolidar la fama com a compositor. Va ser llavors quan les seues òperes Andromaca, L’amore geloso, In amor ci vuol destrezza i Le burle per amore, entre altres, van començar a representar-se amb èxit en aquesta i altres ciutats italianes.
El 1785 es va instal·lar a Viena, on va fer amistat amb el gran llibretista Lorenzo da Ponte. El 1786 va estrenar l’òpera Il burbero di buon cuore i, tot seguit, Una cosa rara, el seu èxit més espectacular, totes dues amb llibret de Da Ponte. Estrenada sis mesos després de Les noces de Fígaro, de Mozart, Una cosa rara va conquerir la societat vienesa i va posar Martín al nivell de Paisiello, Salieri i el mateix Mozart. Un compositor, aquest últim, que admirava la música d’Il Valenziano i va introduir una melodia del primer acte d’Una cosa rara en la part final de Don Giovanni.
El 1788, després de l’estrena de L’arbore de Diana, la tsarina Caterina II el va convidar a Sant Petersburg i el va nomenar compositor de la cort russa. La monarca volia establir una tradició operística a la cort dels tsars i Martín va compondre algunes òperes en rus, com ara Gorè Bogatyr Kossomètovitx i hi va representar les seues òperes italianes anteriors.
Després d’una estada a Londres, va retornar a San Petersburg, on va viure els últims anys. Quan va morir Caterina II, el seu hereu, el tsar Pau I, va iniciar canvis dràstics en la política social i cultural. Llavors, a causa de la manca d’un contracte que li aportara rendes fixes, van aparéixer les penúries i la necessitat d’adaptar-s’hi. Martín i Soler no va tindre cap altre remei que impartir classes a l’Institut de Smorna i a membres de la noblesa local.
Vicent Martín i Soler va morir el gener del 1806, als 52 anys, a Sant Petersburg. El músic que va seduir la noblesa vienesa i que havia satisfet tots els capricis de Caterina la Gran va ser relegat a l’oblit més absolut pocs anys després de la seua mort. Fa uns anys, es va descobrir que les restes del compositor descansen al cementeri de Smolenskio junt amb protestants i catòlics russos.
