“Tots estem fets de melodies d’altres, d’imatges d’altres. Tots formem part de la biblioteca col·lectiva que s’ha anat forjant als nostres cervells de generació en generació.” Amb aquesta reflexió Xavi Sarrià ens presenta una de les idees de la novel·la: sense el llegat que ens deixaren, no podríem construir un relat propi.
L’Ivan, l’Eskorbutin i la Marta, són la peça troncal d’aquesta història. Un triangle en el qual dos parts es complementen i friccionen i una tercera serveix de balanç involuntari. L’Ivan i l’Eskorbutin, són dos amics d’un barri de la perifèria de València, adolescents als anys 90. Des de l’escenari centrat en un banc d’un descampat i uns recreatius-temple, viuen les vicissituds i inquietuds dels joves valencians de barri d’aquella època, un moment en què pertànyer a una tribu urbana o a una altra determinava la personalitat i la integritat física.
Ha tornat a València per escriure una cançó a algú i parlar de 1992: “L’any que em va canviar la vida. Els dies que acabaren amb la teua mort”. Partint d’aquesta idea dolorosa que ens posa en alerta, assistirem al desenvolupament de la narració
La novel·la narra els fets que ocorregueren en un temps determinat en la vida d’aquests joves. Està formalment estructurada en quatre parts: arribada; primera i segona part; i comiat. Entre les dues parts centrals hi ha intercalats dos poemes de la Marta. A l’arribada, l’autor ens posa en alerta amb allò que passarà durant la lectura. Ha tornat a València per escriure una cançó a algú i parlar de 1992: “L’any que em va canviar la vida. Els dies que acabaren amb la teua mort”. Partint d’aquesta idea dolorosa que ens posa en alerta, assistirem al desenvolupament de la narració del grup de música que intenten formar aquests amics. Patirem les seues pors, solituds, inquietuds i perills. I serem espectadors de la construcció del relat d’una generació: la dels 90. Aquella que anomenaren X, de la qual es deia que no aportava res ni cultural ni socialment. La de Smells like teen spirit com a himne del nihilisme. La generació amb la consigna que defèn el protagonista de l’obra: “No som res. Perquè som nosaltres mateixos”.
En un exercici de mestria narrativa, Xavi Sarrià, emmarca la primera part de la història des del macro fins al micro context. Així, els moments contextuals del primer capítol són: la caiguda del Mur de Berlín, l’enfonsament de la URSS, el lliure mercat… I a mesura que avancen els capítols, passarem pels grans esdeveniments d’aquell anys –l’Expo de Sevilla i les olimpíades a Barcelona–, i anirà tancant el focus passant per Rita Barberà com a alcaldessa, la ruta del Bakalao, el barri del Carme, fins a arribar al terrat de la casa del protagonista i anar més enllà: l’interior de l’ésser humà.
És la segona part de la novel·la la que ens ubica en el citat terrat de la casa del protagonista. Una casa que s’erigia entre la dualitat: ciutat i poble, fonament i arrels. L’Ivan en parla com de “La Gàl·lia indestructible (…) Un tros d’història. Un tros de mi”. Aquesta part del llibre explica el moment en què els tres amics s’han de refugiar a casa de l’Ivan. És el lloc on acudiran a passar la Pasqua quan la societat els ha rebutjat. L’autor aprofita per a canviar el pols narratiu de la història amb la intenció de crear l’ambient propici per al creixement personal dels tres personatges protagonistes. Allí descobrirem la mare de l’Ivan, la Teresa. Una dona vençuda per la vida amb la qual el protagonista té una mala relació. Teresa serà per als joves “un paraigua” que els protegia i “un xaman que ens oferia consell i hospitalitat”.
parla també del rancor, el perdó, la necessitat de tornar a la infantesa, l’amor i l’odi o la política, entre d’altres. A més de fer present el vers d’aquella cançó de Lennon: “la vida és allò que passa mentre fas altres plans”
D’aquestes vacances forçades sortiran esperances noves i un coneixement profund de tots els personatges. Les carències afectives i les pors es veuran remenades. Amb Teresa descobriran les pel·lícules i la música dels anys 70 i coneixeran com va ser aquella generació i, per tant, la Teresa mateixa. Les referències anglosaxones es barrejaran amb les del nostre país com a part del creixement d’identitat dels joves. Un dels temes que travessa l’obra, com dèiem al començament, és precisament, la idea que no podem construir res de nou sense la influència d’aquells que ens precediren. L’autor ens ho il·lustra amb la metàfora d’un catxirulo : “Volar lliures sense renunciar a la nostra natura. Aquesta és la contradicció que ens mou”.
Totes les cançons parlen de tu ens parla també del rancor, el perdó, la necessitat de tornar a la infantesa, l’amor i l’odi o la política, entre d’altres. A més de fer present el vers d’aquella cançó de Lennon: “la vida és allò que passa mentre fas altres plans”. I totes aquestes idees tenen banda sonora. Al llarg de la història “escoltem” música amb lletres de cançons, onomatopeies o sensacions produïdes per certes peces musicals –Extremoduro, Ovidi, Negu Gorriak… No podia ser d’altra manera quan l’autor de l’obra és història viva i clar referent de la música en valencià. A més de la influència que ha exercit en la societat del país, també hem d’agrair ara a Xavi Sarrià el regal del relat d’una generació per a la qual “la nostàlgia té forma de casset”.
