La literatura sobre els xuetes de Mallorca ha produït una quantitat de novel·les prou important, tot i que de desigual valor literari, que en el seu dia gaudiren d’una popularitat que influí en la manera com la societat conegué la història, influint també en el canvi de paradigma en la segregació que s’aplicava a l’illa. Els conversos del judaisme de Mallorca, a partir del segle XVI i especialment en el segle XVII són coneguts amb el malnom de “xuetes”. El mot incidia sobre el grup dels conversos que residien en el barri de Palma conegut com el Segell, l’Argenteria i, fins i tot, com la “Xueteria”. La paraula reconeixia el fet diferencial d’una comunitat apartada de la resta, tot i que per motius econòmics i comercials s’hi relacionava de manera quotidiana. Segregats, però al mateix temps amb una força espiritual i comercial, els xuetes iniciaren el seu ascens social tan aviat com pogueren, recuperant en poc temps gran part de tot allò que havien perdut en els seus enfrontaments amb la Inquisició.
Referència a Dins el darrer blau (1994) de Carme Riera, que toca els esdeveniments que situen els personatges que la novel·la d’Ariel Serra torna a la vida en el seu relat. La complicitat, l’intent de fugida.
Les novel·les que han recreat els fets s’inicien en el segle XIX, a partir de la literatura realista. La primera que inaugura el gènere va ser Jorge Aguiló o los misterios de Palma, d’Eduardo Infante Olivares, publicada a Palma, en dos volums, l’any 1866. Amb tots els ingredients romàntics, la novel·la utilitzava informació de primera mà sobre la situació que vivien els xuetes en aquells anys. El personatge que dona títol a la novel·la és Jordi Aguiló Picó, àlies Cetre, un important i ric comerciant que es distingí per la seva ajuda als necessitats del barri del Segell. La novel·la no conta en el seu argument la història del grup, sinó les conseqüències de la segregació. En la mateixa línia trobam la segona novel·la, publicada a principis del segle XX, es tracta de Los muertos mandan, de Vicente Blasco Ibáñez, que va veure la llum l’any 1906. També parla de la vigència del prejudici i de les conseqüències que comporta per als xuetes. Blasco, un republicà idealista, fa una novel·la de tesi, on la preocupació de l’autor mostra unes illes endarrerides, on no ha entrat la modernitat.
El nom de la novel·la de Serra, i el port de destinació dels xuetes mallorquins, lloc que visitaven amb assiduïtat els comerciants mallorquins i on aprenien a veure la vida lliure dels seus correligionaris. Liorna és un lloc d’esperança i el nom ocult de la llibertat.
Aquestes obres, que en el seu moment conegueren l’èxit, provocaren polèmica, solien publicar-se en un temps en què també sovintejaven d’altres escrits sobre l’anomenada “qüestió xueta”, que anaven des de pamflets periodístics fins a suposades obres sociològiques amb intenció reformadora. També n’hi havia en sentit contrari, que argumentaven a favor de mantenir les restriccions socials a les quals es veien sotmesos els xuetes quan intentaven trencar les barreres que els barraven el pas a determinats oficis, a l’exèrcit i a l’Església. La novel·la d’Antoni Serra, Carrer de l’Argenteria, 36 (1988) continua incidint en les condicions dels xuetes moderns i al possible seguiment que en feren els nazis. Per acabar, no puc deixar de fer referència a Dins el darrer blau (1994) de Carme Riera, que toca els esdeveniments que situen els personatges que la novel·la d’Ariel Serra torna a la vida en el seu relat. La complicitat, l’intent de fugida i la fallida posterior, cronologia del temps que havia de conduir a l’execució de Caterina Tarongí, Rafel Tarongí i Rafel Valls, els principals protagonistes de la novel·la.
Els seus dos amors són dues terres: Mallorca i Israel. El sentiment que el mou és el somni d’una “terra on poder caminar sense amagar-se”.
Liorna és el nom de la novel·la de Serra, i el port de destinació dels xuetes mallorquins, lloc que visitaven amb assiduïtat els comerciants mallorquins i on aprenien a veure la vida lliure dels seus correligionaris. Liorna és un lloc d’esperança i el nom ocult de la llibertat. Aquesta és la idea i l’emoció que transmet el text de Serra, el batec que traspua tota l’aventura d’unes identitats a la recerca d’una geografia on poder expressar-se. L’aprofundiment en els caràcters dels protagonistes d’aquesta tragèdia és un dels aspectes més aconseguits d’aquesta novel·la, on el protagonista, Rafel Valls, confessa que els seus dos amors són dues terres: Mallorca i Israel. El sentiment que el mou és el somni d’una “terra on poder caminar sense amagar-se”. Caterina Tarongí, el contrapunt femení, cerca en l’oració i en el valor com a forma sublim de la pregària, una sortida a la seva religiositat. Jove, inexperta i valenta, el retrat que en fa Serra és d’una subtilesa extraordinària.
Cal destacar en el llibre el coneixement profund de la trama històrica, l’ordit dels personatges que segueix fil per randa la trajectòria cronològica dels conversos. Psicològicament, la seva personalitat literària reflecteix els dubtes i les condicions que visqueren.
Cal destacar en el llibre el coneixement profund de la trama històrica, l’ordit dels personatges que segueix fil per randa la trajectòria cronològica dels conversos. Psicològicament, la seva personalitat literària reflecteix els dubtes i les condicions que visqueren. Això es fa palès en el retrat d’Onofre Cortès de Guillem, el seu caràcter feble i amarat de remordiments l’acompanya fins als darrers moments de la seva vida. D’altra banda, la riquesa ambiental que té la novel·la presenta tot un fresc de l’època i dels indrets de la ciutat de Mallorca, escenari del drama, amb tota mena de detalls que enriqueixen el relat. El coneixement de la religió jueva i dels rituals propis de la litúrgia de Pessah o Iom Kippur, afegeixen un additament valuós que es reforça amb la versemblança d’allò narrat. En definitiva, Liorna és més que una novel·la, al meu parer, és una de les millors recreacions històriques que s’han fet sobre els tràgics esdeveniments que tingueren lloc en el cor del criptojudaisme mallorquí.
