Extreure de l’obra de Vicent Ferrer una sèrie de textos narratius —“unitats narratives compactes”, en diu Garcia-Oliver— que el predicador solia emprar com a exemple o argument en els seus sermons.
Tot i que el meu poble és més conegut per sant Antoni —“Sant Antoni de Gavarda feu un milacre en Antella, caigué una agüela al riu i si no la trauen s’ofega”—, la veritat és que el nostre patró és sant Vicent Ferrer. No sé si hi tenim una gran devoció —jo diria que el meu poble no és el més devot del món, fins al punt que, fins on m’arriba la coneixença, crec que no hem donat ni un sol capellà en tota la història—, però l’impacte onomàstic hi és més que evident: en més d’una casa trobareu quatre Vicents, pare, mare, fill i filla; sense anar gaire lluny, el meu avi i ma mare eren Vicent i Vicentica, respectivament, i una tia, i un oncle, i un parell de cosins, i…
Permeteu-me una broma del tot irreverent que solc fer per explicar el tarannà del nostre sant. Si esteu familiaritzats amb la imatgeria religiosa, sabreu que sant Vicent Ferrer se’l representa amb el dit índex alçat, com a mostra del seu tarannà apocalíptic: Timete deum et date illi honorem, quia venit hora iudicii eius. De fet, també se’l coneix com a sant Vicent el del ditet. Ara bé, atesa la mala bava que de tant en tant es gastava el futur sant en els seus sermons i la por que devia fer als seus feligresos amb l’arribada del judici final, sempre he pensat que seria molt més gràfic si canviàvem el dit índex pel dit del mig.
L’edició de Garcia-Oliver ofereix tant el text original d’aquestes píndoles narratives com una adaptació a la llengua actual.
Bromes a banda que em poden enviar a l’infern de cap, em sembla que la publicació d’aquests Contes i narracions —en feliç coedició de Tres i Quatre i la Institució Alfons el Magnànim— és tot un encert. Partint de la idea que els clàssics medievals, per les temàtiques i per la llengua, no solen resultar atractius ni accessibles a un públic contemporani, Ferran Garcia-Oliver, catedràtic d’història medieval de la Universitat de València, ha decidit extreure de l’obra de Vicent Ferrer una sèrie de textos narratius —“unitats narratives compactes”, en diu Garcia-Oliver— que el predicador solia emprar com a exemple o argument en els seus sermons. En són, sens dubte, les peces més atractives. N’ha eliminat, per tant, totes les citacions llatines i l’aparat teològic que fra Vicent hi incorporava. Tot i que ben probablement n’eren la part fonamental si considerem la seva voluntat evangelitzadora, és ben cert que el lector actual, sobretot el més jove, no té —i ben probablement no vol tenir— la formació necessària per a entendre-la.
Els sermons vicentins ens han arribat en còpies fetes a partir de la tasca dels reportadors, escrivents que, a peu de cadafal, transcrivien els discursos del dominic, una mostra més que evident de la importància que Vicent Ferrer tenia ja en aquell moment.
L’edició de Garcia-Oliver ofereix tant el text original d’aquestes píndoles narratives com una adaptació a la llengua actual. Em sembla que cal explicar —els erudits bé que ho saben, però potser no tant el públic general, que és a qui s’adreça principalment aquest llibre— que els sermons vicentins ens han arribat en còpies fetes a partir de la tasca dels reportadors, escrivents que, a peu de cadafal, transcrivien els discursos del dominic, una mostra més que evident de la importància que Vicent Ferrer tenia ja en aquell moment —penseu quin personatge públic duu avui dia algú que transcrigui totes les seves intervencions orals: jo no conec ningú; i ara, situeu-vos entre el darrer terç del segle XIV i el primer del XV i copsareu encara millor l’excepcionalitat del protagonista. En concret, els textos que trobem en aquest llibre provenen dels sis volums dels Sermons publicats per Barcino, els dos primers a cura de Josep Sanchis Sivera (1932-1934) i els altres quatre, de Gret Schib (1975-1988), i de la Quaresma que també va editar Sanchis Sivera el 1927 per a la Institució Patxot. Cal apuntar que Garcia-Oliver ha contrastat aquesta edició amb la conservada a l’Arxiu de la Catedral de València, l’ha corregida quan ho ha considerat necessari i n’ha revisat i actualitzat la puntuació.
Pel que fa al treball de modernització del text, en què hi ha un nivell d’intervenció bastant alt, em sembla que funciona molt bé: el lector mitjà hi podrà accedir sense haver de recórrer pràcticament mai al diccionari.
Pel que fa al treball de modernització del text, en què hi ha un nivell d’intervenció bastant alt, em sembla que funciona molt bé: el lector mitjà hi podrà accedir sense haver de recórrer pràcticament mai al diccionari. El fet que l’original i la versió adaptada apareguin en pàgines acarades permetrà al lector anar saltant de l’una a l’altra, sia per comprovar la feina feta pel curador, sia per gaudir més directament de la dicció del predicador. A banda, l’extensa introducció que ha elaborat Ferran Garcia-Oliver és ben útil per a conèixer el personatge i per a contextualitzar-lo des del punt de vista històric més enllà dels tòpics que no sempre han afavorit la recepció d’una figura si no cabdal, sí ben important de les nostres lletres.
Benvinguda sia, doncs, aquesta edició si serveix, per exemple i com a mínim, perquè entri un llibre de sant Vicent Ferrer a totes les cases del meu poble, o de la Vall d’Uixó, Corbera, Alcoleja, Teulada…, que també el tenen com a patró i en fan festa grossa. I si, a més a més, s’amplia la quantitat de lectors, potser això ja ho hauríem de considerar, tot plegat, com un més dels nombrosíssims miracles del mestre Vicent.
