Un dels actes més importants i, sens dubte, més entranyables dels congressos anuals de l’Anglo-Catalan Society és el RIMAT. Les sigles, molt ben trobades, es corresponen a Readings in Memory of Arthur Terry i són un homenatge a un dels més estimats presidents que ha tingut aquesta societat que es dedica a promoure la cultura catalana al Regne Unit i Irlanda. En general, es tracta d’un recital de poesia pròpia que s’encarrega a un poeta de prestigi, al qual s’ofereix la possibilitat d’enfocar la seva participació amb llibertat absoluta. Hi ha hagut autors que ens han llegit llibres complets sense cap mena d’exegesi, altres que s’han centrat a explicar-nos el procés creatiu o a presentar-nos material inèdit… La majoria, pel que recordo, han tendit a fer un recorregut per la seva obra publicada.
En el congrés de l’any 2022, que va tenir lloc a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, la poeta invitada va ser Maria Josep Escrivà. La proposta, acceptada tot d’una, va néixer de l’enyorat Vicent Salvador, sempre atent a la realitat, i a l’actualitat, literària i intel·lectual del país. Escrivà havia guanyat amb Sempre és tard el Premi de la Crítica de poesia en català el 2021, com a colofó a una llarga trajectòria de més de trenta anys oferint-nos llibres amb una periodicitat més o menys regular, i es va decantar per aprofitar que estava preparant una antologia de la seva poesia per a fer un recital que mostrés l’evolució de la seva creació. D’entrada, permeteu-me dir que és una bona rapsoda i que va ser un plaer sentir-la llegir els seus poemes. No tothom té gràcia per a recitar poemes, ni els propis: penso ara mateix en Vicent Andrés Estellés i…, deixem-ho estar.
Tinc en el record molt bones sensacions d’aquell dia. No sabria dir exactament per què, el primer que m’ha vingut a la ment en pensar-hi ha estat un poema que Escrivà dedica a sa mare que em va colpir intensament quan el vaig sentir i que he buscat tan bon punt he tingut a les mans el meu exemplar de La casa sota la lluna. Antologia (1992-2022), un llibre magníficament editat per la lleidatana Pagès Editors. El poema es titula “El pou: l’origen” i no puc estar-me d’oferir-vos-en un fragment com a tast inicial de la seva poesia:
La meua mare és sàvia.
Destria, entre milers, la taronja més dolça
i ens l’ofereix, penyora d’amor, com un planeta
madur entre les mans. Desulla tomaqueres,
precisa, diligent com va pujar els fills,
i s’ha llegit pocs llibres, però llig
d’una hora lluny el cor de les persones.
La tria que ens proposa Escrivà està ordenada cronològicament, amb els diferents poemes agrupats pel poemari al qual pertanyen: Remor alè (1993), A les palpentes del vidre (1998), Tots els noms de la pena (2002), Flors a casa (2007), Serena barca (2016), el ja al·ludit Sempre és tard (2020) i sine die (7 poemes) (2020), a més de dos poemes finals inèdits. Ara bé, tot i ser òbviament i declaradament una antologia, La casa sota la lluna es pot llegir com un llibre unitari. En primer lloc, perquè té una extensió abastable, vuitanta-vuit poemes, si hi comptem com a poema un parell de proses poètiques, però sobretot perquè la veu poètica s’hi manté: sempre m’ha fet l’efecte —i estic convençut que ella hi discrepa, fins al punt que ha modificat alguns dels poemes antologats— que la poesia d’Escrivà és una poesia madura des del principi. A més a més, els editors han tingut l’encert, em sembla, de no separar-los per llibres, més enllà de la informació que se’ns en dona en la taula final. El que marca el llindar entre un bloc i l’altre és una il·lustració de Marta R. Gustems, unes il·lustracions que, a mi, personalment, em resulten molt atractives i que doten la publicació d’un complement artístic ben interessant. És, de fet, un llibre molt regalable.
És una poesia intensa, que té Josep Piera i Marc Granell —també Eugenio Montale o Jaume Pérez Montaner— com a puntals, com a referents reconeguts
La d’Escrivà és una poesia profunda però accessible alhora, quotidiana, amb pinzellades de tristesa, fins i tot de dolor, de tant en tant, de silencis que activen el procés creatiu, arrelada a la terra, a la seva comarca de la Safor, als espais que esdevenen territoris de la memòria. És una poesia intensa, que té Josep Piera i Marc Granell —també Eugenio Montale o Jaume Pérez Montaner— com a puntals, com a referents reconeguts i recognoscibles, sovint íntima, introspectiva, però que no perd de vista els problemes casolans —la destrucció del territori, per exemple— o els col·lectius —el drama de les migracions—, amb una remarcable consciència cívica i una ètica que tots hauríem de compartir. Matèria particular i matèria universal que Escrivà és capaç de combinar en uns pocs versos:
Homes i dones que suren a la mar
com boies de colors.
En un any, dues mil sis-centes boies:
els mateixos veïns que té el meu poble.
El llibre es completa amb un extens epíleg d’Olívia Gassol Bellet, que fa una anàlisi de la poètica de Maria Josep Escrivà molt més profunda que aquestes ratlles escassament introductòries que jo us acabo d’oferir.
