Explica la poeta Àngels Gregori en un dels pròlegs d’Asimptomàtic que Marta Pessarrodona assegurava que la poesia és un streptease amb els lectors. Carlos Marzal, un dels principals representants de la “poesia de l’experiència”, en una segona introducció, manifesta que el periodista Joan-Carles Martí (València, 1965), l’autor d’aquesta crua petita joia poètica, ha compost en Asimptomàtic, editat per l’editorial Vincle, el seu testament sentimental de vocació sanadora, el seu exorcisme íntim per a constatar el seu pas per aquest món, com comunament fan tots els escriptors.
Martí, àvid lector de poesia, farceix mot a mot la seua experiència vital des de la infància i els primers aprenentatges de la vida, alegries i pors, gràcies als amics i als jocs i en enfrontar-se a l’existència de la mort a través de la desaparició dels més vells del seu entorn. El primer colp de la seua existència.
La primera topada amb la mort
va ser precisament la besàvia
quan tornàvem d’escola.
I la iaia tampoc estava a la cuina.
Des d’aleshores sé quan venen
les males notícies.
Amb poesia lírica dibuixa la rebel adolescència i el despertar a la vida adulta.
La joventut i les ganes de canviar el món, com fa Rafa Lahuerta en Noruega, transita pel barri del Carme i els bars d’una València avui feta estelles. Un paradís perdut convertit en un parc d’atraccions on han desaparegut les parades d’embotit i sardines de bota… i els veïns. La Universitat i la ruta dels pubs del Carme eren les dues càtedres dels joves urbans d’aquella joventut.
Les garites del Carme foren aules
de formació continuada i diversa.
Volíem canviar el món abans que el país,
així férem el recorregut invers
de les bones revoltes perdurables
protagonitzades pel poble decebut.
L’autor passa revista a la trajectòria del periodisme honest que, com altres, ha exercit i als canvis que s’han produït en aquesta professió maleïda, malgrat tot, la més gratificant de tots els oficis.
Entre papers i lletres em guanye el pa,
el risc inesperat en un mercat obcecat
només amb figues seques
i ametlles gelades de nadal.
Joan-Carles Martí explica amb detall rítmic els dies passats a l’hospital, suportant una cruel malaltia, albirant en blanc i negre la incertesa del futur…
Greu i incurable. Ho entenc
tot i que diu “grave e incurable”,
diagnòstic sociolingüístic de realitat meta química.
Un mapa dibuixat a mà assenyala la supervivència
d’un percentatge paralitzant, com la clínica anciana.
Somie amb bates blanques
des de l’operació d’angines;
records d’una infantesa
desproveïda de fonament tàctil.
L’esperança i la tornada a la “vida”, la cura com una catarsi… els records d’un malson.
Molt acollonit panxa amunt, el goter amb pell de gallina
vist en perspectiva el temps també cura la por.
L’autotrasplantament funciona, diuen,
perquè les mares de les cèl·lules
s’han armat de tolerància.
Està bé avisar amb sincronia científica de la nostra caducitat,
perquè entre amics i parents tenim vuit dies de temps.
L’amor, el desig, les relacions amb el pare…
La relació amb mon pare va millorar quan va morir.
He sigut millor amant que pare
-en soc conscient-.
La teua nuesa eclipsa la lluna plena d’aquell oasi illenc on escoltàrem el toc de campanes de l’amor que repica quan em fas el primer bes.
L’autor, periodista fins al moll de l’os, respira i alena. I escriu sobre la vida i la mateixa experiència d’encarar la mort de cara, d’haver-se salvat contra tots els pronòstics. De sorprendre’s de nou cara al dia a dia.
Els àngels porten bates blanques i socs de color, un somriure de gegant humanitat professional. Un sanatori dedicat a la memòria del rector afusellat salva vides contra la desraó d’aquells malparits sicaris.
Ama el país i la seua llengua, critica els abusos, parla de l’apostasia amb la naturalitat dels que parlen de benediccions, sagraments i batejos carnals. Parla dels guardians de l’infern amb Langue de bois. Recorda al rector Peset afusellat.
Dolor i alegries, la vista posada al davant, mirant també de reüll el retrovisor, l’autor d’aquest delicat i dur poemari reclama dignitat, decència en les idees, ètica en les persones i estima per la llengua i els país dels pares.
De genolls ningú no pot ser respectat. I molt menys formar part d’un poble lliure.
