Finals de la dècada de 1990. Una Anglaterra alternativa, distòpica, ucrònica. La Kathy H. té trenta-un anys i treballa de cuidadora de donants des de fa molts anys. Normalment, com que li permeten escollir els donants que vol cuidar, tria gent de Hailsham, potser per mantenir viu el record de la seua infància plàcida. Hailsham era un internat situat en ple camp anglés, un indret recòndit i tranquil amb jardins extensos, un llac preciós i caminois que potser no menaven enlloc. En aquell món hermètic, l’alumnat feia dalt o baix el que feia la resta d’adolescents normals i corrents. Però els alumnes de Hailsham sabien que eren especials, que els esperava un futur diferent al de la gent de fora. Un destí funest maquillat per una infància bucòlica.
En aquesta novel·la punyent de Kazuo Ishiguro (Premi Nobel de Literatura l’any 2017) traduïda magistralment per Xavier Pàmies, aterrem en un món alterat. Des de primera hora som ben conscients que hi ha quelcom de sinistre, però no sabem ben bé què és ni com acabarà. Es podria classificar com a obra de ciència ficció, però mentre llegia no me’n feia l’efecte. Sorprenentment, aquest element del món real que l’autor ha adulterat, sovint apareix camuflat i no genera estranyesa, tot i que condiciona tot allò que s’esdevé i serveix de rerefons per entendre el món del llibre.
Què era Hailsham en realitat?, per què una part del professorat actuava de manera diferent?, per què la senyoreta Lucy va abandonar la institució?
Amb una narració retrospectiva, la Kathy H. torna al passat per desenterrar escenes de la seua infància i adolescència que desvelen la veritat. Però aquests records no sempre donen una explicació directa al misteri que envolta Hailsham i la condició del seu alumnat. Més aviat, es tracta d’un seguit de gestos i anècdotes quotidianes, corrents, de vegades tendres i d’altres inquietants i colpidores que podrien haver passat en un col·legi qualsevol de l’Anglaterra que coneguem. “Recordo que vaig pensar: ‘Que és curt, de jugar a futbol amb això. Li quedarà fet una porqueria (el polo), i després li sabrà greu’”. Una cosa tan senzilla com que la petita Kathy es preocupe per un company seu.
Aquestes anècdotes bastides des d’una perspectiva natural i humana fan que de vegades perdem de vista el destí dramàtic dels seus protagonistes, encara que és una circumstància instrínseca de la seua naturalesa. Veiem com es forja el triangle amorós amb en Tommy i la Ruth, com passen de preocupar-se per ser creatius a preocupar-se pel sexe, com canvien les relacions amb el temps, com canvien les persones quan es fan adults i descobreixen com és el món en realitat.
Coses que, al capdavall, experimentem tots els éssers humans. Però ells també descobreixen o, millor dit, ens descobreixen tots els misteris que envolten el seu món. Què era Hailsham en realitat?, per què una part del professorat actuava de manera diferent?, per què la senyoreta Lucy va abandonar la institució?, per què era important la creativitat i per què la Madame s’emportava les seues millors creacions?, per què el sexe no significava el mateix per a ells que per a la resta?, per què havien d’anar a la Residència?, ¿per què evitaven parlar dels arquetips però “al mateix temps veies que a tothom l’atreia molt […] i el tema anava sortint, normalment en forma de discussions solemnes, molt diferents de les que teníem, posem per cas, sobre James Joyce”?.
És impossible llegir ‘No em deixis mai’ i no sentir fàstic per la societat que s’hi descriu, ni empatia per uns personatges que estan fets de la mateixa pasta que nosaltres.
Amb tot, el que sorprén de No em deixis mai és la dimensió humana de tot allò que passa en un escenari deshumanitzat. Un món en què un grup de persones ha de fer sacrificis pel benestar de la resta i patir tot un seguit de calamitats sense poder negar-s’hi. I ningú fa res. Tothom gira l’esquena a aquest grup de persones innocents i desemparades. Això ens fa preguntar-nos una vegada més quin és el preu que estem disposats a pagar pel benestar de la nostra societat, a quina part de la nostra humanitat renunciaríem per deshumanitzar a altri en nom de la felicitat de la resta. I també ens fa pensar que en certa manera ja ho fem. Que ho hem fet des de temps immemorials. La nostra societat també necessita que moltes persones patisquen i passen fam perquè els més rics puguen continuar prosperant.
És impossible llegir No em deixis mai i no sentir fàstic per la societat que s’hi descriu, ni empatia per uns personatges que estan fets de la mateixa pasta que nosaltres. També és impossible llegir No em deixis mai i no veure-hi reflectit el món real. Un món injust i desigual on moltes persones paguen contínuament per les decisions d’altres. I, aparentment, ningú fa res.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
