Per què m’agrada tant llegir Sergi Pàmies?
Per la manera com depura el llenguatge. Per aquest estil impecable, net i impactant amb què fa de la matèria vital, d’allò vist i viscut, literatura de qualitat, perquè a partir dels detalls de la vida quotidiana que explica, els eleva i els projecta a una dimensió molt més gran, capaç de transmetre als lectors tot un catàleg d’emocions i contradiccions humanes.
Textos breus que comencen amb força i et duen vertiginosament del començament al final i on Pàmies se centra, com ell mateix diu, “en el poder estricte de la narració”.
M’agrada l’ús sinuós i alhora efectiu i magistral que fa del llenguatge, capaç de polir les frases fins a aconseguir que siguen maçades, colps de puny: “endreçant armaris, ensopego amb la virginitat que vaig perdre la tardor del 1978. No recordava que l’havia conservat com el pètal d’una rosa entre els fulls d’un llibre”. Aquesta virginitat perduda, “més que perdre, regalar potser seria el verb més adequat”, és l’excusa per tornar a allò escrit quaranta anys enrere i així successivament. Cada un dels deu contes —radiografies de records embolcallats de ficció, instantànies literàries, cròniques i laberints de vivències— que formen el seu darrer llibre, A les dues seran les tres, comença amb una troballa, un record o un fet inaudit que li serveixen per a bussejar en el passat, en els anys que “es mouen com onades que les tensions entre memòria i oblit fan avançar, retrocedir o naufragar”, com fa en el relat “Per què no toco la guitarra” o per a bussejar en l’ofici i l’artifici literari, com ocorre en “Dies històrics”.
Cada conte de Sergi Pàmies és una festa pirotècnica on, com va escriure Mies van der Rohe, “menys és més”. Textos breus que comencen amb força i et duen vertiginosament del començament al final i on Pàmies se centra, com ell mateix diu, “en el poder estricte de la narració” i el lector hi percep una cadència i un ritme propi per on el text flueix amb naturalitat, fent com qui no fa, perquè com el mateix Pàmies comentava recentment, en el seus contes “no hi ha un objectiu molt concret i tot funciona més aviat per intuïció i, cada vegada més, per experiència”. És a dir, hores, moltes hores d’escriptura, ofici, però també un do literari, un to, una veu pròpia que s’ha tornat, a hores d’ara, inconfusible.
Textos breus on cada frase està matemàticament pensada i col·locada, on la ironia envers els altres i envers un mateix no deixa estaca en paret, textos que provoquen sorpresa, emocions, somriures, que t’enxampen i no t’amollen.
Pàmies no escriu llibres per a viure, “podria viure sense publicar” insisteix, sinó que escriu llibres perquè viu. Després hi ha el seu ofici, del qual viu, “intento monetitzar la meva vida” i escriu cada setmana en el diari sobre tots els temes: una pel·lícula que veu al cinema, un llibre recentment llegit, un viatge amb motius literaris, una notícia… Tanmateix, és en els seus llibres on els tres ingredients, la seua vida privada, la seua vida íntima i el seu ofici, es barregen amb sinuositat, humor i encert literari per fer un còctel força embriagador: textos breus on cada frase està matemàticament pensada i col·locada, on la ironia envers els altres i envers un mateix no deixa estaca en paret, textos que provoquen sorpresa, emocions, somriures, que t’enxampen i no t’amollen, al punt que fa pena que els seus llibres siguen tan curts, a penes cent pàgines, però també en això està la gràcia: poquet i bo. Pàmies escriu llibres breus, conscient que menys és més, i els dilata en el temps, no té pressa, es dosifica i ens dosifica, i així van passant els anys “com onades que les tensions entre memòria i oblit fan avançar”.
Allò tan difícil: que és escriure ficció sent brutalment autobiogràfic, i quan més s’apropa a ell mateix, més se’n distancia, i més personatge literari esdevé.
Matèria primera de la seua literatura, Sergi Pàmies aconsegueix allò tan difícil: que és escriure ficció sent brutalment autobiogràfic, i quan més s’apropa a ell mateix, més se’n distancia, i més personatge literari esdevé. Perquè si vertaderament “tota ficció és autobiogràfica”, també és cert que cal molt d’ofici per a escriure a partir d’un mateix de la manera com ho fa Pàmies, sense caure en sentimentalismes ni exageracions. I així és com en aquests darrers seus contes, marcats pel pas del temps, les depuracions emocionals i l’ofici d’escriure, Pàmies juga amb ell i amb el lector, i ho fa en ocasions amb una maniobra metaliterària arriscada, o amb una síntesi excel·lent de periodisme i literatura, com en “Fires i congressos”, deliciosa crònica i retrat de Manuel Vázquez Montalbán i l’amistat amb ell.
En definitiva, uns relats que, ara que proliferen els tallers d’escriptura creativa, potser haurien de ser-hi lectura obligatòria, o almenys altament recomanable, encara que fos només per fer reflexionar els futurs escriptors sobre aquest profund joc de paraules i sentits que crea Pàmies en el seu darrer llibre quan ens parla de: “mantenir-se al marge de posar la realitat al servei de la ficció en comptes de posar la ficció al servei de la realitat”.
