La novel·la es diu Aterratge, però en realitat el tema latent és reprendre el vol: volar amb Eva Piquer. Volar literàriament i emocional, perquè aquesta novel·la, breu i intensa, és un salt en l’aire després d’haver tocat fons.
Dins d’una família, d’un grup d’amics, cadascú viu les pèrdues i els dols a la seua manera. Sobreviure-hi no és fàcil i, a més, és una feina solitària: “La nostra supervivència no ha pogut ser una feina d’equip. És un procés que anem fent cadascú a la seva”, hi escriu Eva Piquer, vint anys després d’haver guanyat el premi Josep Pla amb Una victòria diferent, on Ada, la protagonista, encaixava, com podia, la pèrdua de sa mare.
Aprendre a negociar i a conviure amb les pèrdues i els trencaments perquè no ens esquincen més del “necessari” és un tema, doncs, present en la seua literatura. Un tema, a més, que ha irromput amb força en els darrers anys tant en l’assaig, com en la ficció o l’autobiografia. Pense, posem per cas, en Ruptures, un assaig breu i molt recomanablede la filòsofa francesa Claire Marin, però també en les cròniques impactants sobre la sobtada mort dels seus respectius companys que van escriure Carolina Setterwall (Estocolm, 1978) a Esperem el millor i la periodista i escriptora nord-americana Joan Didion a L’any del pensament màgic. I, per descomptat, el llibre que motiva aquesta article, la darrera novel·la d’Eva Piquer, Aterratge.
Amb o sense previ avís, la mort és devastadora i sobreviure a qui se’n va genera un sentiment d’estranyesa i de culpa del qual no és gens fàcil desempallegar-se’n. Sobre “tot allò”, sense intenció de posar nom ni etiquetes al dolor, parla Aterratge
Amb o sense previ avís, la mort és devastadora i sobreviure a qui se’n va genera un sentiment d’estranyesa i de culpa del qual no és gens fàcil desempallegar-se’n. Sobre “tot allò”, sense intenció de posar nom ni etiquetes al dolor, parla Aterratge, amb una història bastida a partir de tres plans narratius completament diferents entre ells pel que fa al gènere i al llenguatge, però lligats i conduïts per la idea de supervivència.
Escriure sobre “tot allò” que sobreviu a les pèrdues i els absents i no caure en una mera introspecció avorrida i repetitiva, és un repte. En aquest sentit, la novel·la conta una història amb tres cares o dimensions que ho evita amb tots els recursos possibles: la tècnica narrativa, el canvi de ritme, el llenguatge valent i directe, la reflexió pregona, els diferents estils i punts de vista, evita caure en l’autoreferencialitat més egocèntrica. Un relat de relats que aconsegueix plantejar una crònica dels fets i del temps, fornida d’uns pensaments profunds sobre la supervivència com a experiència íntima, alhora que col·lectiva.
Cadascú sobreviu al dolor com pot i sap, però no se n’escapa ningú, i mentrestant, potser no sabem com actuar davant de les desgràcies alienes: “Jo també he esquivat pels passadissos del súper i pels carrers del barri la gent que porta enganxada alguna desgràcia tendra, com si les desgràcies no ens perseguissin a tots, el final feliç només depèn d’on atures el conte”, escriu Eva Piquer. A més, i per si fos poc, l’aflicció “posa a prova els amics, una prova que uns pocs superen i uns altres suspenen. M’agrada que ho digui Julian Barnes, em fa sentir acompanyada en la misèria. Alguns amics, afegeix, tenen tanta por del dol aliè com de la mort, i s’aparten de tu com si fossis contagiós”.
Tots tres relats ressonen els uns en els altres i serveixen de mirall els uns per als altres, com finestres de cases diferents des d’on es contempla un mateix paisatge desolat
Aterrar després del xoc, és un aterratge que pot durar anys. Aterrat és assumir i encaixar el nou estatus de supervivent, un aprenentatge lent i pesat al qual s’encara la protagonista de la novel·la, alter ego de l’autora, i se’n surt. I tot i que “cada accident sembla excepcional quan n’ets el protagonista”, és en veure’ns en l’altre que entenem allò per què estem passant. És així com les tres narracions que s’intercalen en la novel·la ajuden a crear-hi distància i comprensió: d’una banda, la narració en primera persona de la protagonista que, amb un to confessional, però gens ploramiques, conta i reflexiona al voltant de l’experiència de la supervivència. D’altra, la crònica del viatge de la protagonista a Islàndia per fotografiar la carcassa d’un avió que va caure a la platja de Sólheimasandur el 1973. I al mig de tots dos, el relat més impersonal de l’accident, una mena de reportatge o documental, tremendament magnètic, contat per Gregory Fletcher, el pilot de l’avió sinistrat. Tots tres relats ressonen els uns en els altres i serveixen de mirall els uns per als altres, com finestres de cases diferents des d’on es contempla un mateix paisatge desolat.
Escriu Piquer: “Trobo la comparació així d’explícita en un llibre de Simone de Beauvoir sobre els últims dies de la seva mare: ‘Un càncer, una embòlia, una congestió pulmonar… són fets tan brutals i tan imprevistos com l’aturada d’un motor en ple vol.’” I mentre avança la novel·la les lectures de la protagonista provoquen reflexions sobre continuar vivint: Julian Barnes, Beauvoir, Roald Dahl o Patricia Highsmith: “En un llibre sobre el procés d’escriptura d’una novel·la d’intriga, Patricia Highsmith esmenta la tasca dolorosa de retallar un text per eliminar-ne frases sobreres o personatges que no fan avançar la història. Has de ser tan despietat, diu, com si llancessis equipatge, o fins i tot combustible, d’un avió amb sobrecàrrega. En una situació límit, nomes t’has de preocupar per continuar volant”.
Preocupar-se per continuar volant: voilà l’essència d’aquesta novel·la, admirablement entrellaçada i narrada, capaç de no caure en l’autocompassió i transcendir molt més enllà de “tot allò” personal.
