Albert Planelles i Vellvé (Barcelona, 1955) és un d’aquells autors que han començat a donar a conèixer la seva obra a partir de la maduresa, en una edat en què la vocació per la paraula escrita es troba ja sustentada per un bagatge experiencial considerable. Llicenciat en Història moderna i contemporània, i amb tota una vida professional consagrada a la docència, la seva bibliografia, a dia d’avui, consta ja de mitja dotzena de poemaris i un parell de treballs en el gènere del dietarisme, a banda de la participació en alguns volums col·lectius.
En la seva realització més recent, Planelles reprèn alguns fils ja mostrats en llibres anteriors, els revisita amb una mirada renovada i també en desplega de nous. Quedi clar, en qualsevol cas, que la seva veu poètica s’hi reconeix sense dificultat: una veu que es caracteritza pel coneixement, extens i deseixit, de la matèria primera que és la llengua, així com per una voluntat expressiva que evita espetecs pirotècnics i dobles salts mortals mentre va elaborant, des de la sobrietat, un itinerari que transcorre per alguns dels accidents geogràfics més fonamentals i definitoris de la naturalesa humana.
la consciència de la precarietat, de la incertesa, sempre present en les nostres vides; una constatació que de cap manera no pot passar inadvertida a la mirada sensible i sagaç del poeta, i a la qual ens remet des del títol mateix
I, resseguint aquest paisatge de dalt a baix com un corrent continu, hi ha la consciència de la precarietat, de la incertesa, sempre present en les nostres vides; una constatació que de cap manera no pot passar inadvertida a la mirada sensible i sagaç del poeta, i a la qual ens remet des del títol mateix, Bastides inestables, una senzilla proposició formada per un substantiu i un adjectiu i, tanmateix, carregada de potència connotativa.
El llibre està construït amb una arquitectura no lineal, amb diversos apartats que presenten característiques diferents en estructura, forma i registre. S’inaugura amb un poema solt, significativament titulat “Com aclarir els vels” i continua amb “Un tram de riu, veus que se’n van”, que consta de deu poemes breus que s’encaren amb els estralls del temps i els ressorts inefables de la nostra condició: “A la tardor del silenci / els colors moren escopits / per les bravates dels déus”.
L’itinerari prossegueix amb la suite “La fragilitat del mirall, el tremolor de l’aire”, constituïda per una vintena de poemes en prosa. “Parèntesi”, que conforma la tercera de les seccions del llibre, és un poema unitari de cent quaranta-dos versos que configuren una mena d’inventari hiperrealista de la quotidianitat: “Cauen llàgrimes de les façanes / Mentre en alguns forats de les finestres / S’hi veuen festes i ball i viandes”. A continuació, trobem una successió de vint poemes independents, cadascun amb un títol propi, sota l’enunciat genèric “A l’arrel del foc crepitacions de paraules. La flama esmola la pedra i es fon amb crits de metall”. El llibre s’acaba amb el poema “El vers és el vertigen”, una reflexió poc autocomplaent sobre l’acte mateix d’escriure: “Només guixes papers. / Els miralls s’avorreixen”.
una obra que no fa concessions gratuïtes a la intel·ligibilitat però que tampoc no es rabeja en el cripticisme ni, menys encara, en la grandiloqüència. Bastides inestables ens planteja una proposta a la recerca de la consciència última
Albert Planelles posseeix una mirada de llarg abast i un maneig expert dels recursos que ofereix la tradició literària; amb aquest utillatge, ha construït una obra que no fa concessions gratuïtes a la intel·ligibilitat però que tampoc no es rabeja en el cripticisme ni, menys encara, en la grandiloqüència. Bastides inestables ens planteja una proposta a la recerca de la consciència última des d’un estadi de maduresa personal i creativa.
La bona poesia es forja amb un sentit profund del llenguatge i amb la vocació de transcendir la tessitura comunicativa funcional. És així com fa possible la troballa insòlita, la imatge inesperada capaç de traçar un matís cromàtic distintiu al voltant d’aquelles idees que els humans hem expressat tantes vegades des dels orígens més reculats de la paraula: “Els precs muts / que moren com els cucs, / a mig camí, / cansats d’arrossegar-se”. “Els estols vehements, / les congestes de sang, / les taques del desvari”. “El dia té el mugró inflat i escup ocells atrafegats”. Amb versos com aquests –i amb molts altres– el poeta posa de manifest la capacitat de detectar les escletxes gairebé imperceptibles per on saben esllavissar-se encara la sorpresa, la bellesa i l’impacte emotiu, abans de retirar-se de nou a la talaia de la seva bastida; inestable, sí, però “Amb la cara ben alta del poema”.
