El poeta, filòleg i traductor Marcel Riera (Badalona, 1956) acaba de publicar el llibre de poemes Abans de la tempesta a Edicions Proa. En paraules de l’editor, Josep Lluch, es tracta d’un recull escrit per un poeta que practica un tipus de poesia anglosaxona, concretament de filiació irlandesa també dita figurativa, on la reflexió s’amaga rere una prosa descriptiva molt clara, de llarga tradició i que ara s’estila poc. Aquesta sintonia amb la llengua anglesa té la seva explicació en el fet que Marcel Riera ha traduït reconeguts poetes com ara Philip Larkin, Emily Dickinson, Thomas Hardy, W.H. Auden i Edward Thomas, entre d’altres. Com a autor de llibres de poesia Riera ha publicat una dotzena de volums; entre ells destaca el molt significatiu Llum d’Irlanda el 2011, amb el qual va obtenir el reconeixement del Premi Carles Riba, o Inventari de Montjuïc, el Jocs Floral de Barcelona 2014, i el Joan Alcover de Ciutat de Palma 2015 amb Occident.
intenta desxifrar el misteri d’allò que observa, ja sigui un retaule, un poema d’altri o el que hi ha darrere els moviments de la natura. Queda clar que sap per on trepitja, però dubta de l’entorn i això és el que estimula la reflexió
Un poeta que viu i treballa en el medi urbà, però que es deleix per la natura, en especial pel bosc, l’interioritza i el versifica. Abans de la tempesta pren el títol d’un dels poemes basats en el quadre La tempesta, del pintor italià Giorgione, que comença així: “Som davant d’un paisatge amb figues / d’una bellesa que costa de comprendre”. Un viatge des d’allò que es veu a l’exterior fins a un mateix “perquè tot ve de dins”, com bé diu al poema Les agulles dels pins. Tenim aquí el marc de l’escriptura de Marcel Riera: contemplació i introspecció.
El llibre comença amb un epígraf molt significatiu de Philip Larkin: “El temps és l’eco d’una destral a dins d’un bosc”, la qual cosa dona una idea bastant clara de quin serà el principal contingut del recull, que consta de trenta-sis composicions no classificades per capítols, fórmula que reforça el criteri de potenciar la unitat del to i veu per davant de l’ordenació temàtica.
Posats a destriar, podríem classificar els poemes en tres blocs. En primer lloc, trobem diversos poemes amb descripcions acurades de paisatges que el poeta utilitza per afegir-hi les seves experiències personals. En segon lloc, uns altres que s’esplaien en l’ècfrasi, és a dir, en la figura retòrica que descriu una obra artística per mitjà del llenguatge, allò que vindria a ser una realitat doblement mediatitzada. És el cas dels poemes que tenen per base pintures de Brueghel, Magritte o Ruysdael, que també tenen alguna relació amb el paisatge, i que han atrapat tots els sentits físics del poeta, com ara la vista, “claror glauca”, el gust, “núvols verds de poma àcida” o el tacte, “l’escalfor marronosa”. I un tercer i darrer espai que dedica a mostrar l’empatia que sent per determinats poetes com ara Joseph Brodsky, Robert Frost o Percy Shelley, amb els quals s’emmiralla sense arribar a mitificar-los.
Per tant, Riera intenta desxifrar el misteri d’allò que observa, ja sigui un retaule, un poema d’altri o el que hi ha darrere els moviments de la natura. Queda clar que sap per on trepitja, però dubta de l’entorn i això és el que estimula la reflexió, “soc un llop solitari que viu en la boscúria, / però sé que m’escruten uns ulls a la malesa”.
Exposa els seus pensaments amb un llenguatge precís i ben adjectivat, descriptiu i molt prosaic on despunta l’emoció sense cap impacte especial, “del secà de l’esperit arriba un eco que ressona”
A la sessió que es va fer fa uns pocs mesos a la llibreria Ona de Barcelona per donar a conèixer el llibre, el presentador, el poeta Joan Manuel Homar, va dir que Riera se sent interpel·lat per la natura i davant d’aquesta apel·lació respon en forma de poema. Poemes escrits amb un to contingut i sobri, molt descriptius, de mirada penetrant i amb un lèxic molt ric. El llibre és ple d’indrets literals i metafòrics on aturar-se per admirar-los en calma. Diu Homar que el poeta crea uns artefactes verbals de gran bellesa que ens comuniquen experiències humanes en tota la seva complexitat.
Marcel Riera excel·leix en els dístics, els versos apariats que semblen pinzellades d’un retaule, i en les personificacions com ara la dels “dits de la tardor” o “el sol, per treure el nas, busca dreceres”. Però no ens vol sorprendre mai amb metàfores virtuoses ni amb finals estrambòtics. Diu el que vol sense subterfugis de cap mena. Exposa els seus pensaments amb un llenguatge precís i ben adjectivat, descriptiu i molt prosaic on despunta l’emoció sense cap impacte especial, “del secà de l’esperit arriba un eco que ressona”. Una poesia entenedora que no entabana, que sacseja el lector perquè li fa prendre consciència de la fugacitat del temps. Tot embolcallat amb una música a volum molt suau per una rima i mètrica variada que despunta de forma impecable en alguns poemes, tal com ell diu: “escolto l’harmonia que sona sense orquestra”. Esplèndid.
Escolteu el poema ‘La inèrcia del bosc’ en la veu de la rapsoda Daniela Brown:
