I si trobés la manera de dir-vos
que no tinc res a dir-vos
sens dir-vos, ho faria…
Però no la trobe ara.
Dos anys després de la publicació d’aquests versos, Manel Joan Arinyó (Cullera, 1956), el seu autor, va escriure la primera versió de Mapoles, que finalment fou publicat per El Cep i la Nansa en setembre de 2020.
Desconeixem si les mesures imposades per les autoritats sanitàries evitaren l’expansió de la Covid-19, però sí que podem afirmar que tingueren un impacte negatiu en la difusió de les novetats que, en la rentrée literària de 2020, les editorials gosaren publicar; no cal recordar que l’organització de qualsevol acte cultural estava, si no prohibit, tan condicionat per les exigències sanitàries que qualsevol presentació estava proscrita. Privat de la possibilitat d’actes promocionals i amb uns canals informatius insuficients per donar cobertura a la multitud de novetats que la literatura en català genera al llarg de l’any, Mapoles no va tenir la projecció que un llibre de les seues característiques mereixia.
Mapoles és un experiment amb què Manel Joan emprenya el llenguatge a favor del llenguatge; un envit de 134 textos breus en què, partint de premisses absurdes, l’autor arriba a conclusions desconcertants. Posem-ne un exemple:
Bufant, bufant, faig un globus amb un xiclet i m’eleve 30 metres. El Ministre de l’Aire em condecora.
Mitjançant el despreniment de qualsevol artifici que entrebanque la lectura i amb un llenguatge, ara culte, ara col·loquial, l’autor contagia al lector el mateix frenesí febril amb què va escriure els textos originals, quaranta anys ençà, tot empalmant, text rere text, propostes esbojarrades, com l’exemple esmentat; irreverents, contra els preceptes morals; sorprenents, per les resolucions dels textos que la mateixa lògica del llenguatge imposa; i, en certa mesura, incòmodes per als lectors. Gonçalo Tavares, en el seu Breus notes sobre literatura Bloom, afirma que cal desterrar les frases paternalistes de la literatura. En aquest sentit, no trobareu cap intent d’alliçonar, aconsellar, ni de protegir el lector. L’autor no pren presoners en la ficció descarnada que ens etziba, una realitat fictícia per on circulen els personatges més grollers, molts d’ells presentats en primera persona, i, on quasi sempre la crítica a l’autoritat s’erigeix com a eix central del text –autoritat moral, ètica, civil, religiosa…
Manel Joanno considera Mapoles dins el gènere poètic però hi trobem moltes similituds amb el llibre al qual pertanyen els versos que encapçalen l’article, tant en l’estil com en la temàtica que tracten.
Fou la nit més horrible.
Decapitaven els infants amb serres elèctriques
[…]
La nota tràgica, com sempre,
L’han donada els més tendres i sensibles.
(Bateguen els desigs, 1981)
Les senyes d’identitat em supuren. Em superen. Fins al punt que degolle un xiquet de cinc mesos i me’l dine guisat amb fesols i naps.
Teòleg mediocre, no recorde com continuava el miracle i la mare i la iaia de la criatura em balden a espardenyades.
(Mapoles, 2020)
És per això que faríem bé d’ubicar aquest llibre en la seua producció poètica, o fins i tot com la culminació de la seua proposta poètica, gènere que, tot i un inici prometedor –hem de recordar que a hores d’ara Manel Joan i Àngels Gregori continuen sent els únics valencians que han guanyat el Premi Amadeu Oller– va abandonar per conrear, sobretot, el gènere narratiu.
Potser Mapoles és la consumació d’aquell desig de dir, sense dir, que no tenia res a dir. Volem dir amb això que Mapoles no diu res? Tal i com afirma Carles Hac Mor, “el llenguatge crea llenguatge. És quan no volem dir quan diem més coses.” I en aquesta definició situem Mapoles, un llibre on, aparentment, l’única finalitat de l’autor és la d’explorar les possibilitats del llenguatge per desxifrar una realitat que el mateix llenguatge genera; un experiment de joventut, tamisat per posteriors reescriptures, que l’autor va tenir l’encert de desar al calaix fins a trobar l’editorial oportuna, la sempre agosarada El Cep i la Nansa, editorial que també ha publicat la major part de l’obra de l’escriptor de culte Francesc Bononad, de qui el seu públic fidel espera, potser en va, un nou llibre.
Si bé segons les notícies extraliteràries des del darrer setembre literari, la rentrée literària d’enguany està marcada pel retorn definitiu –esperem– a la normalitat en què estan succeint-se les presentacions de les novetats editorials, no obstant això, caldria incloure, en la programació d’actes literaris, la recuperació d’aquells llibres publicats durant la situació de pandèmia. I un d’aquests llibres hauria de ser Mapoles, experiment arriscat de Manel Joan.
Pensament final: Però, tot llibre no hauria de ser un experiment arriscat?
