Poeta, historiador de la literatura, periodista, traductor i dramaturg, a més d’advocat, Ferrer i Bigné esdevé un dels personatges principals del moviment literari i cultural renaixencista.
La tardor del 2019, Rafael Roca afirmava, sobre Memòria d’un poeta de la Renaixença (2019), la biografia que Jaime Millàs va dedicar a Rafael Ferrer i Bigné, que: “no podem continuar ignorant, quan no desdenyant, per més temps l’obra d’un autor tan singular i simptomàtic”. En aquesta mateixa ressenya ja va anunciar que preparava l’edició de l’obra en català d’aquest autor, la idea de la qual va nàixer de les converses amb Millàs. Així, recentment han eixit a la llum tots els textos valencians de Ferrer i Bigné, poesia i prosa, recollits per primera vegada en un sol volum i acompanyats d’una introducció elaborada per Roca, que ens permet situar-nos en el context i presentar-nos l’autor.
L’adhesió als temes de la Renaixença: la lloança a la pàtria i a les seues figures històriques –aquelles que, sense l’esforç dels vuitcentistes per recuperar-les, probablement avui no coneixeríem–, el fervor religiós.
Poeta, historiador de la literatura, periodista, traductor i dramaturg, a més d’advocat, Ferrer i Bigné esdevé un dels personatges principals del moviment literari i cultural renaixencista, juntament amb figures de la talla de Teodor Llorente, Fèlix Pizcueta i Víctor Balaguer, entre altres; de fet, apareix en la famosa foto de 1868 a Montserrat després dels Jocs Florals de Barcelona: és el primer de la segona fila, començant per la dreta. També va formar part del grup d’escriptors que el 1878 va fundar Lo Rat Penat, amb el propòsit de constituir la plataforma principal del moviment per a la recuperació de l’ús culte de la nostra llengua al País Valencià.
Per exemple, el poema “Les tres germanes”, un dels més famosos: “Tres branques d’un sol arbre, tres formes d’una idea, / tres cants d’un sol poema que ja s’apella història; / tres filles d’una mare, les que alletà la glòria, / tres nimfes que se banyen en la mateixa mar”.
Pel que fa a la producció poètica en català de l’autor, constatem l’adhesió als temes de la Renaixença: la lloança a la pàtria i a les seues figures històriques –aquelles que, sense l’esforç dels vuitcentistes per recuperar-les, probablement avui no coneixeríem–, el fervor religiós –el poeta tenia una gran devoció–, peces dedicades a personatges i institucions de la causa comuna, romantitzacions del camp valencià i poemes íntims com ara els dedicats als fills, així com la defensa dels vincles entre els països de parla catalana. Destaquem, per exemple, el poema “Les tres germanes”, un dels més famosos: “Tres branques d’un sol arbre, tres formes d’una idea, / tres cants d’un sol poema que ja s’apella història; / tres filles d’una mare, les que alletà la glòria, / tres nimfes que se banyen en la mateixa mar”.
Altres textos en català que reflecteixen la seua implicació en la Renaixença i el valencianisme: articles dedicats a Tomàs Villarroya i Sanz, a Josep Bernat i Baldoví i a Pasqual Pérez i Rodríguez, autors vuitcentistes precedents de la Renaixença, així com un escrit sobre el testament d’Ausiàs March.
En la seua vessant com a assagista, observem en Ferrer i Bigné una inquietud i un entusiasme en la recuperació de les arrels, de manera semblant als investigadors que avui recuperen la seua obra i memòria. No només ho veiem en l’ambiciós projecte d’El Parnàs Valencià, que es plantejava com un recorregut per la història literària del nostre poble des del segle XIII fins al XIX i del qual només va publicar un volum, sinó que també va escriure altres textos en català que reflecteixen la seua implicació en la Renaixença i el valencianisme: articles dedicats a Tomàs Villarroya i Sanz, a Josep Bernat i Baldoví i a Pasqual Pérez i Rodríguez, autors vuitcentistes precedents de la Renaixença, així com un escrit sobre el testament d’Ausiàs March, que feia poc que s’havia localitzat, i el discurs que va pronunciar ell mateix el 1881 com a president de Lo Rat Penat.
En definitiva, és motiu de celebració que el lector actual ja puga tindre a l’abast l’obra d’una figura com la de Ferrer i Bigné, en una edició fidel als textos originals però modernitzada i, per tant, propera. Llegim Ferrer i Bigné i llegim els renaixencistes!
