Miquel-Lluís Muntané és un escriptor infatigable i home polifacètic: escriptor, sociòleg, periodista, docent i gestor cultural. A més, com a crític literari destaca per escriure articles plens de sentit i que creen una nova identitat literària. I no podem oblidar la seva faceta de traductor d’autors tan rellevants com ara Cyril Collard o Pascal Quignard.
Com a novel·lista, el darrer treball publicat és Ombres sobre un fons blau. Memòria d’un nen a la Barcelona dels seixanta (2022). En aquest relat, subtilment biogràfic, trobem frases tan poètiques com per exemple: “els infants són com el ciment fresc, tot allò que els toca hi deixa una empremta”. D’aquest llibre, un retrat de la Barcelona dels anys seixanta en color sèpia, la crítica literària Teresa Costa-Gramunt ha dit que es tracta d’un “llibre que es llegeix amb veritable plaer, molt interès i ens meravella per com les coses petites són capaces de brillar amb la seva llum”.
És aquí on, a parer meu, tenim un tret que caracteritza l’estil de Muntané. I és que a partir dels fets més elementals, més insignificants i que acostumem a no prestar-hi atenció, sap extreure la llum i donar-li forma poètica. Serveixin com a exemple uns versos de L’ull i el sextant que reforcen aquesta deriva poètica i que fan així: “El prodigi s’escriu amb paraules senzilles / i és amb gestos petits que aprenem la grandesa”.
traces de l’optimisme vital de Miquel Martí i Pol, segons deia d’ell la narradora Teresa Pàmies. I també, ressons de l’estil de Joan Vinyoli pel tractament que com ell fa de la soledat, tal com diu el crític Jordi Llavina. O fins i tot, ressons de Salvador Espriu per l’actitud reflexiva i escèptica que ambdós practiquen, tal com observa el poeta Carles Duarte
La poesia de Muntané no s’identifica del tot amb cap corrent generacional, però destil·la el bo i millor de la tradició més propera. Hi trobem traces de l’optimisme vital de Miquel Martí i Pol, segons deia d’ell la narradora Teresa Pàmies. I també, ressons de l’estil de Joan Vinyoli pel tractament que com ell fa de la soledat, tal com diu el crític Jordi Llavina. O fins i tot, ressons de Salvador Espriu per l’actitud reflexiva i escèptica que ambdós practiquen, tal com observa el poeta Carles Duarte. En tot cas Muntané marca un camí propi molt personal, perquè és molt exigent en la forma i alhora subtil en el contingut.
Estem, per tant, davant d’un escriptor amb una obra dispersa i variada, però amb un caràcter molt unitari. Les diferències entre els gèneres que Miquel-Lluís Muntané ha conreat són complementàries i de fronteres molt difuses. Com bé diu ell mateix: “Cerco nous vols sota el cel de sempre”.
Parlem ara de L’ull i el sextant. Comencem pel principi, pel títol. Un sextant és un instrument d’observació proveït de dos miralls, un dels quals es mou per sobre d’un regle mentre l’altre roman fix i que permet de mesurar l’altura d’un astre. Per tant, és un instrument de càlcul que no té sentit sense l’observació atenta d’un ull. Parlem, així doncs, per una banda de la mirada i per l’altra d’allò que és vist.
O dit en boca del poeta en els darrers versos enneasíl·labs del primer poema del llibre que porta per títol “Introit”: “Mai no és tard per obrir l’espiell. / Quan vas veure la vida en uns ulls / vas aprendre que sí, que és el foc”. Una concisa introducció al corpus poètic que ens trobarem en els següents poemes i que obren la porta a un imaginari que pivota al voltant de la mirada i del foc, és a dir, al voltant d’allò que ens atreu perquè conté un misteri. Com bé diu al poema en prosa “Magnituds II”: “El camí mai no és prou lluny ni tan inaccessible que no pugui emboscar-s’hi qui està en possessió del codi inscrit amb foc a la medul·la d’una idea”.
El poeta mira constantment pel retrovisor al passat, però ho fa sense nostàlgia, amb dignitat i fermesa. Sembla buscar en els seus orígens allò essencial per, posteriorment, donar-li forma poètica
El poeta mira constantment pel retrovisor al passat, però ho fa sense nostàlgia, amb dignitat i fermesa. Sembla buscar en els seus orígens allò essencial per, posteriorment, donar-li forma poètica. Veiem un exemple en aquests impecables alexandrins : “El passat és la nau on viatgen els somnis / i són bells els hiverns quan el glaç no perdura”. Sí que se sent atret, però, per la fugacitat de l’instant i per tot allò que ens passa de forma imperceptible. Per això diu en un altre subtil vers que podria ser perfectament un aforisme: “Entendre el temps és l’art per l’excel·lència”. El seu dir és coherent, seré i té un alè d’incertesa temptadora que transita pels espais esmunyedissos de la memòria on, quan hi furga, acaba per trobar la seva font d’inspiració, tal com ho manifesta al poema “Pla De Rescat I”, quan diu: “mai no falten espais on covar la sorpresa”.
Muntané depura el vers fins a aconseguir l’essencialitat, dotant-lo de força metafísica, com el que llegim al final del poema “Onze Setmanes I”: “Potser sí que vivim per aprendre a desviure”. En general, i a diferència dels llibres anteriors, trobem poemes més concentrats, breus i directes, i sense artificis gratuïts. I ho aconsegueix treballant tot tipus de mètrica, incloent-hi la figura de les tankas i en diverses ocasions optant per la figura retòrica de l’incisiu díptic per multiplicar la musicalitat del text. A voltes escriu amb un jo amagat rere un nosaltres eteri o un impersonal on s’escuda l’autor. Així llegim versos de gran finor com ara: “llegir en uns ulls com en un llibre obert”.
És evident que els llibres sense misteri es llegeixen una sola vegada. No és el cas de L’ull i el sextant perquè aquí hi ha molta matèria a desbrossar. No hi trobem experiències anecdòtiques, només hi ha sensacions que suren enmig d’un plec de sentits. Per exemple, al començament del poema “Acció Directa” llegim uns decasíl·labs bellísims que diuen: “De nit en nit anem covant la por, / la crosta de l’oblit, el desengany”. Una poesia, en general, d’arquitectura mesurada i precisa, tant en el ritme com en el lèxic i que es desplega en poemes de sintaxi neta i clara lluny de foguerades efímeres. Poemes, en definitiva, molt lírics i que neixen de la serena observació del quotidià, de la mirada atenta del concret i identificable. Escolteu sinó, un vers preciós: “…l’herba no creix sense el bes de la pluja”. Una prova més de com aconsegueix fer brillar amb llum pròpia les coses que sovint ens passen desapercebudes. Segurament, repeteixo, un dels trets que més el caracteritza.
Miquel-Lluís Muntané és un poeta que destil·la bellesa en tot el que escriu i ho fa a partir d’una mirada concisa que se centra en el detall, en la petitesa. Per això el poeta Víctor Obiols ha dit d’ell que és el “poeta de la precisió”. Perquè sap que en les coses més insignificants hi ha una grandesa que només la serena observació ens pot permetre intuir i la poesia, cantar.
