En la recurrent dialèctica entre la preeminència del fons o la forma mai hi ha un clar vencedor. Per això mateix, un bon desllorigador a l’etern debat podria ser dir que “continent i contingut ara es mesclen com una mentida bonica”. Això és el que diu la poeta i gestora cultural Àngels Gregori (Oliva, 1985) en el poema “Tècnica” del seu llibre Quan els grans arbres cauen, guanyador del Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia de 2017. Aquesta afirmació en forma de vers, que ben mirat podria ser entesa com una màxima, em serveix de punt de partida per comentar el darrer llibre de poemes que l’autora acaba de publicar i que porta per títol Jazz (Proa, 2023).
Jazz és un llibre que depura i poleix l’estil dels seus volums precedents, com clarament es veu en el poema “Camins”, que és un calc refinat del poema “Port d’Amsterdam”, del llibre anterior, Quan els grans arbres cauen. La singular empremta de Gregori, per tant, es va enriquint al llarg de tota la seva obra: versos directes i compactes que, en aparença, semblen deslligats dels següents dins del mateix poema, per acabar generant una seqüència d’idees amb un particular misteri. Cada vers, o cada díptic, recurs que utilitza tot sovint, té una entitat pròpia gestada a partir d’imatges antagòniques, algunes d’elles fregant l’oníric i altres l’oxímoron, però carregades de metàfora i ben dotades de sentit, com aquests que parlen de la venjança: “Era jo qui cercava roses al fons de la biga / la que beneïa el suro, que no s’ofega mai / la que et cantava al ritme del frigorífic”.
Les peces dels intèrprets del jazz són naturals, sense impostacions, i toquen de forma “estripada”, com ho fa Gregori. Els poemes, com la música, no resolen res ni ho pretenen, però posen sobre la taula noves qüestions, nous enfocaments. I aquí és on els díptics de l’Àngels actuen com a diàlegs
Àngels Gregori genera un compàs de lectura sobtat, de repercussió, que acaba per emparellar-se amb els acords d’un contrabaix quan toca en forma de pizzicato. S’apropa a la música jazzística perquè l’atrau l’espontaneïtat i la llibertat de normes –o de veritats? –, sense deixar mai de banda l’espontaneïtat del seu ritme. Les peces dels intèrprets del jazz són naturals, sense impostacions, i toquen de forma “estripada”, com ho fa Gregori. Els poemes, com la música, no resolen res ni ho pretenen, però posen sobre la taula noves qüestions, nous enfocaments. I aquí és on els díptics de l’Àngels actuen com a diàlegs, call and response, o l’estil responsorial com diuen els entesos jazzístics. És a dir, l’alternança d’un solista que pregunta i la d’un grup vocal o instrumental que dona resposta. Així és com en el jazz, una música de singular mètrica, l’autora ha trobat el seu particular estil de travar els poemes. Per exemple, el que porta per títol “Retrobament” i que parla de la desolació de forma natural i desimbolta: “El que busquem en l’art no és la centrifugadora, / sinó l’experiència de girar al seu voltant”.
Àngels Gregori diu que Jazz representa una forma de ser i d’estar, de viure el món on l’atzar hi té un pes important. Un llibre més calmat i unitari que els anteriors; possiblement sigui així perquè ha estat cinc anys per escriure’l. Un llibre que parla bàsicament de l’amor i del retorn a l’origen i que ho fa amb molta subtilesa, “Va donar-me el mar i, a sobre, / em va preparar per a les ones”. Una delícia. Poemes que busquen el contrast emocional a força de casar elements molt allunyats, com el que llegim en uns versos que parlen del desamor seguits d’altres dos dissonants, però que reforcen el missatge: “perdre’t és una forma de saber / que alguna vegada t’he tingut / També els diacrítics van haver d’entendre / forçosament la vida pel context”.
el viatge, tant l’imaginat com el viscut, per dibuixar un itinerari, una cartografia dels espais, esdevenint les ciutats l’excusa per definir la pròpia identitat. Això dona peu a parlar de la idea del regrés: “Tots els propòsits de fugir són, en el fons, / una forma fallida de l’intent de tornar a casa”.
Utilitza el viatge, tant l’imaginat com el viscut, per dibuixar un itinerari, una cartografia dels espais, esdevenint les ciutats l’excusa per definir la pròpia identitat. Això dona peu a parlar de la idea del regrés: “Tots els propòsits de fugir són, en el fons, / una forma fallida de l’intent de tornar a casa”. Per això diu que l’essencial no està en el viatge, un camí erràtic, sinó en el retorn. Com bé diu, en el fons “som allò que no vam acabar d’entendre bé”. Tornar a un lloc conegut és com rellegir-se a un mateix. I això és així perquè vàrem partir d’una llar, d’un personal heimat, i ens passem la vida intentant buscar la forma més idònia de retorn. “Casa és el lloc on no t’has de qüestionar / de dalt a baix cada matí en despertar-te”, diu en el darrer poema del llibre “Lletra per a un jazz”. Anar i venir de diferents llocs i pel camí, pel passeig, anar creant espais habitables. Aquest és el missatge.
Jazz és, per tant, un llibre de situació, de presa de consciència del lloc on ets i de la presència o l’absència d’altri. Àngels Gregori ja havia tocat el tema del viatge i l’amor en diverses ocasions, però en cap d’elles l’havia plantejat amb aquesta perspectiva. Parlar de Nova York, una ciutat amb escales d’incendi fetes per fugir, una megalòpolis que desconeix “què és la roba estesa”, és com parlar d’un mateix. Perquè en aquest tipus d’indrets estàs de pas, sol amb tu i sempre amb la mateixa roba.
Àngels Gregori té diversos referents sense casar-se amb cap d’ells. Possiblement per això diu que “la funció de la poesia és tallar el trànsit per deixar circular instants”. Utilitza idees o imatges icòniques com ara la barana de Maria Mercè Marçal per parlar de la inseguretat que sent, “aquell paisatge de balcons sense baranes” per referir-se a una nova guerra que s’ha iniciat a Europa i que l’inclina a amarrar-se al “teu cos nu”. I en el poema “Fer surar les pedres”, s’emmiralla en Charles Simic per parlar del fracàs, tot recordant el vers del poeta serbo-americà que diu: “El poema que vull escriure és impossible. Una pedra que sura”.
Àngels Gregori és una poeta jove que compta els llibres publicats per premis, llevat d’aquest darrer, Jazz, que sense cap mena de dubte és mereixedor d’un premi a obra publicada. Aquesta valoració se sosté en el fet que estem davant d’un llibre homogeni, coherent i molt original. No us perdeu els poemes “Música per a Brines”, “Carta d’amor a la ciutat”, “Italo Calvino”, “Fer surar les pedres” i “Ficcions”, veritables joies. I per tot això us esperono a llegir-lo. No us en penedireu.
