Amb gotims de respectuosa ironia i una reflexió que naix de la mirada del silenci escrutant el seu entorn més pròxim i viscut, el qual encara copsa com un navegant que ancora en un port nou.
Escriure poesia no és gens fàcil. Escriure bona poesia, senzillament, és molt difícil. I si a tot això li afegim, però, la dificultat d’ajustar la mètrica i la rima a cada poema, i no pas com un edifici tancat sense portes ni finestres, sinó com un pati on juguen lliures i desimboltes les paraules perquè gaudisca el lector i la lectora de poesia, l’equació es complica d’allò més. Però aquesta equació poètica, ans al contrari, no esglaia Vicent Penya (Rafelbunyol, 1961). Em sembla, si més no, que el motiva. I això, doncs, és el que ens ofereix en aquest poemari que acaba de publicar, Cims i abismes, una obra que talla amb precisió d’orfebre bastida amb la forma i el fons d’aquell que coneix molt bé el seu ofici. L’ofici de poeta.
Vicent Penya empra en aquest poemari el sonet com a vehicle de transmissió per oferir-nos la seua visió de la vida que, com a éssers humans, ens pertoca viure en aquest món i aquesta societat. El sonet, que d’entrada ens podria semblar una pràctica poètica en desús, un vintage que resta per a nostàlgics que, amb una estructura ferma i tancada amb clau i forrellat, solament és assequible per als iniciats i les iniciades. Però en el cas de Vicent Penya, amb catorze versos de mètrica variable distribuïts en dos quartets i dos tercets, el sonet esdevé un espai i un temps on la vida reviu paraula rere paraula amb harmonia i honesta comunió entre la tècnica d’escriure del poeta i la sensibilitat de la persona que viu dempeus la seua realitat.
En cada poema ens expressa la seua intel·ligència sovint amb gotims de respectuosa ironia i una reflexió que naix de la mirada del silenci escrutant el seu entorn més pròxim i viscut, el qual encara copsa com un navegant que ancora en un port nou. I, així doncs, els sonets de Vicent Penya esdevenen ritme i música, imatges, colors i figures retòriques que, d’una manera concisa i bellament desabrigada, lluny de sentimentalismes fan per enyorar un temps idealitzat que s’inventa la memòria decrèpita, ressona en l’oïda i vibra en la fondalada del cor amb tota la seua intensitat. I per practicar aquest art o ofici d’escriure sonets, que en la nostra literatura ha estat conreat per autors tan prestigiosos com Josep Carner o avantguardistes com J. V. Foix i, més recentment, Joan Brossa, sobretot cal un domini acurat i precís de la llengua amb tota la seua extensió per no caure en rimes fàcils i grosses que engreixen però no alimenten. I, així doncs, des d’una veu pròpia i reconeguda, Vicent Penya recull la tradició dels sonetistes catalans, que ja havia iniciat amb el poemari L’efímer i l’etern (Onada Edicions), per fer-nos viure l’ara i ací que no deixa d’ésser més que l’ahir i el demà que la humanitat porta en la genètica del nostre cor.
Des d’una veu pròpia i reconeguda, Vicent Penya recull la tradició dels sonetistes catalans, que ja havia iniciat amb el poemari L’efímer i l’etern (Onada Edicions), per fer-nos viure l’ara i ací.
El títol del llibre Cims i abismes està inspirat en la cançó del mateix títol que va compondre el cantant també de Rafelbunyol Pep Laguarda, al qual l’unia amistança i admiració. Dividit en quatre parts, on el poeta és i ens submergeix en la boira dels cims i la foscor de l’abisme que li provoca el seu entorn personal i emocional, que ens atrau i el captiva i li deixa ferides i a tot plegat, però, es nega a renunciar.
En la segona part del poemari, Vicent Penya s’enfonsa en les pèrdues que ens provoquen les destruccions de coses que deixem passar pel tràfec on ens condueix la vida però que esdevenen necessàries per entendre el món on vivim, les quals, altrament, bé ho sap el poeta, si s’esvaneixen de la nostra memòria, que per humils i senzilles que semblen, gairebé insignificants, escrites entre paraules florescents i majúscules, una part molt important de nosaltres s’esvairà com la darrera gota d’aigua en un plat pla on només restarà el desert.
El títol del llibre Cims i abismes està inspirat en la cançó del mateix títol que va compondre el cantant també de Rafelbunyol Pep Laguarda, al qual l’unia amistança i admiració.
En la tercera part del poemari, que consta de tretze poemes, el poeta se suspèn en els límits de l’abisme, on la vida li veu el rostre a la mort navegant amb un bot per un mar sec d’immensa polseguera. I la darrera part del llibre amb l’equidistància i el tarannà que ofereix la ironia tot plegat amb el seu compromís per la vida, qui hi apareix de ple és la mort, la mort íntima i social, a la qual amb subtilesa i reivindicació s’enfronta perquè no esdevinga una amiga inútil. I ho fa amb les eines que millor domina: paraules que cusen versos.
Però, com a lector, el poemari dona per a moltes altres lectures. I en cada lectura, com la música de qualitat, sempre t’hi trobaràs una nota, un acord, en aquest cas una paraula viva o una altra que sembla inanimada, que tot i que l’hages escoltat altres vegades, centenars de vegades, assolirà una nova dimensió i colors. Però posar-me a escriure d’aquestes sensacions donaria per escriure un bon grapat de fulls. I això és possible quan un autor està en plena maduresa personal i creativa, com és el cas d’aquest llibre i de Vicent Penya. Que continue la festa!
