Una de les coses que m’imposo quan vull ressenyar un llibre que té una introducció és llegir-lo deixant de banda els mots preliminars, per acarar la tasca amb més llibertat, sense els límits o la influència que l’anàlisi d’altri em pugui aportar. Creieu-me si us dic que en acabar de llegir Mutterland / Màtria, he pensat que hi havia un poema ben breu que em calia destacar, perquè tenia la sensació que ens aportava la clau de lectura de tot el llibre. És el següent:
La meva pàtria és morta l’han enterrada sota el foc
Visc en la meva màtria la paraula
La sorpresa ha estat majúscula quan he vist que Anacleto Ferrer, que és qui signa la introducció, anava en la mateixa línia que jo. També és cert que algú em podrà dir que el poema es titula, precisament, “Màtria” i que amb aquest títol era evident que ens havia de donar les claus interpretatives del conjunt del poemari… Per a mi, el concepte fonamental és “paraula”, però la reflexió de Ferrer, tot i que conclou de la mateixa manera, és molt més profunda. Em permetré de reproduir-la:
Aquest poema de caràcter epigràfic funciona com un atapeït manifest de l’obra auslanderiana posterior a la Segona Guerra Mundial i dona nom a un llibre sencer de la seva etapa més prolífica. En ell apareixen la pèrdua del país geogràfic del qual Rose és oriünda (Vaterland), la trobada amb els perpetradors, als quals només s’al·ludeix a través del pronom personal “ells”, la imatge del foc associada a paraules que connoten mort i que evoquen clarament la Xoà, la seva pròpia (super)vivència, i, finalment, la declaració de pertinença a un territori íntim, a un nou país natal no geogràfic.
La poeta nascuda al nord de la Bucovina, alhora que diu el kaddish per la pàtria ofegada sota les cendres, pronuncia la benedicció pel Niemandsland, la terra de ningú, de la màtria, de la llengua materna (i de la mare) que s’ofereix com a únic refugi possible, expressada amb un sol nom final: Wort (paraula).
Un biaix ben particular, que només podem copsar plenament si tenim en compte que durant un període de la seva vida l’autora abandona l’alemany com a llengua de creació i es decanta per l’anglès, per acabar retornant a l’alemany.
Certament, la paraula, la reflexió sobre la paraula, és un dels temes fonamentals del gènere poètic, però en Rose Ausländer pren un biaix ben particular, que només podem copsar plenament si tenim en compte que durant un període de la seva vida l’autora abandona l’alemany com a llengua de creació i es decanta per l’anglès, per acabar retornant a l’alemany. És el context vital el que marca aquest viatge entre llengües, en què l’alemany pren diferents posicions. Inicialment, és la llengua de l’autora sense cap altra connotació que ser la llengua apresa des de petita, al si d’una família petitburgesa de jueus assimilats germanoparlants. Tanmateix, amb l’auge del nazisme, l’holocaust i la diàspora, l’alemany esdevé la llengua de l’opressor, la “llengua dels assassins”, la qual cosa la inhabilita com a llengua de creació. Finalment, és el concepte de llengua mare el que acaba servint a Rose Ausländer —”estrangera en tantes nacions”, com la qualifica Ferrer— de refugi, en el retorn a la “paraula” com a ens que pràcticament li permet l’existència, que forma part de l’única identitat possible, com a única màtria.
La paraula és tan central en la poesia de Rose Ausländer que pren força fins i tot quan no és pronunciada:
No digues cap paraula jo llegeixo els teus pensaments en la teva mirada
He après el llenguatge dels ulls al gueto quan va haver de callar la meva boca
Un signe amb el dit índex una alenada profunda un pas sobre la terra de ningú
On els llenguatges dels homes i les coses es troben
Amb l’auge del nazisme, l’holocaust i la diàspora, l’alemany esdevé la llengua de l’opressor, la “llengua dels assassins”, la qual cosa la inhabilita com a llengua de creació. Finalment, és el concepte de llengua mare el que acaba servint a Rose Ausländer —“estrangera en tantes nacions”, com la qualifica Ferrer— de refugi, en el retorn a la “paraula”.
Finalment, cal apuntar que l’edició que ens ofereix Vincle és bilingüe, amb la versió original alemanya acarada a la catalana. Respecte a la traducció —no sé alemany i, per tant, no tinc coneixements per a validar-la partint de la comparació, però el meu fill Daniel, que sí que en sap, em comenta que és correcta— només puc dir que la versió catalana funciona perfectament i entenc que no deu haver estat senzilla de fer. Com es pot comprovar en el parell de poemes que he citat, l’autora suprimeix la puntuació, amb la dificultat interpretativa que això comporta, sobretot en casos de traducció entre llengües que presenten estructures lingüístiques ben sovint allunyades. Així doncs, en alemany o en català, us recomano que llegiu Mutterland / Màtria com una mostra de la poesia marcada per un dels episodis històrics cabdals —ben probablement el més transcendental— del segle xx.
