Un cantautor és un centaure fabulós amb el cap i el pit fets de poesia i la resta del cos amerat de música. Així ho defineix Pau Alabajos. Ell ha begut dels referents dels anys 60 i 70 del segle passat: Raimon, qui va establir una interessant relació amb els poemes de Salvador Espriu, d’Ausiàs March i amb tota la literatura del segle d’or; el tàndem Ovidi Montllor i Vicent Andrés Estellés, que esdevingué una unió quasi perfecta; la sublim musicació i interpretació de l’obra de de Bartomeu Rosselló-Pòrcel per part de Maria del Mar Bonet, o la fascinació que Lluís Llach sentia pel rigor intel·lectual de Miquel Martí i Pol, que va originar una col·laboració estreta.
Ha aconseguit que la nostra poesia arribe a les aules, en forma d’espectacle musical, facilitant que l’alumnat dels instituts i de les universitats coneguen els nostres poetes.
El músic torrentí remarca que els cantautors tenen la responsabilitat de ser l’altaveu d’obres poètiques que, potser, sense una adaptació musical no tindrien la projecció que aconsegueixen esdevenint cançó. En l’època de la dictadura franquista i en la primera transició, va ser gràcies a la música que algunes d’eixes creacions literàries van arribar al gran públic. Hui en dia, dins l’actual univers de sobreinformació i saturació cultural, podrien quedar en l’oblit. Gràcies a les composicions per a poemes que Alabajos ha fet sobre versos de Salvador Espriu, Maria Mercè Marçal, V. A. Estellés o Bartomeu Rosselló Porcel, ha aconseguit que la nostra poesia arribe a les aules, en forma d’espectacle musical, facilitant que l’alumnat dels instituts i de les universitats coneguen els nostres poetes. Els concerts, amb introduccions que contextualitzen l’obra i amb un torn de preguntes fent partícips els espectadors, són una forma més lúdica de fer arribar la literatura a un públic que no té cap contacte amb aquest tipus de tradició cultural.
La paraula, des de l’àmbit de la poesia, adquireix una musicalitat pròpia. Aquesta forma literària té eixe element comú amb la música: l’abstracció. Un sol mot pot ser capaç de desencadenar tot un context musical. De la mateixa manera, una nota del pentagrama o un timbre d’un instrument també poden originar pensaments poètics. La relació entre la poesia i la música ha sigut i és una de las més antigues i fructíferes col·laboracions. L’obra de Pau Alabajos n’és un bon exemple. Les hores mortes és el huité disc d’una trajectòria que té com a marca pròpia tres variables: la reivindicació, l’amor i la poesia. Al disc hi ha cinc poemes musicats: un de Maria-Mercè Marçal, un altre d’Apel·les Mestres i tres de Miquel Martí i Pol. Alabajos ha posat melodia als tres primers poemes d’Estimada Marta (Llibres del Mall 1978) i els ha situat junts fent uns arranjaments que cerquen una unitat estètica i segueixen l’estructura narrativa teatral d’inici, nus i desenllaç, aconseguint que el cor se’ns en puge a la gola. El títol del disc és el primer dels versos i comença així, “Des de les hores mortes, talaiot”.
Al disc hi ha cinc poemes musicats: un de Maria-Mercè Marçal, un altre d’Apel·les Mestres i tres de Miquel Martí i Pol.
“Vuit de març” és un manifest feminista en vers on Maria Mercè Marçal parla per a totes les dones. És una mena d’himne o un crit col·lectiu d’apoderament femení i, per eixa raó, Pau fa un pas enrere i dona protagonisme a les veus de les cantants Gemma Humet, Meritxell Gené i Marta Rius.
“No passareu” d’Apel·les Mestres, té una gran força poètica. La declaració de principis que es sintetitza en la frase, escrita en 1917, la traslladem al segle XXI i podem agafar-la com un cant antifeixista.
Escoltant les cançons se sent el treball de fons que hi ha. Musicar els versos d’una altra persona no deu ser una tasca senzilla.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
