Dir l’experiència sensorial i emocional d’un jo poètic que contempla la natura, que la passeja, que la percep i que hi és percebut, recíprocament, cosa que acaba esdevenint el correlat objectiu de la seua sensibilitat.
La poesia no està enlloc, ni cap cosa ni cap presència és poètica. La poesia emergeix del poema, hi és immanent, com si brollàs del text, com si s’engendràs en el teixim de la textura del cant. Aquest és ara i ací el gran envit de Carmen lucet in textura, Obra completa inèdita de Miquel Català (Algemesí, 1961): mostrar com en la realització formal del poema, en la seua mateixa expressió lingüística, del llibre completat i complert, es conforma el contingut poètic que ens endrapa i captiva durant la lectura.
Miquel Català és autor de sis llibres de poesia, publicats entre 2012 i 2021, anteriors a aquesta edició que ressenyem, la qual recull tots els llibres que encara tenia inèdits (Blog personal: Lletres en xarxa). A Carmen lucet in textura al llarg de 800 pàgines, Miquel Català s’aplica sistemàticament i rigorosa a dir l’experiència sensorial i emocional d’un jo poètic que contempla la natura, que la passeja, que la percep i que hi és percebut, recíprocament, cosa que acaba esdevenint el correlat objectiu de la seua sensibilitat.
L’elaboració d’un món que esdevé poètic perquè sorgeix de la realitat, de la materialitat del discurs d’un jo que percep, de la veu que el diu, del poeta que l’escriu.
La serra, la mar, la vila s’incardinen i conformen la veu poètica que diu la serra, la mar, la vila que el jo poètic sent en la seua experiència vital i cognoscitiva. Assistim, doncs, en la nostra lectura, a l’elaboració d’un món que esdevé poètic perquè sorgeix de la realitat, de la materialitat del discurs d’un jo que percep, de la veu que el diu, del poeta que l’escriu. És, doncs, la implementació de la complexitat d’un sil·logisme que fonamenta la textura, que va molt més enllà de la trivialitat formal que verifica. El trànsit del singular a l’universal esdevé el mateix camí de tornada de la trama mitjançant el mediador particular, que en la metàfora tèxtil és l’ordit que sosté la trama i on la poesia es genera: “Tots els éssers del món són perceptibles. / L’amor de l’amada és un ésser del món. / Ergo: L’amor de l’amada és perceptible.”
I és aleshores quan el poema resta fet, dit, i el lector, de la mà de la veu poètica, assisteix i participa de la comprensió de la realitat que el poeta ha descobert, la qual cosa no és res més que la identitat entre el correlat objectiu, que el text conforma, i el concepte de la donna angelicata: la idea absoluta en què l’amada esdevé. Tot aquest moviment, doncs, és el sentit del sil·logisme, el contingut del qual diu que el seu amor, del poeta, és de la mateixa natura que la realitat que la veu poètica diu:
Xitxarel·los xuetes xisclen doblegats com bells txistularis xots. / Tòrax d’atles torcívol entorcillant-se fins a l’atordiment. Xaica / lleugera viatja pel riu a la deriva, conduïda pel vent de xaloc. Capta / l’aroma intensa de la bescara que bransoleja sobre el seu cos, que / inunda l’aire de breus flairances que atordeixen i deixen mut. Quina / fragància exhala el seu cos salvatge si al capvespre atraca l’esperat / navili. Psalm de psalteri sord, torsimany eqüestre de la cançó.
Hàlit erèctil. Fermall de fina amor. (pàg. 493)
El lector, de la mà de la veu poètica, assisteix i participa de la comprensió de la realitat que el poeta ha descobert, la qual cosa no és res més que la identitat entre el correlat objectiu, que el text conforma, i el concepte de la donna angelicata.
La idea de l’angelicata, doncs no s’engendra en la ment de poeta, sinó en el seu enteniment: en la sensibilitat sensorial causada per la percepció de les coses del món, que, aleshores sí, s’incorpora al saber del jo poètic, el qual amb aqueix material teixirà el cant que la diu. Així doncs, la idea de l’angelicata no és pas el principi, sinó, com el sil·logisme exigeix, la conclusió del Carmen. El llarg pelegrinatge del poeta és constatar tothora, a cada moment, a cada poema, la unitat indestriable, la realitat insubornable i absoluta, entre el món poètic i la presència singular de la idea de l’amada: veritar –“fer veritat”, si, d’aquest mot, n’hi ha, i no tant verificar, és a dir, comprovar la veritat–, fer de la predicació proposició, la qual cosa és l’objectiu del cant que lluu en el poema. Carmen lucet in textura és el gran esforç per tornar a teixir la més gran poesia de la nostra tradició, un altre retorn més a una Ítaca on es teixeix l’esperança absoluta del retorn constant als paradisos del Dant o a les muntanyes ventores d’en Petrarca: a la necessitat del sentit que ens justifique. Carmen lucet in textura beslluma i aspira a la realitat més real, que només la literatura, la poesia com a matèria de la idea, ha pogut fer-nos viure.
