El poeta explicita al PrOEMi [sic] la influència decisiva que un llibre de correspondència travessada entre Rilke i el militar austríac Franz Xaver Kappus ha tingut en la preparació dels seus primers poemaris, un dels quals ha titulat “De músic, boig i poeta…” en remembrança d’una vella parèmia. Fruit d’aquella experiència i del procés poètic creatiu exercit fou l’escriptura del poemari Allà on em porte el vers, on l’autor es planteja contínuament la necessitat real d’escriure. Abans de continuar, però, caldrà explicar la raresa d’aquest llibre de poemes que combina versos amb globus de diàleg típics dels tebeos, ús permanent dels marges per a manifestar pensaments o textos procedents d’altres poetes entrellaçats amb els de creació pròpia. Uns versos que segons el poeta Josep Piera se n’ixen de la pàgina.
Dins d’un format relativament habitual en aquesta classe de temes: amanós, amb solapes, amb una bella coberta dissenyada pel progenitor del poeta, Josep Bretó Gilabert… s’hi encabeix un poemari atípic, infreqüent dins el claustre literari, que ordena el material a partir d’una estructura tripartida i un prefaci proemial que explica el perquè de l’escriptura. El llibre emmarca el contingut sota la premissa de “llegir és escriure i escriure és llegir” que Joan Borja explica d’una altra manera: “Llegir i escriure. Som llenguatge”. Precedeix la lectura una llista de cites heterogènies amb Rainer Maria Rilke com a imperator.
L’índex ve formulat en tres roses dels vents, en cascuna de les quals l’autor proclama el títol de cada secció i la distribució dels textos, amb una nomenclatura denotativa on cada poema s’inicia amb la lletra indicadora del punt cardinal
L’índex ve formulat en tres roses dels vents, en cascuna de les quals l’autor proclama el títol de cada secció i la distribució dels textos, amb una nomenclatura denotativa on cada poema s’inicia amb la lletra indicadora del punt cardinal. Són “compassos assenyalant els distints punts cardinals: la poesia esdevé l’única guia”.
El primer capítol, intitulat “Llegir”, pretén respondre a una pregunta retòrica formulada poèticament per Rilke sobre la necessitat d’escriure, amb un mix de versos d’altres procedències: Estellés, Granell, Beneyto, Anna Swirszcnska… El segon, “Escriure”, com a corol·lari del primer manté un patró similar, amb incursions en qüestions retòriques que l’afecten profundament i assenyades metàfores sobre la necessitat d’escriure: “Les obres més grans el necessiten, destre aleteig de la calç més viva”.
Al tercer, “Créixer”, el poeta inicia un viatge amb un text programàtic: “Ningú és poeta a la seua terra, / la dels seus indicis.” Potser resulta el més suggestiu de tots els tres apartats, amb incursions en la il·lusió de la tipografia, l’ús de diversos senyals com ara títols fluctuants, ratllats, majúscules, poemes en forma d’estol d’aus, poemes que s’esvaneixen com l’escuma de la mar… Fineix aquesta part l’afirmació tipogràficament enorme: “Sí, he d’escriure”. Clouen el volum unes notes sobre la redacció del poemari on el poeta se sincera amb el lector i li mostra les mixtures utilitzades en la composició d’algunes de les seues creacions i la reproducció d’un poema de Josep Piera, “Ja no sé escriure poemes d’amor”, que l’autor ha reinterpretat.
incursions en la il·lusió de la tipografia, l’ús de diversos senyals com ara títols fluctuants, ratllats, majúscules, poemes en forma d’estol d’aus, poemes que s’esvaneixen com l’escuma de la mar
Parem atenció, però, perquè la dinàmica de la lectura és alternativa. Es dibuixa el cos de la caixa on s’encabeixen els poemes enunciats amb el detall, però, que s’usen els marges per a incloure cites poètiques d’altres autors, mentre d’una paraula en negreta integrada en un vers naix un globus sonda amb un text, sovint poètic, que remet al poema d’on prové: “He salpebrat amb núvols de pensament que s’envolen i representen el que pensen algunes paraules, marcades en negreta.” Una idea molt antiga, això dels marges i dels senyals, aprofitats durant l’edat mitjana i moderna per alguns escrivans i notaris per a donar notícia del mon en què vivien o advertir sobre una informació singular.
El poemari flueix sota la premissa: “No hi escric sobre l’ofici de l’escriptura, hi escric sobre la necessitat de crear”. I tot just això és el que s’espera d’un poeta: la bellesa, la creació, la transmissió de sentiments… O com enunciava Josep Vallverdú “La meva poesia és el sentiment de l’expressió, més que no pas l’expressió del sentiment”.
Sura en el poemari una fusió de textos, una barreja heterogènia de llocs literaris on la idea de l’experiència, del camí de vida que recorrem, serveix de símbol poètic. Anotem algunes cites del llibre, que l’autor usa enigmàticament per seguir la dinàmica d’emprar textos aliens, que el lector atent descobrirà amb certa facilitat. Malgrat la complexitat tipogràfica i visual —”Pare l’orella a la porta dels somnis”, escriu l’autor— el llibre conforma un tot coherent que es fa de bon llegir. Cert surrealisme sobrevola els poemes com una mena d’advertència sobre la dificultat d’escriure i crear. Allà on em porte el vers és un exercici amb el qual Ferran Bretó empeny la llengua vers l’experimentació en una missió lírica.
