Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
Conèixer la trajectòria professional de Francesco Piccolo ajudarà en bona mesura a desactivar les precaucions respecte del títol en un lector suspicaç (no basta el contrapès de l’adjectiu per tal de neutralitzar el sentit aràcnid que alerta del perill quan la paraula «felicitat» apareix desvergonyida d’entrada, per molt «inadvertida» que siga). Escriptor (guanyador, entre d’altres, del prestigiós premi Strega amb Il desiderio di essere come tutti), col·laborador en mitjans com ara La Republicca i guionista de cinema i televisió amb directors com són Nani Moretti o Antonello Grimaldi.
Continuem, però, amb l’itinerari del lector que desconeix el currículum de l’autor i que, per un instant, romp la placidesa del llibre per tenir-lo entre les mans a la llibreria o a la biblioteca. És del tot possible que, en un nou estira i arronsa, la portada s’enduga la victòria per sobre del format que novament remet a la secció d’autoajuda. Una magnífica il·lustració que enquadra des d’un balcó indiscret un bocí de l’sky line de Roma, on cel i arquitectura es disputen el protagonisme d’una bellesa desordenada, inconcreta.
Cada moment és un fragment narratiu breu, tot i que d’extensions diverses: n’hi ha que frega el relat curt, d’altres que freguen el microrelat, d’altres l’aforisme. Just un frec
Cada moment és un fragment narratiu breu, tot i que d’extensions diverses: n’hi ha que frega el relat curt, d’altres que freguen el microrelat, d’altres l’aforisme. Just un frec, perquè les narracions no es desfan de la transitorietat de l’esbós, de la captura de situacions, d’experiències urbanes en la Roma del segle XXI; això sí, filtrades a través de l’atenta mirada de qui participa del retaule de la vida, més que de qui l’observa. Un quadern de guionista, un quadern romà, per a més inri.
Ara bé, per què llegir confiadament Moments d’inadvertida felicitat atesa la lleugeresa de la proposta? A propòsit del darrer film de Wes Anderson, La crònica francesa, una opinió acreditada es desmarcava de la batussa general de la crítica amb un contundent: «el valor artístic d’una obra no passa necessàriament per la seva càrrega transcendental». Res en contra, en aquesta ressenya, respecte de la funció/opció transcendental de l’art; amb tot, instal·lar-se en l’exquisidesa o en la metafísica a aquestes alçades del segon mil·lenni de la nostra era pot resultar, com a poc, una postura incòmoda. Qui va escriure allò que els filòsofs lligen una novel·la policíaca al mes?
Afegim, a més, que poques ciutats com Roma –cap?– compten amb el poder d’encomanar la suggestió en el lector-espectador-viatger des de qualsevol dels 360° de la mirada. Tant en el temps com en l’espai, no debades l’eternitat que l’acompanya.
Una de les darreres concrecions d’això últim, cinematogràfiques en aquest cas, és aquella que parteix del neorealisme italià i que incorpora, a parts iguals, i sense prejudicis, pinzellades de costumisme i simpatia surreal. Poques experiències tan balsàmiques com la del cinema d’autors com ara Moretti o Sorrentino, en què fins i tot els desencerts hi són per la voluntat de mantenir una filmografia amb identitat pròpia, de remar en l’stream del Tíber en direcció a Cinecittà, sense passar per Hollywood i sense cobrar els 120 $ de la casella d’eixida.
Un aperitiu de contacte en boca fresc, amb un puntet amarg en la transició i pessigolles al paladar. Això, si acceptem que la felicitat és un terme necessari, però una experiència esmunyedissa.
Aquests són els ingredients i l’elaboració amb què ha operat en Piccolo. El resultat? Un aperitiu de contacte en boca fresc, amb un puntet amarg en la transició i pessigolles al paladar. Això, si acceptem que la felicitat és un terme necessari, però una experiència esmunyedissa. Ideal per al consum en l’espera del metropolità (excepte al centre de Roma per impediments arqueològics obvis), en la consulta del dentista o en la beneïda ataràxia del viatger en la terrassa d’un bar, preferiblement a la Mediterrània. Perquè, en definitiva, es tracta de donar forma literària a allò que passa quan no passa res literàriament significatiu, de fer virtut de l’imperdonable defecte de ser feroçment humà, de carregar la insuportable lleugeresa de l’ésser amb un somriure murri, fins al punt d’acceptar que una bona història sempre ha de comptar amb la mentida. Arribats en aquesta premissa, gaudirem d’un Mediterrani pret a porter que ens advertirà que la felicitat hi és, ni que siga llegint.
