Ja he comentat alguna vegada el plaer que em provoca arribar a una lectura a través d’una altra. En aquest cas podem dir que ha estat una lectura interna: les pàgines digitals d’aquesta mateixa revista. Fa un temps, Víctor Labrado convidava a visitar la figura i l’obra d’Eduard Girbal Jaume a partir del fet més o menys anecdòtic que l’autor gironí va viure uns anys, els finals de la seva adolescència, a Alacant:
a banda que encara no el puguem considerar definitivament instal·lat en el cànon, amb tots els honors que li corresponen, el fet és que una gran part de lectors que, per formació i interessos, ja haurien de dubtar si comencen a llegir-lo, la veritat és que encara no el coneixen ni de sentides.
El llibre va veure la llum inicialment el 1919, però afortunadament Edicions de 1984 el va rescatar el 2005. El primer que trobareu en aquesta edició és la presentació d’Enric Casasses, el vertader impulsor, juntament amb Agnès Prats, de la recuperació de Girbal Jaume
Ho reconec, jo mateix era un d’aquests que “encara no el coneixen ni de sentides”. Però en la vida tot té solució llevat de la mort i més encara si hi ha llibreries i biblioteques. Malgrat que Labrado recomana especialment llegir La tragèdia de cal Pere Llarg, jo he preferit seguir l’ordre cronològic de publicació —contemporània— i he començat per L’estrella amb cua. El llibre va veure la llum inicialment el 1919, però afortunadament Edicions de 1984 el va rescatar el 2005. El primer que trobareu en aquesta edició és la presentació d’Enric Casasses, el vertader impulsor, juntament amb Agnès Prats, de la recuperació de Girbal Jaume. Resulta interessant saber que, en certa manera, a Casasses, li va passar el mateix que a mi: va ser llegint Josep Pla que va descobrir Girbal Jaume —novament, una lectura que duu a una altra lectura. I insistint en aquesta connexió intertextual, també va ser Josep Pla qui em va fer llegir De Tànger a Sant Petersburg. Excursions i viatges, de Jacint Verdaguer —us en vaig parlar fa uns mesos. Una mina, com sempre, el senyor Pla.
En l’“Advertència al lector” datada al novembre de 1918 que encapçala el llibre, Girbal Jaume ens fa saber que L’estrella amb cua forma part d’un projecte molt més ampli, una tetralogia titulada L’agre de la terra:
Tinc embastat —meitat al magí, meitat a les quartilles— i, si a Déu plau, un dia o altre haig d’acabar-lo, un cicle de proses —si el mot cicle escau— amb el títol general L’agre de la terra.
De la primera part, una col·lecció de tipus i paisatges aplegats amb el nom d’Oratjol de la Serra, talment com dos esqueixos, se’n deriven dues novel·les. La primera és L’estrella amb cua, que avui, tal vegada prematurament, dono a l’estampa. L’altra durà el títol de La tragèdia de cal Pere Llarg. I una mena de conclusió o epíleg al conjunt deu portar el nom —nom d’il·lusió per a mi— de La Cuaranya.
De la publicació de La Cuaranya, segons que ens informa Casasses en la presentació adés esmentada, no se’n té notícia. Els altres tres llibres són accessibles gràcies a les reedicions d’Edicions de 1984, en què s’aplica el criteri de “normalitzar l’ortografia sense normativitzar l’idioma”, cosa que, d’entrada, ens permet copsar sense intermediaris la bona qualitat lingüística general d’un text literàriament molt atractiu. L’estrella amb cua és una obra breu —poc més de cent pàgines—, que es pot llegir d’una tirada, però ja us aviso que heu d’estar disposats a tenir el diccionari a mà, si és possible, l’Alcover-Moll, que ja fa anys que es pot consultar en línia. Els cent anys transcorreguts des que es va escriure i, sobretot, l’ambient rural en què se situa la novel·la fan que el lèxic pugui resultar distant per al lector actual, sia urbanita sia de poble, com ara jo. No és —no hauria de ser—, però, un entrebanc per a acostar-se a un llibre com aquest i gaudir-ne.
parteix de la predicció que “serà visible el cometa X, estrella amb cua d’una bellesa tal com fa molt temps que no se n’ha vista cap” i el trasbals que aquest fet provoca en els habitants de la zona. Hi entren en joc la ignorància, la superstició, el punt de vista científic del mestre d’escola i el religiós del capellà
Efectivament, és al voltant d’Oratjol —“aquelles tretze casucones, gairebé cabanes, aplegades al voltant de la iglésia i esteses sense arribar a formar carrer ni plaça de cap mena”—, que transcorre la narració de L’estrella amb cua. La descripció acurada del paisatge exclusivament rural i l’aprofundiment en la psicologia dels personatges hi pesa probablement més que la trama en si, no gaire complexa i fins a un cert punt previsible, que parteix de la predicció que “serà visible el cometa X, estrella amb cua d’una bellesa tal com fa molt temps que no se n’ha vista cap” i el trasbals que aquest fet provoca en els habitants de la zona. Hi entren en joc la ignorància, la superstició, el punt de vista científic del mestre d’escola i el religiós del capellà —caracteritzat amb trets dialectals específicament occidentals que contrasten amb els generals de la resta de personatges—, les xafarderies i les burles d’alguna gent, sovint amb to picardiós, la por a l’inconegut… La trama —com dic, relativament lleugera però ben elaborada—, va generant subtilment una atmosfera angoixant que ens fa presagiar un final tràgic.
El ruralisme, el naturalisme, el gust per recrear-se en la descripció —he de dir que a mi mai no m’ha resultat excessiva— són característiques que clarament fan que puguem inscriure l’obra en el moviment del Modernisme, amb les figures cabdals com a marc de referència de Narcís Oller, Raimon Casellas, Caterina Albert, Joaquim Ruyra, Marià Vayreda o Josep Pous i Pagès —quin bon record que tinc de llegir La vida i la mort d’en Jordi Fraginals estant encara a l’institut gràcies al mestratge de Jeremies Barberà. Dit ras i curt, L’estrella amb cua, situada en el context dels epígons d’aquest moviment politicocultural, té un interès més que remarcable que és just reivindicar. I si, com Labrado apunta, no és la millor de les obres d’Eduard Girbal Jaume, sens dubte, caldrà llegir també les altres.
