És més habitual que els premis literaris es queden deserts que no que es donen ex-aequo a més d’una obra. I, no obstant això, sabem també tots els qui hem participat com a jurat en algun premi en que, sovint, arriben a la final obres de molt bona qualitat, però d’estils, gèneres i estructures molt diferents. Obres que són molt difícils de comparar i de valorar. Aleshores, entren en acció altres criteris com, per exemple, els gustos estètics particulars de cada membre del jurat o, en cas de conéixer o d’intuir l’autor de cada obra, factors com ara el perfil mediàtic o la trajectòria literària de qui ha escrit l’obra o la quota de gènere o de zona geogràfica de procedència de l’autor o autora, etc.
una novel·la d’intimitats, d’històries personals amb un caràcter psicològic i, sobretot, simbòlic, una novel·la lírica, romàntica en el sentit de rebel·lió i reivindicació individual que té com a protagonistes principals dues dones que no encaixen amb el prototip femení de la dona dòcil
El cas és que en l’últim Premi Lletraferit de Novel·la, el 2022, convocat per l’emergent i magnífica editorial Drassana, el jurat decidí repartir el premi i declarar guanyadores dues novel·les: Els inútils, d’Andreu Sevilla i Mireia, de Purificació Mascarell. Dues obres totalment diferents. La d’Andreu Sevilla és una novel·la social que fa un retrat d’una època difícil i recent de la nostra història, una novel·la de fets, de successos, una novel·la riu i, fins i tot, torrencial. Per contra, la de Purificació Mascarell és una novel·la d’intimitats, d’històries personals amb un caràcter psicològic i, sobretot, simbòlic, una novel·la lírica, romàntica en el sentit de rebel·lió i reivindicació individual que té com a protagonistes principals dues dones que no encaixen amb el prototip femení de la dona dòcil.
Per tant, hem d’agrair al jurat la valentia de no haver-se decantat ni per l’una ni per l’altra i oferir-nos, com a lectors, el goig de llegir dues obres interessants. La de Purificació Mascarell, en concret, és una obra d’extensió més breu que la d’Andreu Sevilla, feta de fragments, com un puzle del qual extraiem a poc a poc la trama general de la novel·la i el fil conductor que uneix cada una de les línies argumentals que s’hi desenvolupen. Però aquesta no és la seua única característica formal, no ens trobem davant d’una obra que fragmenta el relat i entrellaça, a més, diferents històries.
Mireia, publicada a la col·lecció Jàssenade Drassana, omet intencionadament una part dels fets. Per dir-ho amb paraules del novel·lista Mario Vargas Llosa, utilitza la tècnica del “dato escondido”, escamotejant-nos dades importants de la vida dels personatges que, a pesar d’això, gràcies a l’atmosfera suggeridora que impregna tota la novel·la i a l’estil de l’autora, el lector les acaba de construir i d’encaixar per a complementar els textos escrits visibles de l’obra.
escamotejant-nos dades importants de la vida dels personatges que, a pesar d’això, gràcies a l’atmosfera suggeridora que impregna tota la novel·la i a l’estil de l’autora, el lector les acaba de construir i d’encaixar per a complementar els textos escrits visibles de l’obra
En principi hi ha una història principal narrada en primera persona per Neus, una jove artista de Xàtiva a qui agrada visitar cementeris i dibuixar làpides i altres natures mortes, una jove que identificaríem amb una estètica gòtica. Un dia, mentre visita la llar dels morts acompanyada de la seua amiga Mireia, tenen un encontre amb Llorenç, un home enigmàtic que finalment la convenç perquè li faça un retrat. Una excusa, potser, perquè les dues dones visiten la casa senyorial del cavaller, que té la intenció de seduir Mireia, una jove estudiant de psicologia que prepara una tesi doctoral sobre el metge xativí Lluís Simarro, pioner de la psicologia científica espanyola, la història del qual descobrim també en els textos que componen el collage de la novel·la. Una història, la d’aquest metge, centrada en la tràgica mort dels seus pares i en la seua estada a París com a aprenent de Jean Martin Charcot, director del controvertit hospital de La Salpètrière, on eren tractades d’histèria moltes dones pel simple fet de no ajustar-se als cànons masclistes i patriarcals de l’època.
Només ens queda ja per esmentar l’acompanyament artístic de la novel·la, ple de quadres prerafaelites i decadents del segle xix, entre els quals destaca l’excel·lent pintura de Lilith de l’artista anglés John Collier. Precisament, aquest quadre i el mite que representa dona la clau interpretativa de la novel·la o, almenys, una de les claus. Lilith en contra del mite d’Adam i Eva representa la llibertat de la dona i un origen de la humanitat no lligat al domini de l’home. Lilith és, alhora, la dona desobedient i rebel expulsada del paradís, la dona perversa i fatal, amb la qual s’identifiquen les protagonistes de la novel·la, Neus i Mireia, que reivindiquen la seua manera de ser i critiquen tot el sofriment infringit a les dones al llarg de la història simbolitzat en la barbàrie perpetrada a l’hospital psiquiàtric de La Salpètrière.
Però amb aquesta interpretació no s’acaben totes les lectures possibles de Mireia. El potent atractiu de Llorenç i la misteriosa dualitat psicològica del personatge fa que l’obra s’obriga a altres vies interpretatives sàviament insinuades per Purificació Mascarell, la qual aconsegueix, amb aquesta primera novel·la seua per a adults, oferir-nos una obra d’una força literària notable. Sens dubte, el lector o la lectora se sent atret inicialment per l’estil àgil i bell de les frases, pel ritme narratiu, però, sobretot, per un ambient de misteri que, a poc a poc, ho impregna tot i fa que s’hi senta atrapat. Mireia és, com diu Rafa Lahuerta a la coberta posterior de l’obra, “una novel·la fascinant on tot encaixa amb precisió i intel·ligència”.
