Amor i enyorança és, escrita en suec, i recentment traduïda al català, la primera novel·la de Kallifatides que llegisc, fins ara havia llegit només els seus llibres testimonials. Aquesta és una història on molts personatges, pocs d’ells d’origen suec, conflueixen en un país, una llengua i una cultura on van reconstruint-se i trobant-se entre ells i a ells mateixos. La llengua sempre present: la d’acollida o adopció, la d’origen, la llengua com a bressol, com a pont o obstacle, segons cada situació i moment vital: “Sense la meva llengua soc una persona a mitges”. La llengua és la protagonista: “El llenguatge no ho és tot, però tot és llenguatge”.
He sucumbit a la lectura d’Amor i enyorança pel to, pels temes, els grans temes de la vida que hi estan en joc: la pèrdua, l’exili, el sentiment de pertinença i d’alienació, els vincles amb els pares i amb el país d’origen, l’amistat, la veritat o la mentida per tal de protegir els éssers que estimem, la renúncia com a forma d’estima, l’oblit.
és una història d’anada i tornada entre dos països força diferents, tots dos viscuts a fons per l’autor i els seus personatges: la Grècia d‘origen, escenari de la infantesa i la primera joventut, i Suècia, el país que va acollir Kallifatides de jove
De manerasemblant a les obres autobiogràfiques de no ficció, Amor i enyorança és una història d’anada i tornada entre dos països força diferents, tots dos viscuts a fons per l’autor i els seus personatges: la Grècia d‘origen, escenari de la infantesa i la primera joventut, i Suècia, el país que va acollir Kallifatides de jove, i el que acull tambél el Christo i el Thanassis, amic i contrapunt a la residència d’estudiants, però que obre les portes també a altres personatges, alguns d’origen grec, altres d’origen francés, hongarés… Una galeria diversa i pintoresca de vides “desplaçades”. Altament autobiogràfica, la novel·la està distanciada, subtilment i magistral, de la vivència pura a través del protagonista creat per a l’ocasió, el Christo, i de tota la família afectiva que l’envolta i acompanya.
La història va construint-se sobre reflexions i moltes converses. La senzillesa i l’elegància dels diàlegs és un dels trets forts de Kallifatides, on sovint els records i les reflexions personals més pregones són evocades a través dels diàlegs entre personatges, amics, amb la família, o fins i tot amb desconeguts que, per alguna raó, resulten eventualment estar connectats amb el seu passat.
En aquest sentit, l’atzar hi juga un paper molt important, tant en la seua vida com en la literatura de Kallifatides: “la solitud ens fa supersticiosos i la casualitat esdevé el nostre destí”. La casualitat, l’atzar, la contingència és un element cabdal en les nostres vides. I no sempre en som conscients.
Amb molta sensibilitat Kallifatides crea en aquesta novel·la una xarxa de vides connectades entre elles per diverses raons, les quals s’acompanyen en moments difícils, sense exigir-se res, passant unes al costat de les altres, com un vent suau, com si no-res, però en realitat amb un gran sentit: són encontres i amistats transformadores en molts casos: “L’amistat és això: escoltar l’amic encara que estigui callat”.
A tot això se suma la subtilesa de la prosa d’aquest escriptor suec d’ànima grega. És el cas de les dues pàgines on retrata l’atmosfera de l’autobús nocturn en què Christo torna de la Brasserie on treballa a la residència. Les mirades i els silencis entre els usuaris assidus del vehicle, el misteri que envolta les seues vides, els moviments rutinaris. La monotonia de la residència estudiantil on transcorre gran part de la novel·la, l’estretor i el caliu de la Brasserie, són escenaris distints que oxigenen la història i la fan vivaç i creïble. La vida vista a través dels moviments rutinaris i els encontres inesperats: l’atzar de nou.
Personalitats i existències desarrelades, també es pot ser estranger a casa teua, el sentiment d’alienació és un sentiment que persegueix els protagonistes d’aquesta novel·la i un dels grans temes de la vida i de la literatura. A l’igual que l’oblit
Personalitats i existències desarrelades, també es pot ser estranger a casa teua, el sentiment d’alienació és un sentiment que persegueix els protagonistes d’aquesta novel·la i un dels grans temes de la vida i de la literatura. A l’igual que l’oblit: “L’obli és un enigma. Com oblidem, per què oblidem”. Com oblidar algú que volem seguir recordant?”
La solitud i el desarrelament poden de vegades fer voler abandonar la vida, però “una cosa es sentir-se a soles i una altra estar a soles”. I en realitat, no estem mai a soles —escriu Kallifatides— la nostra cultura ens acompanya tothora, com un basso continuo. Per a Christo eren Kavafis i Aristòtil. Per a Kallifatides foren els poemes de Kavafis i Yorgos Seferis.
Fa uns dies vaig acabar de llegir les memòries del crític i assagista Marcel Reich-Ranicki, La meua vida. Quan amb prou feines li quedava un bri d’esperança en cap mostra o rastre d’humanitat, conta Reich-Ranicki com s’agafà a allò que –junt amb el bon cor i la compassió d’uns veïns polonesos– el va salvar i el va tornar a la vida: la literatura i la llengua alemanyes, aquella cultura que l’havia forjat com a persona en l’adolescència i joventut. Com oblidar aquells primers poemes llegits en veu alta en companyia, com oblidar el so de la llengua, que el van acompanyar en moments i anys decisius? No estem mai a soles, no,ens acompanya la cultura i la llengua que ens fa vibrar.
Dit això, vull insistir en una idea: tot i que les històries que Kallifatides escriu i conta poden arribar a ser tristes i doloroses, sempre hi deixa una escletxa oberta per a la salvació, per al riure, per a l’esperança, per a poder escapar de qualsevol tragèdia, i en part aquí està la grandesa d’aquest escriptor que em té captivada des de la primera línia que en vaig llegir aquell capvespre de confinament.
També en la primavera més trista, ell fou la meua escletxa, àncora, finestra. És, al capdavall, la màgia o el poder de la bona literatura.
