En 1678, Marie-Madeleine Piochet de la Vergne –Madame de la Fayette (1634-1693)– publicà anònimament La Princesa de Clèves, obra que aviat es convertí en un veritable fenomen literari per haver sacsejat consciències i morals dins la França del XVII i, així mateix, per donar una nova perspectiva a la narrativa. No sense raó, aquesta obra és avui considerada un dels grans clàssics de la literatura universal. El passat 2019 l’editorial mallorquina Quid pro Quo en va publicar una magnífica traducció del professor de la Universitat de les Illes Balears Josep A. Grimalt, qui també l’anota i en fa l’epíleg.
Ningú quiet ni indiferent; tothom s’afanyava per enlairar-se, agradar, servir o danyar. No s’hi coneixien ni el tedi ni el descans, i tots estaven sempre ocupats en plaers o en intrigues.
La transcendència d’aquesta obra dins la literatura de tots els temps és recollida en tots els manuals: és considerada la primera novel·la francesa i alguns crítics hi veuen els incipients trets d’allò que s’ha denominat novel·la psicològica. Es decanta, per tant, dels herois i heroïnes que se superen dins llurs rituals de pas, per afonar-se en la psique dels personatges que van desfilant per aquella cort, tan allunyada en el temps, però amb unes passions ben contemporànies, alhora.
L’obra centra l’acció en l’època del rei de França Enric II (1519-1559), on «l’ambició i la galanteria eren l’ànima d’aquella cort, i n’aclaparaven homes i dones. Hi havia tants interessos i tantes conxorxes diferents, i les dames hi prenien tanta part que l’amor anava sempre mesclat amb els afers i els afers amb l’amor. No s’hi estava ningú quiet ni indiferent; tothom s’afanyava per enlairar-se, agradar, servir o danyar. No s’hi coneixien ni el tedi ni el descans, i tots estaven sempre ocupats en plaers o en intrigues», descriu La Fayette.
Es tracta d’una novel·la que es capbussa en les passions d’una dona casada –Madame de Clèves–, enamorada d’un altre home, el duc de Nemours, retratat per l’autora com el jove més bell i galant de la cort de França (en realitat un Don Joan). L’amor serà correspost pel duc, encara que sense consumar-se. Madame de Clèves amagarà els seus sentiments, però finalment confessarà al marit aquesta mena de passió violenta que sent per Nemours. Com hom pot pensar, les conseqüències en seran dramàtiques.
Les passions d’una dona casada –Madame de Clèves–, enamorada d’un altre home, el duc de Nemours, retratat per l’autora com el jove més bell i galant de la cort de França.
L’argument girarà al voltant del despertar de l’amor, de com reprimir-lo, com conviure amb l’engany, amb els retrets, les confusions i les passions no realitzades… És a dir, la lluita interna entre el goig i la desesperació, entre la joia i el fatalisme, entre el desig i la moral, i amb un desenllaç final que ha suscitat tota casta d’interpretacions. De fet, Albert Camus en dirà: «La seva simplicitat real resideix en el concepte de l’amor. Per a Madame de La Fayette l’amor és un perill. És el seu postulat. I és que allò que es percep en La Princesa de Clèves és una constant desconfiança cap a l’amor, tot el contrari de la indiferència». Tot un mestall de situacions i plantejaments que deixen entreveure els primers indicis de la novel·la psicològica que, segles més tard, culminaran en Anna Karènina o en la mateixa Madame Bovary.
Un tret que crida l’atenció és l’estil narratiu de l’autora, que es pot definir com d’una senzillesa extrema. Resulta paradoxal que una novel·la on la pregonesa psicològica amara la majoria dels passatges, aquests es desenvolupen amb una narrativa austera, poc adobada, però alhora dinàmica, especialment gràcies a la mestria de la fluïdesa dels diàlegs. Així mateix resulta xocant com l’autora ni tan sols jutja els personatges, fins i tot gairebé disculpa les accions que a priori semblen més injustes. Una La Fayette que contempla el drama des de la condescendència més decantada.
Al magnífic epíleg Josep A. Grimalt conclou que la novel·la és «Una tesi, doncs, sobre la condició humana, una resposta a qüestions que l’home es plantejarà sempre que s’aturi a reflexionar sobre si mateix. També per això La princesa de Clèves continua vigent». Una novel·la que al principi pot resultar d’una aparent intranscendència però que aviat suscitarà conflictes ben intemporals.
