Visionària, eclèctica i amant de la travessia. Estudiosa de l’alquímia, de l’antropologia i de la psicoanàlisi, Hilda Doolittle (Bethlehem, Pennsilàvnia, 1886-Zurich, 1961) esdevé una de les veus indefugibles de la literatura modernista. Nascuda als Estats Units en una família moraviana, va emigrar a Londres el 1911, ciutat on va descabdellar la seva poesia i on va participar de la vida literària i bohèmia de l’Europa entreguerres. Traductora del grec antic, la seva escriptura batega des de la concisa brevetat de les primeres composicions, a Sea Garden (1912), fins a la narrativa i l’assaig, en relació amb el collage i el cinema, com a actriu a Borderline (1930). Sovint se l’encasella dins el moviment de l’imatgisme anglès, amb veus com la de Marianne Moore o Ezra Pound, tot i així, el seu projecte poètic cavalca esberlant aquesta mirada: si bé als seus poemes iniciàtics s’hi copsa una obstinació per la imatge exacta, aquesta es desplaça cap a una concepció més expressiva, tal com revela a Hermètica Definició: “La precisió, la definició, / la imatge de l’endevinació / de la rosa salvatge”. [1]
Llegim H.D. de la mà i del vers d’Odile Arqué, qui ha pouat en la seva fondària i n’ha sabut captar les subtileses: la textura del vers, els ritmes i les capes endinsades en el tacte oníric que beuen de l’imaginari de les seves obres anteriors
“The reddest Rose”–la rosa més roja– creix salvatge i es desclou, ardent, iniciant el poemari amb lentitud i mudant de pètals derivats del temps, “era vella fins que vas venir”, diu quan apareix la figura de l’amant. A ritme de palimpsest, la rosa és entregada a l’Altre, i la poeta acull el desig i els seus fragments per fer-ne llàntia, i travessar tota una nit constel·lada. Llegim H.D. de la mà i del vers d’Odile Arqué, qui ha pouat en la seva fondària i n’ha sabut captar les subtileses: la textura del vers, els ritmes i les capes endinsades en el tacte oníric que beuen de l’imaginari de les seves obres anteriors, i que commouen tota l’estructura lírica, constantment circular i oberta a la interpretació nova.
són les veus arcaiques que la poeta fila –des de la teogonia egípcia i grega fins a l’Antic Testament–, renovant i recordant a cada vers, com el tacte de la passió més antiga. I encara més, excavant, allà on nien totes les fosques –del cos de l’amor, del cos del somni
Escrit entre 1957 i 1961, Hermètica definició és el poemari culminant d’H.D., on desgrana un mar de tessitura grega on suren vestigis de vers i ritmes sàfics, des del foc i l’arrel tel·lúrica fins al sublim més líric i eteri, passant pel món vegetal. L’estela del poemari són les veus arcaiques que la poeta fila –des de la teogonia egípcia i grega fins a l’Antic Testament–, renovant i recordant a cada vers, com el tacte de la passió més antiga. I encara més, excavant, allà on nien totes les fosques –del cos de l’amor, del cos del somni.
A Notes on Thought and Vision (1919), obra escrita durant la seva estada a l’illa de Sicília amb Bryher, la seva amant i companya artística, és travessada per la visió que “la il·luminació esdevé allò que conté alhora la llum i la calidesa, com si una lluna fràgil i creixent ens donés escalfor, o com si alguna esplèndida estrella, centellejant, s’escalfés de sobte a la nostra mà, com una joia enviada a l’estimada”.
Hilda Doolittle parteix de mites ancestrals i d’arquetips junguians, de la parla inconscient i col·lectiva que traspassa els seus poemes. Hermeneuta de vivències, l’escriptura muda de pell com la rosa, interpreta i teixeix un substrat fet de fragments de ceràmiques, –l’element comú a les tres cultures que H.D. va estudiar– que fon en el vers, com un acte d’alquímia. The reddest Rose unfolds, esdevé una “espiral d’imatges” que emergeix, ascendeix i culmina al final de la seva vida, amb una voluntat integradora de la nit insomne i revelada, “la Nit que esdevé Dia”.
Els rastres encara ardents de la passió dansen en una escriptura-retorn que es manifesta a través d’una natura minuciosa i simbòlica. L’amant mistèric apareix també fragmentat –i trobant, però, en l’escriptura, una experiència unificadora d’aquests fragments. El real es presenta com una reminiscència, relacionat amb antics cultes al foc, també remet a la pulsió de vida, a l’Eros.
El desig com a continuïtat que es va redient en altres paraules: [12] “El deliri ve de tu / però continua; / La torxa la va encendre un altre abans que tu, / i abans un altre i un altre…”. El fruit del desig és allò incomplet, que sempre està en cerca, vibrant: “Jo, amb la meva lira de set cordes, / em veig indefensa, buida, / però allà on hi ha Olímpia, Delfos no és gaire lluny” [13]. El món hel·lènic, egipci i bíblic configuren un mapa des d’on el jo poètic dansa entremig de símbols, que esdevenen presents i esborren costures del temps a través del poema. I en aquesta travessa, la visió dels àngels, i la pregunta: “–perquè hi sou? / voldríeu guiar-me solemnement / a un port conegut?”.
La poesia mena a l’aigua dels llacs com el Zurisee, i es desplega, sembrada de llavors i de llum: [16] “Llavor de sèsam / enfilar granís menut / en un fil blanc o Vermell, la meva agulla el partirà?”. Els moments d’il·luminació cremen i la rosa més roja es marceix, però en queda el record: el branquilló, la fulla, l’herba. La imatge viva, l’ínfim detall que cobra una presència voluminosa en l’espai i que toca el cos: la punxada de la pinassa és el tacte que la fa retornar a allò més endinsat.
Així doncs, celebrar H.D. perquè ha estat traduïda al català vol dir, també, acollir la naixença en la nostra llengua d’un imaginari viu per teixir nous diàlegs, per il·luminar la fosca nit de les autores d’entreguerres, i, tal i com deia Mireille Gansel al seu assaig il·luminador Traduir com transhumar, traduït per Dolors Udina, per tal d’“estendre una mà entre dues ribes sense pont”. Un pont que poc a poc va tenyint-se de més estels per pensar-se i imaginar-se.
